SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

Manquen revistes satíriques i d’humor

Fins fa uns vint-i-cinc anys i al llarg de la història de la premsa en català hi havia hagut sempre, exceptuant els anys durs de la dictadura franquista, revistes humorístiques i satíriques en la nostra llengua. Des d’Un Tros de Paper, de 1865, o les que el seguiren, com ara L’EmbusteroLa RamblaLo Mestre TitasLo BurinotLa Xamfaina… Passant per les tres més famoses, La Campana de GràciaL’Esquella de la Torratxa i Papitu, totes elles de finals del segle XIX. Al País Valencià, en aquesta època, van proliferar tot un seguit de publicacions satíriques i d’un humor groller i transgressor en un català col·loquial farcit de castellanismes.

Aquesta premsa va tenir continuïtat a principis del segle XX amb el Cu-Cut, seguit de L’EstevetCuca Fera i la revista esportiva satírica Xut. Amb la segona República van aparèixer, a Barcelona, la mítica revista El Be Negre i a València La Chala, amb un èxit de públic notori.

I a partir de la transició postfranquista es produeix un altre esclat: al País Valencià El dàtil i El gat pelat. I a Catalunya La pipa d’en RocCul de sacAmb potes rossesEl cementiri,  L‘ÒlibaEl badall de GràciaLa XinxetaLa BimbaEl Drall… moltes d’elles de vida efímera.

D’aquesta darrera publicació, El drall, dirigida per Ramon Barnils, només en van sortir catorze números, entre el març de 1988 i febrer de 1989. En l’editorial del número zero, Barnils es feia ressò del problema: “Dir que el nostre país ha vist sempre florir revistes d’humor seria un tòpic, si no fos perquè no sempre és veritat. Com ara mateix. La inexistència de publicacions d’humor aquests darrers anys -una altra cosa és l’existència de publicacions que facin riure, que d’aquestes sí que n’hi ha…”. Ell posava l’esperança en el fet que El drall tenia al darrere una empresa seriosa. “…l’únic essencial és que l’empresa ragi…” deia en el mateix editorial. Però és evident que no va ser així. Ja ho profetitzava Carles Flavià al mateix número: “L’amic Ramon Barnils m’anima a col·laborar en una nova revista d’aquestes que tanquen de seguida…”.

Des d’aleshores que pràcticament no han tornat a aparèixer revistes satíriques i d’humor en català. Parlo, és clar, de publicacions de paper, amb cara i ulls i d’àmbit general. Em consta que en el món dels fanzines i a nivell local sí que van sortint i algunes coses. I sense oblidar les revistes virtuals a Internet, on destaca amb llum pròpia Be Negre.cat.

Aquests tendència a la desaparició de les revistes en paper, ha tingut escasses excepcions: del 1995 al 2009 Eliseu Climent va publicar a València l’anuari satíric La Traca, com a suplement de la revista fallera Pensat i fet. I en els inicis d’El Triangle semblava que aquesta podia ser la continuadora de les publicacions satíriques anteriors, però va evolucionar cap a una revista d’on pràcticament ha desaparegut l’humor.

Es diu, i no deixa de ser cert, que una explicació a aquesta mancança és que Catalunya ha viscut un transvasament de l’humor en paper a la ràdio i a la televisió. Però en aquests mitjans hi trobo un humor massa fàcil. I que cada cop fa menys gràcia.

El diari ARA va treure un suplement setmanal d’humor. Potser valdria la pena que el grup Cultura 03, a través de Sàpiens Publicacions, es plantegés de convertir-lo en una revista independent.

Crec, sincerament, que mentre les edicions en paper encara siguin importants per a molta gent, ja fa massa temps que ens manquen publicacions que se’n riguin de tot, del mort i del que el vetlla. De motius no en falten. Ens cal més sentit de l’humor…


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.