FUMADORS
Fumar en públic és una cosa mal vista a Japó. Les úniques persones que es poden veure fumant pel carrer, molt de tant en tant, són més aviat rodamóns o éssers marginals. La resta de fumadors ho fan en àrees acotades, de les que no poden sortir fins que s’han acabat la cigarreta i han deixat la burilla al cendrer, un cop apagada.
EL NADAL
El dia de Nadal és una més de les curiositats japoneses. Sens dubte per la influència occidental proliferen les il·luminacions, els avets a les cases, les decoracions d’alguns aparadors, el xampany, els vestits vermells i les gorres de Pare Nadal per part de dependents de botigues… Tot plegat dona la sensació de celebració, ben entès que bàsicament comercial, com a tot arreu. Aquests dies, per exemple, es pot veure, en un programa infantil de televisió, una orquestra formada per marionetes d’animals interpretant cançons nadalenques amb lletres de l’estil de Gloria i excelsis deo cantada per un gat. Tenint en compte que els japonesos són bàsicament budistes i shintoistes, resulta si més no curiós.
Amb tot això, resulta que el 25 de desembre és un dia laborable com qualsevol altre.
A Japó la festa grossa i religiosa és per Cap d’Any i té lloc popularment als temples, on es concentren milers de persones per les campanades i la celebració de l’arribada del nou any.
SEGURETAT
Una de les característiques de Japó que crida més l’atenció a gent de països com el nostre és la seguretat al carrer. Ja sigui per tradició o per l’educació que reben els japonesos, els espais públics de pobles i ciutats són segurs tan de dia com de nit. Resulta impensable que algú s’endugui res que no sigui seu. És normal veure a l’exterior de supermercats o grans magatzems, carrets de la compra deixats sense subjectar, o dotzenes de bicicletes, moltes sense tancar el cadenat de seguretat i algunes amb bosses d’anteriors compres, deixades al cistell mentre els propietaris són a dins de la botiga. La majoria d’establiments tenen els seus productes al carrer, a l’abast de tothom, i ningú no s’emporta res sense pagar. També és normal que en llocs de lleure, com ara parcs o centres esportius, la gent deixi les seves coses (roba, bosses, motxilles,…) en qualsevol lloc i sense vigilància mentre juga o corre. Acostumats a això, no és estrany que els japonesos siguin víctimes propiciatòries dels pispes quan viatgen a l’estranger.
INTRODUCCIÓ
Per raons familiars, els darreres anys hem tingut l’oportunitat de viatjar a Japó en diverses ocasions i en èpoques de l’any diferents. En la mateixa categoria JAPÓ trobareu reportatges fotogràfics d’alguns d’aquests viatges, especialment quan hem visitat llocs emblemàtics i turístics del país del sol naixent.
Ara, tanmateix, voldria compartir amb vosaltres alguns aspectes diferents d’aquest país: formes de vida quotidiana dels japonesos que ens poden sobtar si les comparem amb les nostres, però que també ens haurien de fer reflexionar, ja que moltes d’aquestes estan vinculades estretament amb una millor qualitat de vida, amb l’educació cívica i amb la seguretat ciutadana, tres aspectes en els que el Japó ens supera de molt. També hi ha aspectes curiosos i demostratius d’un tarannà determinat, com ara l’èxit de molts programes de televisió per a adults que, observats des de la nostra perspectiva, semblen adreçats a infants. Això passa fins i tot en els informatius. O l’atracció, quasi diria veneració, que la natura desperta en els japonesos, especialment a la primavera, quan milions de persones es desplacen amunt i avall del país per veure florir els arbres. O el costum, trobo que molt racional, d’obrir les botigues els diumenges i festius, que és quan la gent que treballa té temps per anar a comprar.
De forma periòdica aniré publicant fotografies i comentaris sobre tot això. Comencem avui amb un parell d’exemples de civisme:
En la primera fotografia es pot veure com operaris de la construcció, quan han de descarregar material d’obra o carregar runa en un camió, posen lones al terra per evitar embrutar el sòl de tots.
