Realment volem aturar Ciutadans a Barcelona?

Un gag del Polònia d’ahir explicava molt bé què és el que fa créixer Ciutadans i què és el que els pot desactivar. El vicepresident Pere Aragonès i el president Quim Torra debatien l’estratègia dels propers mesos i, en funció de la visió que s’exposava, Ines Arrimadas començava a desaparèixer o recuperava allò que havia desaparegut.

Aquesta és tan sols la lectura humorística d’una reflexió que han fet moltes altres persones. Crec que hi ha un consens molt estès a entendre que Ciutadans s’alimenta d’anar contra la llengua i contra la República. Només així es poden explicar els resultats del 21 de desembre, quan una formació de dretes amb molt bones relacions amb l’extrema dreta va aconseguir vots de bona gent d’esquerres per aturar els independentistes.

Això vol dir que per por que no creixi Ciutadans hem de callar i tornar a l’autonomisme? No, naturalment que no, tot i que llegireu algunes piulades i articles en aquesta línia. El que vol dir és que hem de ser hàbils i tenir en compte què afavoreix el nostre principal adversari i què el perjudica. Si per implementar la República tornem a provocar la reacció de Ciutadans, que sigui. Però provocar aquesta reacció per sistema, sense que n’obtinguem cap resultat, no em sembla l’estratègia més intel·ligent.

Amb les eleccions municipals a la vista (i amb temps per preparar el marc més favorable a la República), tenim una gran oportunitat perquè els plantejaments i els discursos evitin el frontisme que afavoreix Ciutadans. Si Manuel Valls s’acaba confirmant com a candidat de Ciutadans, en el debat sobre la ciutat no té pràcticament cap opció davant de la resta de candidats. Parlar de Barcelona i de les persones i no portar el debat a marcs mentals identitaris és la millor manera de fer que també Valls desaparegui.

En aquest article de dimecres passat al Racó català, Bernat Tresserras explicava molt bé com cal enfocar el debat de les llistes unitàries. En un moment de la seva reflexió escrivia: “La pregunta que em faig a continuació és per què ha de servir tenir un alcalde o alcaldessa independentista. Si la resposta és: penjar el llaç groc a la façana del consistori, crec que aleshores la unitat és una bona fórmula. Per contra si la resposta és: fer polítiques que ens ajudin a ser més, crec que no és la millor solució. No ho és perquè si volem ser competitius entre aquells electors que es troben a la frontera del sobiranisme/independentisme hem de construir un relat que s’acosti, tant com sigui possible, al seu espectre de preocupacions, un espectre on el llaç groc apareix residualment.”

Ès una reflexió més en la línia de moltes altres que ens haurien de servir per pensar si l’estem encertant en aquesta estratègia de retreure a ERC la decisió de no participar a les primàries que Jordi Graupera proposa per Barcelona. El mateix Tresserras, cap al final de l’article, escriu: “una candidatura única o unitària a Barcelona no seria realment un catalitzador del vot independentista -vot altament mobilitzat- sinó un catalitzador del vot unionista que es mobilitzaria com a reacció. Manuel Valls necessita la llista única independentista molt més que l’independentisme. Si convertim les municipals en un nou plebiscit, siguem conscients que veurem un grapat d’alcaldies taronges. Si l’estratègia de l’independentisme és tensar nacionalment, Arrimadas i Rivera brindaran amb xampany.”

Que aquest tipus de plantejament dona ales a Ciutadans sembla que també ho entenen les persones del PDECat que han de pensar en les municipals. Si més no, segons aquest article de l’Ara, el PDECat”vol evitar la polarització a les municipals”. El diari cita Marc Solsona, el qual “avisa que defensar una única fórmula a tot al territori sense tenir en compte l’especificitat de cada municipi pot ser contraproduent: alerta que si l’independentisme es presenta en bloc -i les eleccions municipals agafen una dinàmica de “polarització”- pot donar ales a Ciutadans“. Tanmateix, en una aposta que personalment trobo contradictòria, el PDECat avala presentar-se en bloc a Barcelona.

Encara tenim temps per revertir-ho, però no voldria que una nova enquesta reflectís la consolidació de la tendència que apuntava la de La Vanguardia la setmana passada. I és que, tal com intentava explicar  en un apunt anterior, el debat sobre la llista única de Barcelona té un doble efecte perjudicial per al republicanisme: els retrets a ERC per no voler-hi participar fan restar vots a un partit independentista i en fan créixer un altre que no ho és i que és precisament l’adversari que es pretén tombar: Ciutadans.

Com més aviat deixem d’exercir aquesta pressió, doncs, molt millor per a tot el republicanisme. Jordi Graupera pot dur a terme aquest procés de primàries, ben legítim, però entenent-lo i explicant-lo no pas com un procés de tot l’independentisme, ja que ni ERC ni la CUP no hi participen, sinó com un procés per decidir un tercer candidat republicà per a Barcelona. Aquest tercer candidat podria ser pefectament Ferran Mascarell i seria un molt bon candidat per representar l’antiga CiU. El seu passat com a socialista i el seu coneixement de l’Ajuntament ajudarien a ampliar l’oferta per als barcelonins i barcelonines d’esquerres i republicans, però no necessàriament nacionalistes i amb identitats diverses. Personalment, ja signaria per veure un debat entre Colau, Bosch, Reguant i Mascarell sobre la capital de la República de Catalunya en què la resta de candidats segurament quedarien força desdibuixats, com li passava a Inés Arrimadas al Polònia.

 

Captura de pantalla del gag del Polònia emès el 14 de juny. Extret de https://www.youtube.com/watch?v=KfGzAHf_y7A

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *