bon dia (?)

Els morts són 250.
La forta rèplica del vespre d’ahir, 5.3, ha fet minvar molt les esperances de trobar gent viva sota les runes, moltes cases que encara estaven dempeus van caure ahir i les muntanyes de runa es van moure molt. Amb tot el que han patit, haver de suportar, a més, totes les rèpliques ha de ser terrible, si ací estem tots amb els nervis com una corda de violí, allà no puc ni imaginar com han d’estar, des del big one han sentit més de 300 rèpliques, la més forta la d’ahir. No va fer víctimes perquè ningú està a casa, estan tots a les tendes, l’única víctima va ser ací a Roma, un infart.
A Roma escenes de pànic un altra volta, va ser una miqueta més curta però tothom estava despert. Aquesta volta ho he vist, no he sentit el soroll de la terra com el vaig sentir en el silenci de la nit fa dos dies. Ahir se sentien cruixits, soroll de coses que queien i crits dels veïns. Va durar vint segons (proveu a mirar quant duren vint segons) i vaig veure els mobles ballar.
Pareix que no tenen clar si ha segut una rèplica o un sisme nou, l’epicentre era una mica més a prop i es veu que es va sentir fins a Nàpols. M’estic fent una cultureta, ara parlem de Mercallis i Richters com si foren de la família. En el moment de la rèplica d’ahir l’F. estava connectat a l’observatori sismogràfic del Vesubi, vos deixe la imatge.
Espere que s’acabe prompte.

PS: Si el Dani o el Marc Belzunces (geòlegs de capçalera d’aquest bloc en aquests moments geològicament convulsos) em poden explicar, per favor, si era un de nou o una rèplica i si és possible que l’epicentre s’arrime de mica en mica ho agrairé molt. Si, a més, em diuen que no, que l’epicentre no s’està arrimant ho agrairé moltíssim.

bones notícies

Estic buscant entre la quantitat enorme d’informació dels diaris algunes bones notícies, d’aquelles que, si més no, ens poden fer somriure.

La primera és que els socors han funcionat, des del començament. És l’avantatge d’un país acostumat a catàstrofes d’aquest tipus, la protecció civil, bombers, exèrcit, etc., es van mobilitzar de seguida.

La segona  és que aquest país té una xarxa de voluntaris dels que fan falta en ocasions com aquesta, francament impressionant i també ha funcionat bé i ràpid. Un exemple: les cuines de camp que des de l’època del PCI han servit per fer els àpats a les Feste dell’Unità van arribar de tota Itàlia i van poder servir ja ahir sopars calents per tothom.

Ja n’hi ha llum i gas a les zones afectades, l’aigua serà més complicada. De totes maneres aquest matí la pluja s’ha aturat i ha permés continuar amb les faenes de socors amb normalitat.

Encara estan trobant persones vives, aquest matí han tret de les runes de sa casa a la senyora Maria de 98 anys, que en veure les càmares ha demanat que la deixaren pentinar-se una miqueta i ha declarat que per no desesperar-se mentre esperava que la trobaren feia ganxet. 

El forner de Piazza Duomo de l’Aquila ha aconseguit aquesta nit pastar i coure el pa i aquest matí ha posat una parada per regalar pa a la gent.

Una farmàcia estava mig enrunada però el bar del costat no, el farmacèutic i el barista es van posat d’acord, junts van salvar el salvable de la farmàcia i al bar convertit en farmàcia van donar auxili als ferits lleus en les primeres hores.

La Universitat la Sapienza de Roma acullirà la Universitat de l’Aquila fins que la puguen reconstruir.

Demà començaran les comprovacions de l’estat de les cases afectades i molta gent podrà tornar a sa casa.

De notícies dolentes n’hi ha moltíssimes, moltíssimes, però ara preferisc escriure només aquestes.

Actualització: Un altra, fortíssima i llarguíssima, un altra volta la casa tremolant, no puc més. A les 19.58, 5.3 Richter.

30 segons

Van ser trenta segons, el sisme gros d’abans d’anit va durar trenta segons. En trenta segons les vides de desenes de milers de persones se’n van anar a fer la mà. Quasi dos-cents morts i quasi vint mil persones sense casa, sense res.

Hui em fa vergonya la meua por d’ahir, jo que estava a ma casa (sencera i dempeus) a Roma tenia por, mentre allà la gent que ho ha perdut tot estava suportant una mitjana d’una rèplica cada cinc minuts, algunes fortes.
Supose que el cansament, l’esglai de la nit abans i l’horror de les notícies que arribaven dels Abruços van fer la seua faena. Crec que vaig estar tot el dia en una espècie d’estat de xoc, amb les mans i les cames que em tremolaven. Hui, a la por, comença a guanyar-li la ràbia de no poder fer res, a banda de donar sang i diners, i de només poder desitjar que deixe de ploure i que continuen trobant gent viva.

Supose que m’hauré d’acostumar, visc a un país on a voltes els rius se n’ixen i les muntanyes escupen foc i la terra tremola.

I gràcies per totes les abraçades que em van arribar, que hui em faça vergonya el meu tremoló d’ahir no trau que amb cada abraçada s’aturara una estona.