En la segona, algú, diria que una persona gran, va deixar fa molts anys una cadireta plegable al costat d’una parada d’autobús sense bancs per seure. Està subjecta a una tanca amb un simple filferro, ja rovellat. Les inclemències del temps han fet la seva tasca i el seient ha desaparegut. Probablement qui la va posar ja fa anys que deu ser mort. Però la cadireta segueix allí, perquè la gent és molt respectuosa amb les coses dels altres.
Entre la programació d’activitats que les biblioteques del Penedès han fet aquest mes de novembre en el marc de la campanya Biblioteques amb DO, la Torres i Bages de Vilafranca va organitzar el dimarts 25 una tertúlia literària amb tast de vins al celler Mas Comtal, situat al terme d’Avinyonet del Penedès però molt a prop del poble de Sant Cugat Sesgarrigues. L’excusa era parlar del meu llibre ‘El vi fa sang’, publicat per l’editorial Meteora l’any 2010.
La tertúlia va ser molt enriquidora, amb una trentena de contertulians, habituals de grups de lectura, que van parlar de les coses que els havien agradat i desagradat de la novel·la. Per a un escriptor, trobar-te cara a cara amb els lectors i que t’ho diguin tot sense embuts és una cosa que no té preu, ja que t’ajuda a millorar.
L’aspecte lúdic de la trobada va ser la visita al celler i el tast de vins. El celler Mas Comtal és una finca de dimensions mitjanes que produeix vins ecològics d’autor dels quals vam poder tastar un escumós, un blanc i un rosat, tots excel·lents. Ens van explicar que els seus escumosos s’acullen a la nova denominació d’origen Clàssic Penedès, una alternativa al cava que només admet raïm de cultiu ecològic.
La seu de Mas Comtal és una masia que es remunta a l’època romana i que havia estat propietat dels comtes de Barcelona. Des del segle XV pertany a la mateixa família.
El diumenge 16 de novembre, la colla va fer aquest recorregut, que va per la vora del riu Llobregat, de la colònia de Cal Rosal fins la població de Puig-reig. També vam passar per l’ermita de Sant Vicenç d’Obiols. Passada aquesta joia del romànic al Berguedà, seguírem per les colònies La Plana i l’Ametlla de Casserres, abans d’arribar a Gironella. En aquesta vila vam descobrir la colònia de Cal Metre, i més endavant, tot vorejant el riu, la colònia Bassacs amb la seva torre imponent. Poc després arribàvem a la colònia Viladomiu Vell i, més endavant, a la de Viladomiu Nou. Guixaró, Cal Prat i Cal Cases foren les darreres colònies abans d’arribar a Puig-reig. Una excursió interessantíssima i un dia esplèndid.
Aquí teniu un petit reportatge fotogràfic. Clicant damunt de les fotos les podeu veure ampliades.
Ara que es comencen a trobar peixos globus al Mediterrani i se’ns fan advertiments sobre la seva perillositat, hem recordat que en una de les nostres estades al Japó vàrem tenir la gosadia de menjar-ne. Per cert, estava deliciós!
Allí hi ha botigues de peix globus, tal com en diuen als restaurants d’aquesta especialitat, com també n’hi ha de ramen, soba, etcètera.
Aquí teniu una foto de la façana d’una d’aquestes botigues, una altra d’un d’aquests peixos viu a la peixera i el plat que ens vam cruspir, acompanyat de tofu. Els cuiners han de tenir una preparació molt especial, perquè hi va la vida dels seus clients. Perquè… atenció: És un peix molt perillós!
Odaiba és una illa artificial del segle XIX situada a la badia de Tòquio i feta originalment per motius defensius i amb edificacions militars. Es va començar a construir tal com és ara durant la dècada dels noranta del segle XX.
Amb una vida tan curta, ja ha esdevingut un dels punts a visitar preferits dels toquiotes i dels turistes, amb vistes magnífiques, edificis espectaculars, platges, hotels, parcs d’atraccions, museus, zones comercials, etcètera.
Entre altres formes d’arribar-hi hi ha el tren automàtic Yurikamome, que és el que vam fer servir nosaltres i que compta amb cinc estacions dins del recinte de l’illa.
