SALVADOR BALCELLS

L’excursió del passat diumenge ha discorregut per camins de la Garrotxa, que a la primavera llueix les fulles noves dels arbres caducifol·lis, especialment a les fagedes. Un plaer per la vista. 
La ruta l’hem iniciat al poble de Santa Pau i ens hem endinsat cap al Parc Natural de la Zona Volcànica, amb el seu terra fosc característic. Hem arribat fins el santuari de Santa Maria de Finestres, un indret amb vistes privilegiades, al cim d’un espadat.
Es tracta d’una ruta circular, amb sortida i arribada a Santa Pau, un poble de postal. Com que havia plogut els dies anteriors ens va tocar trepitjar molt de fang, però la bellesa del recorregut va fer que no ens importés.

Alguns membres de la Colla, amb la Marta, que portava l’excursió, al davant

Vista de Santa Pau, origen i final de l’excursió 

Visió idil·íca de la fagesa, amb la fulla antiga caiguda i la recent d’un verd nou 

Un dels pals indicadors, amb tot de detalls

Paisatge idíl·lic de primavera

Detall de Santa Maria de Finestres

A Santa Maria de Finestres, a punt de dinar

Completant el camí de tornada, a punt d’arribar a Santa Pau 

Una altra vista de Santa Pau, al fons
 

Quan, fa anys, vàrem fer alguns trams del Camí dels Bons Homes, començant pel castell de Montsegur, a la Maite i a mi ens van quedar les ganes de conèixer altres indrets relacionats amb l’odissea dramàtica d’aquells bons homes, també coneguts com albigesos o càtars. Una odissea del segle XIII i principis del XIV forçada per la persecució a què foren sotmesos per part del Papa de Roma i del rei de França, pel fet de practicar un cristianisme massa cristià.
Doncs bé, aquest passat cap de setmana hem tingut ocasió de recórrer alguns d’aquells llocs.
Després de fet nit a Bellver de Cerdanya ens hem desplaçat fins a Carcassona, ciutat que va caure en poder dels francesos l’any 1209, al principi de la creuada, quan tota la població càtara en fou expulsada.
De Carcassona, passant per Limoux per fer provisió de blanquette, el xampany local, ens hem arribat fins alguns dels castells més emblemàtics de la zona, els dos de Perapertusa i el de Querbús, darrers indrets que també van acollir càtars fugitius abans d’entrar a Catalunya. Són uns castells allunyats de actual ruta turística dels Bons Homes, però us asseguro que val la pena visitar-los.
La nit de dissabte a diumenge hem dormit a Sant Pau de Fenollet, un poble ja de la Catalunya Nord però on el català sembla haver-se perdut del tot.
La tornada cap a Barcelona l’hem feta en dues etapes: la del matí, per carreteres secundàries i fins a Ceret, magnífica! Un primer tram d’Estagel fina a Illa de Tet passant per Bellestar i Cassanyes, amb el massís del Canigó, nevat, al davant nostre. I un segon tram d’Illa de Tet fins a Ceret, passant pel priorat de Serrabona, un itinerari que sorprèn per la bellesa dels paisatges i la meravella artística i arquitectònica del monestir, amb detalls increïbles a l’interior de l’església. 
El dinar a Ceret, una vila on es respira art, cultura, tradició i modernitat, acompanyat d’un dia esplèndid de primavera, ha culminat un cap de setmana per recordar.
Després de dinar, autopista i cap a casa. 

Abans d’entrar a la ciutat emmurallada de Carcassona

Un detall del castell i la muralla de Carcassona

L’església de Limoux des del pont del riu Aude

Els castells de Perapertusa i Sant Jordi abans de començar la pujada a peu

El castell de Perapertusa des del castell de Sant Jordi

Vista exterior del priorat de Serrabona

Detall de la tribuna interior de l’església de Serrabona, feta amb marbre rosa del Conflent. Divideix la nau en dues parts, una pels canonges i l’altra pels fidels.

