Conte de la nit de Nadal Segons que expliquen els més grans, de quan eren infants els seus avis, la nit de Nadal les bèsties es vestien de persones i es comportaven com a tals, aquesta única nit de l’any. S’organitzaven segons l’espècie en oficis ben concrets, els bous feien de carnissers, els porcs
La casa de dalt del cims No tinguis por, les ombres són de pedra. J.V. Foix Davant els ulls com llunes dels qui l’escolten, els seus versos, llegits lentament i amb veu de fageda, esdevenen arrels profundes que s’endinsen dins l’ànima, en sentir a prop l’aigua de la mirada de la poeta que
Davall la mar Tal com l’estiu disposa la tarda baixem cercant l’aigua pel corriol de la llum. Veiem dellà, els cingles de roca nua, que permanentment vigilen que no hi faci niu el color porpra de la tristesa i imponents, alcen alterosos la boga de tot allò que imaginem. A l’entrevall, ens acollirà la
Aiguamoll Aigües somes de la plana us beveu serenament tot el celatge …….. i el feu prodigi (?) d’esperit vitenc cada dia, Als ulls clucs dels viatgers de les carenes. El turment de les branques nues Esdevé lloança en un instant etern que és silenci pur i llum d’argent. Novembre 22
Al bell mig dels esgarips de bellesa salvatge de la sureda, donzella del forest i de l’esclat prodigiós de la quietud, sóc a punt de sorgir de mi mateix i d’abraçar amb passió la vida, que el camí fendeix, sense espones i s’obre al frec intens entre el record i el present que em
Sura, surera, per damunt del lligabosc i el ginebró amb rems recargolats, braços de saba negra que esberlen l’airecel amb tremp de saviesa i temps de saó. Setembre 22
Sureda, el cau Al bell mig dels esgarips de bellesa salvatge de la sureda, donzella del forest i inici de l’esclat de la quietud, sóc a punt de sorgir de mi mateix i d’abraçar amb passió la vida que s’avia, que el camí prodigiós fendeix, sense espones, i s’obre al frec intens entre
A la font del Pic Amb veu de muntanya hem trabucat la gerra de les paraules i s’han esventat arreu del jardí, a tocar la font del Pic, depassen el clos i fistonen un matí de bronze que hem teixit amb les mans i s’escampen arreu del nostre airecel. Dessota els freixes, ran del
Dins l’aire al Puig d’Esquers Sóc una manera més de sentir la vida i conec la petitesa de l’infinit suspès a l’aire, agombolat per les roques calcàries que vetllen la mort. La talaia del temps engalana els fumerols del quefer del present a la plana i la mar, condueix el silenci cap a
Evanescents interrogants, suren en aigües de plom i en l’aurora indefinida llisquen les barques en la cerca de peixos com llàgrimes, sempre incauts per ser pescats. Tot just clareja i els pescadors ja han solcat la badia amb la monòtona remor fosca del seu dia a dia. Retinc l’escalfor als peus de la sorra
Amnèsia Poc a poc, molt lentament, els blaus seran devorats per les roques negres que s’endinsen dins les entranyes d’aquesta gàbia de camins i memòria vestida d’horitzó clement, casal de balandres i del vol del mascarell. Ara que ja no esperem cap gest afable de l´enorme distància que separa la paraula i el
Reravera-autumne Arribada la tardor travessaré el bosc, esventaré la boira que m’acompanyi i amb l’envelliment que m’empassega cantussaré, al ritme de les meves passes matusseres, velles consignes de pertinença. Sóc una baula més dins la besllum que arriba de la fita suspesa a l’horitzó de neu que s’albira per damunt de les capçades de
Ara que és tard Xipollegen els ànecs entre la remor d’una natura d’aigua escassa, s’ou el bramul del bou a les closes i l’ull impertèrrit de Quermançó fita la plana que els mil·lenis han bastit, l’Albera serra l’horizontalitat dels límits i a tocar, Vilaüt nodreix aquest infinit d’història i pressentiments. octubre 2022
Kodachrome De tard en tard el dia s’obre i davant nostre, a contrallum, flueix una mirada benefactora, que sap llegir les imatges que hem guardat en negatius a la calaixera de la tieta, entre els jocs de pilota al carrer i la besllum de la galeria que donava al jardí. Octubre 2022
Crit i diàleg I posats a fer, com esbaldirem l’ocultat i punyent encontre, que a diari sofrim entre la banalitat i la consciència? Entre l’honor i la paraula? Entre la superstició i la cultura? Entre el crit i el diàleg? Com?