Vista d’alguns edificis de la badia
Vies de comunicació a diferent nivell
Reproducció de l’estàtua de la Llibertat
Un avió passa per l’edifici del fons
Mazinger Z tampoc no hi podia faltar
La roda fa 115 metres d’altura
Edifici de la televisió Fuji
Gratacels reflectint els núvols, vist des del tren
La Maite a l’entrada de l’estació
Avui tinc el gust de compartir amb tots vosaltres el goig que ens produeix a la Maite i a mi el fet de poder passar algunes setmanes al Japó en companyia de la nostra estimada néta Marina, el nostre fill i la nostra jove (aquests dies, per cert, ella és a Catalunya acabant un treball sobre els castells i els castellers, però aviat serà també amb nosaltres).
Aquí teniu algunes imatges de la Marina, que té poc més d’un any i mig.
Per ordre cronològic, les quatre novel·les publicades fins ara de la meva sèrie del sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa. La cinquena -i probablement última- està en procés de creació. El títol de la segona, EL VI FA SANG, dona nom a un nou festival de novel·la negra i criminal que té prevista la primera edició la primavera de 2015. Ja un n’aniré informant…
Després de creuar l’ermita hem seguit pujant fins les planúries de més amunt, abans de començar la baixada cap a l’altre vessant, pel grau de Vincabrers, en direcció al riu de Siurana. Formidables imatges del poble de Siurana i del seu embassament, amb la serralada del Montsant al fons.
Hem seguit el riu contra corrent per un camí força bo. A banda i banda, començaven a albirar-se forts espadats i els primers tolls importants ja convidaven a una remullada. Prop de la confluència del riu Siurana amb el barranc dels Gorgs hem tingut uns moments de confusió sobre la ruta a seguir. Res greu. Finalment hem arribat a la Gorguina, on encara no teníem pensat de banyar-nos. Però com que ja era l’hora prevista, ho hem fet. I després del bany reparador, hem dinat.
Una estona més de marxa per zones d’allò més ombrívoles i hem arribat al Gorg, on inicialment ens havíem de banyar. Si no haguéssim dinat feia poc, ens hauríem tornat a remullar amb molt de gust. Ens hem limitat a veure com un barranquista feia ràpel pel salt d’aigua.
Aquí hem retrobar els senyals del GR-7 que havíem deixat en sortir del poble i iniciar l’ascensió a l’ermita. Després d’un petit error sobre el sentit de la marxa (hem seguit una estona el GR en direcció inversa) hem continuat pujant barranc amunt, passant pel Gorguet, molt enclotat. Fins i tot aquí hi havia gent banyant-se.
Hem creuat el barranc per darrer cop i l’hem deixat enrere definitivament, tot seguint el GR en direcció a Gallicant i Arbolí.
Al poblet de Gallicant, avui abandonat i enrunat, hem fet la darrera aturada per contemplar la bonica vista de Siurana i el Montsant que es contempla des de l’era.
Per la baixada del collet dels Colls hem completat la ruta circular i hem arribat a Arbolí. Allí, un refresc reparador a l’exterior del bar dels escaladors ha estat el colofó de la darrera excursió de la temporada. Com a Colla, hi tornaren el mes d’octubre.
Primer, es desprestigia els Mossos d’Esquadra amb ordres nefastes d’actuació.
El poble català deixa de veure els Mossos com una policia diferent i pròpia i els compara amb els antics grisos, com a exemple de cos repressiu.
Tot això provoca que els elements més conscienciats del Mossos, nacionalment parlant, es vagin desmoralitzant. I alguns pleguin.
A continuació, torna la policia espanyola amb l’excusa de reforçar uns Mossos ineficaços a l’hora mantenir l’ordre.
D’on han sortit determinats aldarulls i determinades ordres d’actuació?
La resposta a aquesta pregunta ens pot donar pistes sobre diferents nivells d’infiltrats i provocadors, al carrer i als despatxos.
Com pot acabar aquesta història?