Detall del claustre, vist des de l’exterior

Portalada d’una església de Ceret 

“L’ORDE DEL TEMPLE A CATALUNYA. Un recorregut pel seu patrimoni”
Marcel J. Poblet Romeu
Cossetània Edicions, 2014

Aquesta guia proposa un seguit de rutes pel patrimoni templer segons un criteri de selecció basat en la rellevància de cada element, la seva situació, un estat de conservació que en permeti la comprensió, l’accessibilitat i la possibilitat de connectar cada element amb altres de propers.
Amb evident intencionalitat divulgativa, l’autor inclou una interessantíssima introducció a l’Orde del Temple i la seva època. Així, en assabentem de l’origen del nom, la seva organització i expansió, el poder que va assolir, la crisi dels ordes religiosomilitars arran del fracàs de la Croada, el procés contra els Templers i la seva dissolució. També inclou informació relativa a l’extensió posterior del mite del Temple, que ha arribat fins als nostres dies amb tot de referències esotèriques, simbolismes numerològics i de savieses ocultes.
La província catalana del Temple, que incloia els convents de tots els regnes de la Corona catalanoaragonesa i els de Navarra, va tenir unes 40 comandes (cèl·lules organitzatives), cadacuna de les quals amb propietats en llocs diversos. De tot aquest patrimoni només ens ha arribat una petita part i sovint amb mala conservació. Alguns indrets, tanmateix, com el castell de Miravet que apareix a la portada, el de Peníscola o el de Gardeny, a Lleida, es troben en un estat excel·lent gràcies a restauracions posteriors. 
D’questa petita part tracta la present guia, dividida en sis rutes i vint-i-un indrets.

 

El diumenge 16 de març, la Colla ha anat fins la comarca de les Garrigues, a tocar del Segrià. Ha estat una caminada d’uns dotze quilòmetres que ens ha portat d’Aspa fins l’Albagès, passant pel poble del Cogul per tal visitar les seves famoses pintures rupestres, les més importants de Catalunya.
Al començament de l’excursió hi havia alguns dubtes sobre el camí a seguir, cosa que ens va fer recular un parell de cops. Però com que feia un dia esplèndid, la gent s’ho va prendre bé.
És una llàstima que el Centre d’Interpretació de les pintures, un magnífic edifici integrat al paisatge, no estigui acabat del tot a conseqüència de la crisi econòmica. Sobta, per exemple, l’absència de llum elèctrica, tot i que la instal·lació estigui feta. Encara gràcies que alguns veïns voluntaris del poble s’encarreguen d’obrir-lo i de fer de guies de manera gratuïta (s’accepten aportacions).
Des del Centre d’Interpretació s’accedeia a la Roca del Moro, una petita cova d’uns tres metres on es troben les pintures originals, d’entre 3000 i 5000 anys abans de Crist. 

Aquesta és una zona on, a més de l’agricultura, destaca la ramaderia porcina, com vam poder comprovar al llarg del camí.
L’excursió va acabar amb un refrigeri a la plaça de l’Albagès. El cos ho va agraïr, doncs fou un dia que semblava d’estiu.

En Ricard fent de guia

Creuant un rierol

Tornant a creuar. Ens hem confós de camí

El Centre d’Interpretació del Cogul

La Roca del Moro i la cova

Detall de les pintures rupestres

Un altre detall de les pintures

La plaça del Cogul, on hem dinat

Porcs en una granja

L’esclat de la primavera

Tota la colla a la plaça de l’Albagès 

Fins fa uns vint-i-cinc anys i al llarg de la història de la premsa en català hi havia hagut sempre, exceptuant els anys durs de la dictadura franquista, revistes humorístiques i satíriques en la nostra llengua. Des d’Un Tros de Paper, de 1865, o les que el seguiren, com ara L’Embustero, La Rambla, Lo Mestre Titas, Lo Burinot, La Xamfaina… Passant per les tres més famoses, La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa i Papitu, totes elles de finals del segle XIX. Al País Valencià, en aquesta època, van proliferar tot un seguit de publicacions satíriques i d’un humor groller i transgressor en un català col·loquial farcit de castellanismes.

Aquesta premsa va tenir continuïtat a principis del segle XX amb el Cu-Cut, seguit de L’Estevet, Cuca Fera i la revista esportiva satírica Xut. Amb la segona República van aparèixer, a Barcelona, la mítica revista El Be Negre i a València La Chala, amb un èxit de públic notori.

I a partir de la transició postfranquista es produeix un altre esclat: al País Valencià El dàtil i El gat pelat. I a Catalunya La pipa d’en Roc, Cul de sac, Amb potes rosses, El cementiri,  L‘Òliba, El badall de Gràcia, La Xinxeta, La Bimba, El Drall… moltes d’elles de vida efímera.

