No he sabut qui eres,
el món del somni
s’interpreta inquietant,
talment un rostre bell,
amb una mirada intensa,
i un posat tranquilitzador
s’apropa a mi…
en somnis, et beso els llavis.
Llisquen damunt del vidre,
Finíssimes gotes… com llances
Gronxa el mar…les onades bressolen
pensaments, asseguda a la sorra els
veus passar, nedant sobre el teu blau,
suaument la brisa desgrana emocions,
i sorgeixen novament els records…
entre els plecs de la pell, besant el mar.
La vellesa no t’espanta, les vivències
t’ha fet sàvia.
Pactes una treva amb el teu temps,
t’aboques als nous dies..
les hores acaronen noves experiències.
Gronxa el teu mar… sobre la pell de
l’aigua, espurnes de plata, brillen dies
d’esperança.
et desplaces pel món oníric dels somnis.
Ara formes part de la terra, descanses
sobre el seu sòl.
Has alçat la vista cap amunt, una llum
intensa ha traspassat el llindar dels teus
somnis, un símbol en forma d’espiral
guia el teu camí, i tu t’hi abraces, sentint
com l’ànima es deposita en el tronc d’un
árbre, els teus braços s’enlairen en forma
de branca i s’abracen a la nova vida.
Acompassa el moviment,
planeja damunt del mar,
onades blanques li esquitxen
la pell, enlairen el seu cos,
i ella es deixa portar,
per la suau brisa del vent.
Descansa sobre el tacte
esponjós dels núvols,
s’arrecera en la tebiesa de
la tarda, l’esclat de llum
en l’horitzó, apaivaga el
seu vol.
En la serenor de la tarda, cauen i es fonen
en llàgrimes de gel, inundant d’aigua totes
les serralades.
el cel ha tenyit de colors freds
l’ambient, i es precipiten al buit,
travessen l’aire, juguen amb el vent,
finíssimes gotes…com cortines
esquitxos de llum a l’asfalt.
Alcem les copes,
la música convida al ball,
els dits enllacen les mans.