Si augmenta la desmoralització interna i segueixen aquestes formes d’actuar, com sembla que es pretén, els Mossos esdevindran una policia espanyola més (en lloc de ser la policia nacional catalana).
Si la situació es pot reconduir, el Procés segueix endavant i s’imposen els elements més conscienciats, nacionalment parlant, el govern espanyol podria passar a la fase següent de la seva ofensiva, que probablement seria militaritzar els Mossos i que passessin a ser integrats en la Guardia Civil, amb comandaments d’aquest cos.
No voldria semblar excessivament negatiu, però ja sabíem que el camí cap a la independència seria mol costerut i ple d’entrebancs.
Per al Procés que hem encetat, amb la previsible Declaració d’Independència, caldrà tenir previst un Govern d’ampli espectre on hi estiguin representades totes les sensibilitats de les organitzacions que l’han fet possible, però que al mateix temps sigui prou solvent per tal d’enfrontar uns inicis complicats.
Aquesta és la meva tercera proposta des de l’any 2011, amb incorporacions suggerides pels lectors:
President de la República: Valentí Fuster i Carulla
Cardiòleg de fama mundial, ha destacat per les seves recomanacions envers una vida més saludable. Ha estat president de l’Associació Mundial de Cardiologia i és Doctor Honoris Causa per moltes universitats. La presidència de la república és un càrrec gairebé cerimonial, no executiu, exercit per una persona que no ha de ser necessàriament un polític, però de reconegut prestigi arreu del món.
President d’Honor: Artur Mas i Gabarró
Artur Mas està encapçalant el procés cap a la independència, que justament ara, a mesura que ens acostem a dates decisives, començarà a complicar-se amb posicions més dures i violentes per part dels opositors. Si hem de fer cas d’allò que diu, no defallirà, cosa que li pot comportar un desgast brutal. Ho sap i potser per això ha dit que es retirarà un cop assolit l’objectiu. El poble català li ho hauria d’agraïr amb aquest càrrec honorífic.
Primer ministre: Josep Maria Terricabras i Nogueras
Josep Maria Terricabras és un destacat filòsof especialista en ètica i pensament contemporani. Ha estat investigador en universitats d’Alemanya, Regne Unit i Estats Units. Home de múltiples interessos, ha fet de les seves idees una eina de combat en favor de l’interès col·lectiu. Està vinculat, com a independent, a Esquerra Republicana de Catalunya.
Ministre de Defensa: Miquel Sellarès i Perelló
Miquel Sellarès és un històric del nacionalisme català, expert en seguretat i comunicació. Les forces armades de Catalunya han de ser bàsicament d’autodefensa, una mena de guàrdia nacional. Sellarès té el prestigi i, sobretot, l’autoritat, per exercir aquest càrrec sense defallences.
Ministre d’Afers Exteriors: Alfred Bosch i Pascual
Alfred Bosch és doctor en història i escriptor de notable vocació viatgera, ha estat professor a la Universitat de Chicago i testimoni directe en diferents zones conflictives del món. Especialista en política internacional.
Ministra de Relacions amb Espanya: Pilar Rahola i Martínez
Pilar Rahola és llicenciada en filologia hispànica i en filologia catalana, periodista, escriptora i lluitadora aferrissada i mediàtica en favor dels drets humans. Pel seu tarannà i entusiasme és la persona més adequada per afrontar la difícil tasca negociadora amb Espanya.
Ministre de Relacions amb Europa: Ramon Tremosa i Balcells
Ramon Tremosa és professor de teoria econòmica i investigador. Com a diputat al Parlament Europeu ha desenvolupat una tasca ingent en favor dels interessos de Catalunya, però també en favor d’una millor governança europea. La seva visió de com ha d’actuar Catalunya a Europa ha estat sempre la de tocar de peus a terra, aprofitar l’impuls de les noves dinàmiques econòmiques i fugir de la marginalitat.
Ministre d’Indústria i Internacionalització: Jordi Galí i Garreta
Jordi Galí és director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la universitat Pompeu Fabra. Doctorat al MIT, va ser professor de les universitats de Columbia i Nova York. És l’economista català i espanyol de més relleu mundial. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu Wilson. Podria aspirar a la presidència de la República Catalana en cas que Valentí Fuster no acceptés el càrrec.