D’aquesta darrera publicació, El drall, dirigida per Ramon Barnils, només en van sortir catorze números, entre el març de 1988 i febrer de 1989. En l’editorial del número zero, Barnils es feia ressò del problema: “Dir que el nostre país ha vist sempre florir revistes d’humor seria un tòpic, si no fos perquè no sempre és veritat. Com ara mateix. La inexistència de publicacions d’humor aquests darrers anys -una altra cosa és l’existència de publicacions que facin riure, que d’aquestes sí que n’hi ha…”. Ell posava l’esperança en el fet que El drall tenia al darrere una empresa seriosa. “…l’únic essencial és que l’empresa ragi…” deia en el mateix editorial. Però és evident que no va ser així. Ja ho profetitzava Carles Flavià al mateix número: “L’amic Ramon Barnils m’anima a col·laborar en una nova revista d’aquestes que tanquen de seguida…”.

Des d’aleshores que pràcticament no han tornat a aparèixer revistes satíriques i d’humor en català. Parlo, és clar, de publicacions de paper, amb cara i ulls i d’àmbit general. Em consta que en el món dels fanzines i a nivell local sí que van sortint i algunes coses. I sense oblidar les revistes virtuals a Internet, on destaca amb llum pròpia Be Negre.cat.

Aquests tendència a la desaparició de les revistes en paper, ha tingut escasses excepcions: del 1995 al 2009 Eliseu Climent va publicar a València l’anuari satíric La Traca, com a suplement de la revista fallera Pensat i fet. I en els inicis d’El Triangle semblava que aquesta podia ser la continuadora de les publicacions satíriques anteriors, però va evolucionar cap a una revista d’on pràcticament ha desaparegut l’humor.

Es diu, i no deixa de ser cert, que una explicació a aquesta mancança és que Catalunya ha viscut un transvasament de l’humor en paper a la ràdio i a la televisió. Però en aquests mitjans hi trobo un humor massa fàcil. I que cada cop fa menys gràcia.

El diari ARA va treure un suplement setmanal d’humor. Potser valdria la pena que el grup Cultura 03, a través de Sàpiens Publicacions, es plantegés de convertir-lo en una revista independent.

Crec, sincerament, que mentre les edicions en paper encara siguin importants per a molta gent, ja fa massa temps que ens manquen publicacions que se’n riguin de tot, del mort i del que el vetlla. De motius no en falten. Ens cal més sentit de l’humor…

Els mitjans de comunicació, tan escrits com audiovisuals, són percebuts sovint com a òrgans de propaganda o difusió de determinades idees, siguin de dretes, de centre o d’esquerres. O, en el cas transversal que a nosaltres ens afecta, catalanistes o espanyolistes. Allò que diuen, especialment en els comentaris editorials i en el tractament de les informacions, cau bé als partidaris perquè s’adapta als seus prejudicis. Fins i tot, en el cas excepcional que algun mitjà vulgui demostrar una certa obertura ideològica i publiqui o difongui opinions que no coincideixen amb la línia que se li suposa, és percebut pels seus com un gest de generositat i amplitud de mires i pels contraris com una simple aparença amb l’únic objectiu de vendre més i ampliar audiència.

Aquesta excepcionalitat i obertura de què parlo, es pot trobar sobretot en mitjans barcelonins i catalans en general. No tant en els de Madrid, molt sovint sectaris fins a extrems que voregen la delinqüència.
Com deia Ramom Barnils: Deixar Espanya de banda no és per a nosaltres una qüestió política, ni ètica, ni de dretes, ni d’esquerres: és una simple qüestió de bon gust.

Internet ha trencat barreres i anul·lat inviolabilitats. Wikileaks n’és l’exemple més clar. Va destapar vels i secrets d’estats, de corporacions i d’empreses multinacionals. Però de la mateixa manera, les nostres intimitats i les nostres dades estan ara a l’abast de tothom, una situació i una realitat promoguda sovint per nosaltres mateixos, en carregar al Facebook o al Twitter, per exemple, agendes, perfils, fotografies, fílies i fòbies…

Aquestes xarxes socials, juntament amb els blocs, s’ha convertit en una mena de confessionari col·lectiu, on s’esbomben secrets i des d’on ens controlem els uns als altres. Però també poden provocar situacions ridícules o confusions greus. Fa temps es va fer públic el cas d’una persona que va començar a rebre insults d’una altra, amiga seva al Facebook, a través de missatges. Va respondre també insultant, de manera que es van convertir en enemics ferotges. Després es va saber que qui havia iniciat els intercanvis fou un fill del primer, com una broma innocent.

