L’hoste mut He rebut un hoste a casa que no té nom mentre buscava paraules en el dur cercle infinit de la memòria que retorna, el sento belluguejar per les dependències, com escriu incomprensibles locucions i entrada la fosca, si hom les desxifra, esdevindran nou llenguatge que farem nostre Aquest vespre estès, l’aniré a
La casa oberta En tornar del passeig entre les barques del petit port, he trobat la casa amb les portes obertes de bat a bat, i les finestres badades al vent. És quasi de nit i l’aire del capvespre, quiet respir que acompanya una claror de lluna minvant, dibuixa els límits de la
Universari Des del centre concèntric que ets tu mateixa, gira la roda de colors i ombres. A cada volta sencera que fa, omple impertèrrita un racó de la teva existència. És la vida, tot gira al teu voltant, i no res l’atura fins que esdevingui, altre cop, univers etern, amb tota tu inclosa. 21 de
Les coses de tothom Quietud neguitosa tardes abismals de lasses incerteses crida el carrer i plora l’asfalt, dels patis de les escoles emana un tuf, encara viu, d’adrenalina. Folgada capella harmònics abismes i càntics ancestrals, acompanyeu la primera hora dels incipients nous laberints -tant esperats- de la noia dels pits nuus.
Paisanatge Som ben diferents, l’únic nexe que tenim en comú, és que vivim xopats en la llum de cada dia. Alternem inequívocament sol i llunes, i com elles creixem, decreixem o ens acluquem, això sí, sense ordre ni lleis preestablertes. Tu, blanc llagut de perfils blaus, llasses les aigües somes, properes i netes,
El viatge I ja no volem res més. Crèiem saber el nom de les coses, de les campanes, dels arbres, dels pobles i la seva gent. A poc a poc, ens hem enfilat al campanar de l’isolament, d’allí enllà, pensàvem que dominaríem el tragí de l’anar i venir o els matins salobres
El President és cadascú de nosaltres. En quina llengua fosca ens parlen? llengua d’imperatius i de llampecs negres. Llengua de sabres i de tribunals suprems. Adés adés entre avetoses i olivets nerets i sureres, congestes i sulsures, Miravet i Cardona. La Barceloneta i Salt. Per més que ens abracin, que ens
Decadència Quan del saüc decau la flor, l’espígol flaireja els pètals. Així l’home quan llangueix, omple el buit el silenci. Maig 2021
Mig Maig al camí de la font En entrar al bosc pel camí lilós d’estepes guarnides, es respirava un adolescent maig afalagat pels xiscles jovials dels falciots que coronaven veloços les capçades oscil·lants de la pineda. Després d’un hivern baladrer, desempallegar-se dels ulls vidriosos del fred, abraçar l’allargament el dia, i submergir-te en
L’esfera porpra La nit pesa com una mà de bronze, hi arriben tots els trajectes encetats darrere els vidres entelats de l’aparador del néixer. Hi arriben amb les cicatrius a la pell d’adversitats i gatzares. És una gran praderia de gespes esquerpes amb flaire de silenci. El gran acolliment que tot ho
Memento Al damunt de les llambordes, Càmera Rosa, el teu somrís d’estímul encesa mirada creadora, l’alè de innovació -sense whatsapp- i anhel de la bellesa en infinites imatges sorpreses. Company i amic ara tornes a la terra i allà ens trobarem de nou. Primer d’octubre 2020
Rellotge Travesso el solell i compto espigues d’ordi, l’infinit davalla entre rostos muts i grocs.
Haikú aniversari Disset síl·labes bell camí obert, cadell. Omple’t de vida!
Som aquí Malfieu d’aquells que no recorden que són aquí, entre nosaltres, dins d’aquest paisatge, sota aquest cel, en aquest país i no cap d’altre. Malfieu d’aquells que no reconeixen allò que estimes, que canvien el nom dels pobles, de les flors, de les muntanyes i de les persones, que es befen de la tradició
La nit Com és de llarga la nit que crema els buscalls de la continuïtat. Com d’estèril és l’aparença del convenciment que no tenim. Com menen aquestes flames, al barranc pregon del temps perdut. Com es fon la paraula quan és excusa. Com plora l’acte quan és dèbil. Viure sense haver après a renegar. Viure