Ministra d’Economia i Finances: Elisenda Paluzie i Hernàndez
Elisenda Paluzie és professora d’economia, master per la Yale University i doctorada per la UB, amb estades de postdoctorat a la London School of Economics i a París. Ha publicat articles sobre economia en les revistes més prestigioses d’arreu del món. Vinculada a la majoria de moviments per la independència.
Ministra d’Hisenda i Pressupost: Núria Bosch i Roca
Núria Bosch és catedràtica d’Economia Pública de la UB i vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Amb Marta Espasa va fer un estudi molt complert sobre la viabilitat econòmica de la Catalunya independent.
Ministra de Comerç, Consum i Turisme: Sònia Recasens i Alsina
Sònia Recasens és actualment segona tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, responsable de l’Àrea d’Economia, Empresa i Ocupació, Presidenta de l’Institut Municipal d’Hisenda, de Barcelona Activa i de Mercabarna, així com vicepresidenta del Consorci de Turisme de Barcelona. És llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials. Milita a UDC.
Ministre de Cultura: Salvador Cardús i Ros
Salvador Cardús és doctor en ciències econòmiques, professor de sociologia, periodista i escriptor. Persona polifacètica i suficientment preparada, res no li és aliè.
Ministra d’Ensenyament: Muriel Casals i Couturier
Muriel Casals és professora d’economia i presidenta d’Òmnium Cultural. Amb vocació docent, sempre li ha interessat transmetre coses i educar als joves. Amb capacitat autocrítica i tarannà dialogant.
Ministre d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació: Manuel Castells Oliván
Manuel Castells és un sociòleg i professor universitari català d’origen castellanomanxec, catedràtic de Sociologia i D’Urbanisme a la Universitat de California, Berkeley, i director de l’Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya. Durant els darrers vint anys, ha portat a terme una àmplia recerca en la qual relaciona l’evolució econòmica i les transformacions polítiques, socials i culturals en el marc d’una teoria integral de la informació, l’exemple més clar de la qual pot ser el Projecte Internet Catalunya, que ell mateix coordina. Ha publicat una gran quantitat de llibres en diversos idiomes, alguns d’ells coneguts mundialment, on tracta sobre l’era de la informació.
Ministre de Governació i Administracions Públiques: Xavier Sala-i-Martin
Xavier Sala-i-Martin és catedràtic d’economia a la Columbia University, amb doble nacionalitat catalana i nord-americana. Ha estat membre de la Junta del FCB. Liberalista llibertari, especialitzat en macroeconomia, la seva funció al govern hauria de ser la de racionalitzar les administracions públiques per fer-les més competitives.
Ministre d’Interior: Joan Carretero i Grau
Joan Carretero és un polític i metge que va ser alcalde de Puigcerdà i Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya. Ha demostrat sempre ser un home de caràcter i conviccions fermes, requisits indispensables per al càrrec de responsable de la seguretat interior.
Ministre de Justícia: Santiago Vidal i Marsal
Santiago Vidal és jutge magistrat de l’Audiència de Barcelona, compromès amb l’organització del nou sistema judicial català en el marc del procés de transició nacional. És professor de dret processal i de dret penal. Ha estat membre del Consejo General del Poder Judicial i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Ministre de Territori i Infraestructures: Germà Bel i Queralt
Doctor en Economia, màster per la universitat de Chicago i catedràtic d’Economia Aplicada a la UB. Ha estat assessor dels ministeris espanyols d’Obres Públiques i d’Administracions Públiques.
Ministre de Medi Natural i Sostenibilitat: Ramon Folch i Guillèn
Ramon Folch és doctor en biologia i consultor ambiental de la Unesco. Expert en gestió territorial i urbanística des de la sostenibilitat. Gran comunicador i impulsor de grups de treball. Autor de nombrosos llibres i treballs sobre territori i natura.