I si és cert que ens vigilem i espiem mútuament a través de les xarxes socials, això no és el més perillós. Ho és que hi hagi màquines que recullen tota aquesta informació, la sistematitzen i la posen a disposició de vés a saber qui. Ens diran, és clar, que és per servir-nos millor en funció dels nostres perfils i preferències, però la veritat és que no tenim manera de saber per a què fan servir aquesta informació… o per a què la poden fer servir en el futur.

Per això és més urgent que mai aprendre a fer-nos invisibles, a no deixar empremtes. Potser ha arribat el moment, si és que encara hi som a temps, de tornar al secret i a l’anonimat, de buscar els punts cecs del sistema. Talment com en els intents de resistència dels que s’oposen a les utopies perverses descrites a Un món feliç d’Aldous Huxley, a 1984 de George Orwell, o a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury.

La primera impressió, en agafar el llibre, no va ser gaire bona. 

El títol no em va agradar, d’entrada. 

Generalment atribuïm una herència a algú que és mort, i no és aquest el cas. 

Perquè podeu posar-li al PSAN tots els adjectius que vulgueu, però no el de difunt.

Després, en llegir-lo, la impressió va millorar molt. 

Em sembla un bon estudi acadèmic que, a més, és planer i llegidor, a l’abast de tothom.

És clar que sempre hi haurà qui el trobi esbiaixat, especialment si ha militat en altres partits, però això no treu que sigui una bona síntesi històrica.

I tornant a les herències, també n’hi ha en vida, com en el nostre cas. 

El fet d’haver tingut molts fills i que, en fer-se grans, hagin marxat de casa, no deixa de ser normal, ben mirat. 

I si, en marxar, s’emporten la seva part de l’herència, en forma de conviccions més o menys fermes i permanents, tot això que tenen, i que tenim!

Justament, l’any passat vam tenir ocasió de rememorar-ho en un sopar de retrobada d’antics militants del PSAN del Baix Llobregat. Tots ells mantenen les conviccions independentistes i reconeixen el paper del partit.

Però dissortadament, per a nosaltres i també per als hereus, en les herències ideològiques també hi pot haver una part indesitjada. Em refereixo a l’escisionitis, que sembla que passa de pares a fills.

O potser això no és una qüestió d’herència, sinó una altra cosa molt diferent. 

Perquè estic convençut (i aquest aspecte li retrec a l’autor que no en parli en el llibre, ni que sigui com a hipòtesi) que en les baralles internes que han afeblit periòdicament l’independentisme hi tenen molt a veure els serveis secrets dels estats opressors.

En poques paraules, trobo a faltar al llibre alguna referència als infiltrats. 

Ja sé que, si ho fan bé, no hi ha manera de provar la seva existència, però això no treu que actuin en els moments de més expansió del partit o del moviment. 

Perquè em nego a creure que els aparells de l’estat no es mobilitzin, en aquests casos!. 

I un bon infiltrat, col·locat en un lloc estratègic, pot fer molt de mal, ja sigui promovent accions violentes que justifiquin la repressió o fomentant les divisions internes que provoquin escisions. 

En tenim exemples històrics, arreu del món.

També volia aclarir que, tot i no militar des de fa temps, sempre he considerat el PSAN el meu partit.  I no només per les seves aportacions fonamentals. 

Son tants records de gent magnífica d’arreu de la nació! Tantes històries compartides! 

Vull dir que si bé és cert que no tardarem a tenir la independència, (encara que de moment només sigui la del Principat), haurà estat sobretot gràcies a l’herència del PSAN.

I un petit retret més:  A mi, al llibre, se’m cita dues vegades i, en canvi, no hi surt gent que va tenir um paper més important que el meu. Per exemple en Pere Ros, en Quico Sanç, de Vinaròs o en Vicent Partal.
 Per molts anys i endavant!

