La veu transgressora del pensament.
Et subjectes a la
foscor i aminores
el buit,
projectant la llum.
Tu, l’esfera del desig,
complaent i encissadora,
lliurant-te al somni
nocturn, captivant-lo.
La nit t’acarona fins
l’albada.
Tota l’essència de la natura conectada,
I més enllà, el cim.
La pedra roja que empara als
que amb destresa i esforç,
arriben assolir els cingles.
Benvolguda Siurana,
no t’esgotis mai.
No deixis que la mà de l’home,
esquerdi el teu esguard.
S’atenua la llum i els minuts
no deixen d’avançar…
i saps que has de marxar,
i te’n vas amb la certesa de
saber, que aquell moment ha
estat vostre i de ningú més.
i resulta que ens quedem
La mar et convoca i tu t’hi
asseus,
bressola el blau sobre la pell
tèbia i el pinzell d’or t’escalfa.
I arriba el temps de l’assossec,
i et fons amb l’aroma del bosc
i eleves els ulls al cim.
La natura esculpeix els dies i
embelleix les hores.
I arribarà el temps del silenci,
quan la nit colgui els dies d’estiu
i et refredi la pell,
i cerquis insistenment l’escalfor
de les brases, l’aixoplug de la
natura que esculpeix els dies i
embelleix les hores
