SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

Comentaris al llibre ‘L’HERÈNCIA DEL PSAN’, de Roger Buch

La primera impressió, en agafar el llibre, no va ser gaire bona. 
El títol no em va agradar, d’entrada. 
Generalment atribuïm una herència a algú que és mort, i no és aquest el cas. 
Perquè podeu posar-li al PSAN tots els adjectius que vulgueu, però no el de difunt.
Després, en llegir-lo, la impressió va millorar molt. 
Em sembla un bon estudi acadèmic que, a més, és planer i llegidor, a l’abast de tothom.
És clar que sempre hi haurà qui el trobi esbiaixat, especialment si ha militat en altres partits, però això no treu que sigui una bona síntesi històrica.
I tornant a les herències, també n’hi ha en vida, com en el nostre cas. 
El fet d’haver tingut molts fills i que, en fer-se grans, hagin marxat de casa, no deixa de ser normal, ben mirat. 
I si, en marxar, s’emporten la seva part de l’herència, en forma de conviccions més o menys fermes i permanents, tot això que tenen, i que tenim!
Justament, l’any passat vam tenir ocasió de rememorar-ho en un sopar de retrobada d’antics militants del PSAN del Baix Llobregat. Tots ells mantenen les conviccions independentistes i reconeixen el paper del partit.
Però dissortadament, per a nosaltres i també per als hereus, en les herències ideològiques també hi pot haver una part indesitjada. Em refereixo a l’escisionitis, que sembla que passa de pares a fills.
O potser això no és una qüestió d’herència, sinó una altra cosa molt diferent. 
Perquè estic convençut (i aquest aspecte li retrec a l’autor que no en parli en el llibre, ni que sigui com a hipòtesi) que en les baralles internes que han afeblit periòdicament l’independentisme hi tenen molt a veure els serveis secrets dels estats opressors.
En poques paraules, trobo a faltar al llibre alguna referència als infiltrats. 
Ja sé que, si ho fan bé, no hi ha manera de provar la seva existència, però això no treu que actuin en els moments de més expansió del partit o del moviment. 
Perquè em nego a creure que els aparells de l’estat no es mobilitzin, en aquests casos!. 
I un bon infiltrat, col·locat en un lloc estratègic, pot fer molt de mal, ja sigui promovent accions violentes que justifiquin la repressió o fomentant les divisions internes que provoquin escisions. 
En tenim exemples històrics, arreu del món.
També volia aclarir que, tot i no militar des de fa temps, sempre he considerat el PSAN el meu partit.  I no només per les seves aportacions fonamentals. 
Son tants records de gent magnífica d’arreu de la nació! Tantes històries compartides! 
Vull dir que si bé és cert que no tardarem a tenir la independència, (encara que de moment només sigui la del Principat), haurà estat sobretot gràcies a l’herència del PSAN.
I un petit retret més:  A mi, al llibre, se’m cita dues vegades i, en canvi, no hi surt gent que va tenir um paper més important que el meu. Per exemple en Pere Ros, en Quico Sanç, de Vinaròs o en Vicent Partal.
 Per molts anys i endavant!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.