Poc abans de sortir de Barcelona, les informacions meteorològiques i els nostres familiars de Tòquio ens havien informat que estava caient una gran nevada sobre la capital de Japó. La més important en vint anys, informaren posteriorment.
Semblava que podia haver-hi problemes per a l’aterratge de l’avió i podia ser que ens desviessin cap a un altre aeroport. Finalment, però, la cosa no fou tan greu i les pistes de Narita estaven ja netes de neu.
Allò que no esperàvem, tanmateix, fou el què ens vam trobar en arribar, cap a les set de la tarda, quan intentàrem sortir de l’aeroport en direcció a la capital, situada a setanta quilòmetres de distància.
L’estat d’algunes carreteres i autopistes havia obligat a suspendre els autobusos que utilitzem habitualment i que ens deixen prop del nostre destí.
Només podíem agafar el tren. Per accedir a l’estació, subterrània, s’havia format una cua d’alguns milers de persones que, quan arribava al fons de la gran terminal aeroportuària, girava cent vuitanta graus i continuava paral·lela fins prop de les escales de l’estació, donava de nou la volta i així fins a cinc vegades, de manera que semblaven cinc cues paral·leles. Ningú protestava ni ningú intentava fer trampa canviant de cua. Per tal d’orientar els nouvinguts que acabàvem de recollir els nostres equipatges i ens incorporàvem a les fileres, un policia amb un cartell improvisat, clavat a dalt d’un pal, assenyalava on ens haviem de colocar.
La cua avançà prou ràpid i, en qüestió de mitja hora, baixavem les escales de l’estació ferroviària. A baix, el caos era espectacular. Els trens funcionaven molt malament i la gent es col·locava on podia. Ens digueren que no funcionava el Narita Express, un tren ràpid que en poc més d’una hora et deixa a l’estació central de Tokio. En aquell moment arribava un tren de rodalies i ens hi col·locàrem. Sense bitllet, com la majoria de la gent que l’anà omplint, la majoria amb grans maletes, com nosaltres mateixos. Després de molta estona, encara no havia arrancat ni hi havia senyals de fer-ho. Aleshores veiérem arribar, per una altra via, un Narita Express (?).
Una estona d’indecisió i, com altra gent en la mateixa situació, agafàrem els equipatges i férem el canvi de tren. A l’Express tots els seients són numerats i reservats i i poc després ja eren plens, uns amb gent que havia comprat el bitllet i la reserva i d’altres, que anaven sense ni una cosa ni l’altra.
El tren arrancà a les vuit del vespre i arribà a l’estació de Tokyo a quarts de tres de la matinada. Sis hores i mitja que se’ns feren eternes. I encara més s’hi farien per als que anaven drets. Però en tot el trajecte no se sentí ni una mosca. La gent ni protestava ni donava mostres d’impaciència, tot i saber, alguns d’ells, que en arribar ja no funcionarien ni els trens ni el metro de la ciutat, i la única solució seria trobar un taxi. Silenci total. No deien res ni els que s’havien quedat sense seient tot i tenir-lo reservat. Així són els japonesos, que tampoc parlen pel mòbil en els transports públics per no molestar.
En cap moment no passà cap revisor ni ningú no reclamà els bitllets que no s’havien tret.
A l’arribada, el desconcert. Ni trens ni autobusos, en una ciutat que té una superfície de més de sis-cents quilòmetres quadrats i nou milions d’habitants. Molt aviat es formà, en una parada de taxis de l’exterior, una gran cua que recordava la d’hores abans a l’aeroport. Però de taxis, cap. De tant en tant n’arribava un i s’enduia els primers de la fila cap a un destí que probablement els sortiria per més de cent euros, segons el barri on anessin. La resta, ens adonàvem que a aquell pas ens tocaria quan ja hagués sortit el sol. Molts que desertaven per colocar-se en cantonades pròximes, tornaven més tard amb la cua entre cames. Tots els taxis que havien vist passar anaven ocupats.

Taxis no, però abans de les quatre començà a treballar al nostre voltant una brigada de la neteja, uniformats, cada un amb una escombra i una pala, que feien veure que netejaven un terra net com una patena.
Com que les línies de tren de la ciutat comencen a funcionar cap a dos quarts de cinc de la matinada, finalment decidírem el més sensat: tornar a entrar a l’estació i esperar el començament del servei de la línia que ens havia de portar fins el barri on ens esperaven els nostres parents i l’anyorat llit. Total, faltava menys d’una hora.
Per a sorpresa nostra, en aquell moment acabava d’arribar un nou tren procedent de l’aeroport amb un altre grapat de gent, la majoria dels quals corregueren cap a la cua dels taxis. Ens semblà reconèixer alguns dels que havíem deixat al rodalies quan ens canviàrem al Narita Express.
Els trens japonesos tenen fama de ser molt puntuals i és cert en cincumstàncies normals. Però a la mínima incidència tot el sistema se’n va en orris. Aquest cop per una nevada d’entre vint i vint-i-cinc centímetres. I fa pocs anys vàrem viure una situació semblant per una ventada. En aquella ocasió, un viatge que havia de durar dues hores va ser de nou hores. Això sí, amb un silenci total per part dels passatgers, entre els quals la companyia ferroviaria va repartir lots de menjar de supervivència…
Jo a les quatre de la matinada, esperant que obrin les màquines expenedores