Ministre d’Energia: Josep Puig i Boix
Pep Puig és enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques. Professor de la UAB. Amb una llarga i extensa trajectòria política i ecologista, ha exercit, entre altres càrrecs, de president de l’associació europea “Energie-Cités”, reconeguda per la Comissió Europea com interlocutor de les ciutats en el tema de l’energia. Autor d’innombrables treballs sobre energies netes, noves tecnologies i sostenibilitat.
Ministra d’Habitatge i Urbanisme: Marta Rovira i Vergès
Marta Rovira és l’actual Secretària General d’Esquerra Republicana de Catalunya. És llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques i de l’Administració. Ha exercit d’advocada i ha estat professora de l’Escola de Policia de Catalunya i coordinadora tècnica de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. També ha estat secretària general de l’Aliança Lliure Europea, partit polític europeu que agrupa diversos partits de nacions sense estat.
Ministre d’Agricultura i Alimentació: Josep Riera i Porta
Per Riera va ser fundador i coordinador general del sindicat agrari Unió de Pagesos. Actualment és membre destacat de l’Assemblea Nacional Catalana. Molt vinculat a campanyes ecologistes, treballa per dignificar i fer sostenible la pagesia catalana i que l’opinió pública assumeixi el fet, força oblidat, que sense agricultura no hi ha alimentació.
Ministra de Salut: Marina Geli i Fàbrega
Marina Geli és metgessa i política. Va ser Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya de 2003 a 2010. Està especialitzada en malaltia interna, malalties infeccioses, sida, prevenció comunitària i disminució psíquica. Ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat al PSC.
Ministre de Benestar i Seguretat Social: Santiago Vila i Vicente
Santi Vila és actualment conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Anteriorment va ser batlle de Figueres. Professor d’història contemporània n’ha publicat diversos treballs científics i de divulgació. Home polifacètic, es defineix pactista i tan contrari a l’immobilisme com a la revolució. Pel seu tarannà, té facilitat per entendre’s i arribar a acords.
Ministre de Solidaritat i Cooperació Internacional: Raül Romeva i Rueda
Raül Romeva és doctor en Relacions internacionals, llicenciat en Ciències Econòmiques i investigador de conflictes armats i rehabilitació postbèl·lica. Ha treballat per la Unesco a Bòsnia i Herzegovina, on va ser responsable de programes educatius i de promoció. Ha estat professor associat de relacions internacionals a la UAB i eurodiputat durant 10 anys.
Ministre d‘Esports i Vida Saludable: Josep Guardiola i Sala
Pep Guardiola és actualment entrenador del Bayern de Munich. Ha demostrat una gran capacitat per traslladar a la gent valors com el treball en equip, l’esforç, la superació personal, el respecte, el seny i la humilitat. Des del seu ministeri, vetllaria perquè la pràctica equilibrada de l’esport i l’exercici físic ajudi a mantenir una bona salut física i mental. Els esports professionals haurien de ser matèria d’altres ministeris, com ara Comerç i Consum o Treball i Atur.
Ministra de Treball i Atur: Rut Carandell i Rieradevall
Rut Carandell és advocada i mediadora, professora de dret administratiu a la UAB. Especialista en administració pública. Des del seu ministeri, vetllarà especialment per la formació dels aturats i la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al món del treball.
Ministra de Joventut, Compromís i Lleure: Isabel Vallet i Sánchez
Isabel Vallet és diputada al Parlament de Catalunya per la CUP, jurista i màster en Dret i Gestió de l’Administració Pública. Promotora de casals i ateneus populars, exerceix amb fermesa la radicalitat democràtica. Ha treballat també en temes relacionats amb salut sexual, sanitat i educació.
Ministre de la Perifèria Catalana: Josep Guia i Marín
Josep Guia és doctor en matemàtiques, ha estat professor d’àlgebra a la Universitat de València i investigador literari. Històric militant independentista català nascut a València, ha treballat incansablement per la unitat nacional dels Països Catalans sota la denominació genèrica de Catalunya, basada en la interacció entre centre i perifèria.