La Maite assenyalant l’hora

El proper dimarts, dia 4 de febrer, farem la presentació a Barcelona, a la llibreria La Impossible, de la meva darrera novel·la, la quarta, titulada TEMPESTA AL BÀLTIC. En aquesta ocasió li he demanat a l’Anna Maria Villalonga que en sigui la presentadora. I ella m’ha fer l’honor d’acceptar.
L’Anna Maria és professora de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, investigadora, escriptora, crítica literària i de cinema. I treballa al voltant de la novel·la negra, de la què s’ha convertit en una experta destacada. El seu blog A l’ombra del crim, centrat en la literatura de gènere negre, és un punt de trobada i una referència per a molts seguidors.
Tinc uns presentadors que són tot un luxe per a aquest modest escriptor, que ha tingut la sort de trobar una editorial, Meteora, que hi ha cregut i ha arriscat. 
El primer presentador, quan va aparèixer LA TACA NEGRA, va ser l’escriptor, periodista i amic Joan Rendé, espluguí com jo mateix. L’obra novel·lística d’en Joan, marcada per una característica ironia, l’ha fet mereixedor de diversos premis literaris. Va ser director de l’Aula de Lletres i de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
El següent presentador, amb motiu de la novel·la EL VI FA SANG, fou en Carles Duarte. Amb només cinquanta-cinc anys, la seva biografia donaria per omplir un llibre sencer. Em limitaré a dir que és un gran poeta, amb una obra extensa i de qualitat, traduïda a diverses llengües; un lingüista destacat, amb importants treballs d’investigació i de divulgació, que ha col·laborat amb figures senyeres de la lingüística, com ara Badia i Margarit i Joan Colomines; i un polític i administrador de primera fila, que ha ostentat i ostenta càrrecs de gran responsabilitat, generalment vinculats a la cultura, com el més recent de president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts. 
El va seguir, fent de presentador de DUR DE PAIR, el periodista Xavier Graset. En Xavier és actualment una de les figures més populars dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, especialment en la seva faceta de presentador. També ha publicat diversos llibres i col·labora regularment en mitjans escrits. Té una gràcia especial que fa les delícies de qui el llegeix o l’escolta. Una gràcia que també es va manifestar en la presentació del meu llibre.
El què us deia: un luxe de presentadors, que per ara es completa amb l’Anna Maria Villalonga.

La sortida d’aquest mes ha estat mig passada per aigua. El temps encara es va aguantar entre Port-bou i Colera, però la segona part de la caminada, fins a Llançà, la vam fer sota una pluja persistent. En qualsevol cas va valdre la pena, tant pels bonics paisatges d’aquest extrem nord de la Costa Brava com per la satisfacció de retrobar-nos i compartir unes hores amb amics i amigues entranyables.
La senyalització del GR-92 està prou bé, excepte quan es creua la població de Colera, on desapareix i no és fàcil retrobar el camí correcte.

 

Aquest diumenge hem fet la darrera sortida de l’any. Una trentena d’integrants de la Colla hem anat a la muntanya de Montserrat, un indret que, tot i haver-lo fet altres vegades, no deixa mai d’oferir-nos noves perpectives. Ha fet un dia magnífic que ens ha obligat a carregar les motxilles amb la roba que ens anavem traient.
La Jornada ha culminat amb un dinar a Monistrol, tot desitjant-nos mútuament bones festes.

Vista del Prepirineu nevat 

El Cavall Bernat (originalment El Carall d’en Bernat) 

Moment de descans en mig de la caminada

Iniciant el camí de tornada al monestir

Monument a l’Abat Oliba

La Colla, ben dinats i abans del petons i encaixades de comiat 

M’acaben d’informar que durant la missa del mateix diumenge, els monjos de Montserrat han rebatut la Conferència Episcopal Espanyola, que s’havia mostrat contrària a la independència de Catalunya, tot afirmant durant l’homilia que “EL POBLE MAI MÉS NO SERÀ ESCLAU”. Un motiu més per estar satisfets d’haver coincidint aquest diumenge a la muntanya.