Ministre Sense Cartera i Portaveu del Govern: Vicent Partal i Montesinos
Vicent Partal és periodista, escriptor i professor. Fundador i director de Vilaweb i pioner d’Internet als Països Catalans. Especialista en temes de política internacional. Guardonat amb diversos premis de periodisme.
—————————————————————————————————-
Es tracta un govern format per personalitats de reconegut prestigi, amb una àmplia representació d’economistes, amb la missió d’encetar un nou període històric al nostre país. L’elevat nombre de ministeris es podria reduir convertint alguns d’ells en secretaries d’estat. No cal dir que si algun nom no us fa el pes, podeu suggerir-ne d’altres.
Hem iniciat l’excursió passant per l’ermita de Lurdes, a tocar de Prats i amb unes vistes magnífiques. La nova carretera ha tallat el camí, cosa que ens ha obligat a fer una bona volta per salvar aquest obstacle. Caldria senyalitzar-ho. Cal dir que aquest ha estat l’únic motiu de queixa, perquè la resta del recorregut està molt ben senyalitzat.
La natura estava esclatant, amb flors i verd arreu. Si a això hi sumem la varietat de paisatges i els freqüents llocs d’interès que hem anat passant, s’entendrà que hàgim dedicat molt de temps a contemplar-ho i fotografiar-ho, fins i tot petits gripaus en tolls d’aigua.
Un cop passada la Font de les Coves, amb les seves barbacoes i unes balmes impressionants, però moblades per a àpats de domingueros, hem arribat a la llegendària Pedra Dreta, símbol fàl·lic i demoníac a la vora d’una cruïlla de carreteres.
Després hem passat pel Roc Foradat o Roc de la Bruixa Napa. Es diu que en aquest forat hi cremava herbes i preparava els seus encanteris.
Més endavant hem trobat l’ermita de Sant Sebastià (o “hermita”, com diu un rètol del segle XIX de la façana. Aquí hi oneja un bandera estelada que al peu del pal té una dedicatòria: “En memòria d’aquells que van lluitar per la justícia i la llibertat”.
A poca distància d’aquí trobem l’església romànica de Sant Andreu de Llanars, que ja existia l’any 1034. És una petita meravella. Com que ja és l’hora, ens hi aposentem pel dinar de carmanyola.
Som a la meitat del recorregut i toca prendre una decisió. Entre l’obstacle de la carretera, les meravelles del camí i algun que altre genoll tocat, hem trigat més del compte. Així que decidim donar per acabada la caminada i reservar la meitat que falta per a una altra ocasió. També hi influeix el temps, que comença a complicar-se amb núvols carregats que van fent acte de presència (només va ploure quatre gotes quan ja tornàvem a Barcelona).
El camí de retorn a Prats de Lluçanès és una passejada de dos o tres km. El poble i la comarca ens han enamorat. Sens dubte que hi tornarem!
—————-
La nit va ser moguda. Somnis i malsons s’alternaven en una bogeria d’imatges sense sentit en les quals el conseller, vestit de nazi, li preguntava al comissari Blasco si ja havia enviat al crematori aquell malparit d’en Gabriel Garcés, mentre la Conxita, boja d’alegria, balandrejava alegrement les seves tetes sota la mirada ansiosa dels soldats aliats, que havien traslladat la marxa triomfal dels carrers de París a la Via Laietana. Les cares d’aquests darrers adoptaven la fisonomia de persones conegudes i desfilaven davant dels seus ulls per retreure-li no haver fet res útil amb la seva vida, mentre que ells havien sacrificat les seves per un món millor. Es va despertar de matinada, amarat d’una suor freda, en el moment que un Paul Newman vestit amb uniforme de campanya i casc d’acer l’apuntava amb el seu fusell i el comminava a entregar-se als exèrcits vencedors. Li va costar situar-se de nou a la realitat, identificar la seva habitació i els seus objectes, de tan real com havia estat el somni. Tens i esgotat, va sortir a la terrassa per tal que l’aire fresc el fes tornar a sentir-se en el món dels vius. Un cop es va asserenar va tornar al llit i es va quedar plàcidament adormit quan el cel començava a clarejar més enllà de l’horitzó.