Actualització: Un altra de grossa, 4.5, s’ha sentit a Roma, al meu barri han desallotjat alguns edificis. Als Abruços des d’ahir han aconseguit traure de les runes 150 persones vives. Els morts són 207 i els desapareguts 15. Tot això sense comptar tots els immigrants irregulars, que no estan a cap llista de desapareguts i que, potser, no es podran calcular mai.

terratrèmol

La plorera que ja sabia jo que m’agafaria ha arribat en tornar a casa, la casa que anit tremolava com si fóra de paper. Hem posat la tele, està caient una calamarsada a l’Aquila, sobre la gent que continua traient pedres, acaben de traure sis joves vius de les runes de la casa de l’estudiant, fa deu minuts ha hagut una rèplica 4.1, no ha parat en tot el dia de tremolar (tot i que ací a Roma no s’ha notat). No exclouen que en puguen haver de tant o més fortes que la d’anit, estan contínuament donant instruccions per als primers segons de la scossa.
Estic molt cansada, hui he treballat en automàtic, com al·lucinada, em fa  molta pena la gent que ho ha perdut tot, hi ha més de 50000 persones que només tenen el pijama que porten i una manta que algú els ha donat, hi ha gent en pijama traient runa des d’anit, hi ha gent que està traient pedres perquè sota estan les persones que estima, o no, o només perquè sota potser n’hi ha algú, hi ha gent cridant un nom des de fa quasi vint hores. Tinc pena, tinc ràbia (contra la terra?) i tinc por, tinc molta por.

terratrèmol

A l’Aquila ha segut terrible, terrible, pobra gent.
Aquest matí eixint de casa per anar a treballar hem vist que al nostre edifici han caigut alguns trossos del revestiment de la façana.
Quan ens hem despertat, a les 3.30, he anat cap al menjador i amb la llum que entrava del carrer he vist com tot es movia, després l’F. m’ha agafat i m’ha portat sota la porta de casa, allà veiem els veïns que baixaven al carrer i aleshores s’ha aturat. No sé quants segons ha durat però ha estat llarguíssim, llarguíssim. Me n’he adonat que podia no haver acabat quan l’F. m’ha dit que em vestira, per si de cas.
Tot es movia com en horitzontal, no sé com explicar-ho, com les ondes de l’aigua.
És una por estranya, física, que dura molt més del que dura el terratrèmol, que se’t queda al cos, a la panxa, encara em sento estranya, i el soroll, un soroll de sota, de dins.
Jo he tingut molta més por al segón, al de les cinc del matí (m’he posat a plorar, sense pànic però em queien les llàgrimes), ha estat més curt i més lleuger, quan hem anat a mirar de dormir una estona no he pogut, tenia el terror (terror) que n’hi haguera un altre justet en adormir-me.
Ara a esperar que puguen salvar a molta de la gent que a l’Aquila i als voltants estan encara sota les runes…

terratrèmol

No crec que puguem dormir més, hui. A les 3.30 ens ha despertat un terratrèmol molt fort, el més fort des que estic ací, i llarg. Pareix que ha estat a 80 km de Roma, 6.7 graus. Tota la ciutat està desperta, hi ha gent que ha baixat al carrer. Jo, les altres voltes no havia tingut pràcticament temps d’adonar-me’n però aquesta volta ha segut llarguíssim i fortíssim, tot es movia i se sentia un soroll com de panxa de la terra, jo encara estic tremolant, quina por. Era com una onada, com si tot fóra flexible, encara estic tremolant (literalment, tinc un tremoló que no em passa) i fa quasi un hora. Espere que ningú haja pres mal.
Un altre! fa dos segons, curtet, al final crec que baixarem al carrer…
Actualització a les 5: diuen a la tele que encara n’hi haurà d’altres, l’epicentre era a l’Aquila, han començat a excavar, hi ha gent sota les runes…

mani

Acabem de tornar d’una manifestació enorme convocada per la CGIL, el major sindicat del país, no l’hem feta tota perquè començava a les 8.30 del matí. En realitat eren cinc manifestacions que confluïen a Circo Massimo, on han fet els parlaments i un concert dels Modena City Ramblers, crec que hui he sentit (i cantat) la Bella Ciao més trista que he sentit mai.
La manfestació era nacional, però com demostra la foto que vos mostre en exclusiva mundial, en realitat la manifestació era internacional. M’he arrimat a la gent que duia la senyera, eren genovesos i m’han explicat que havien fet un intercanvi de banderes una volta i que portaven sempre la senyera de Comissions perquè els venia molt bé per no perdre’s a les manis grosses, els he agraït molt que la portaren, clar.
Diuen que n’érem més de dos milions…

cotó

Normalment coincideix, la primera setmana amb l’hora de llum de regal i la percepció de que, finalment, la primavera ha arribat. Enguany també, l’hivern ha estat llarguíssim i feixuc, però duc tota la setmana sense posar-me un jersei de llana, ahir vaig haver de voltar després de la faena i anava amb l’abric a la mà, amb una espècie d’eufòria primaveral i el somriure plantat a la cara.
Ho faig tots els anys i enguany també, hui m’he demanat mig dia de vacances i a l’hora de dinar me’n vaig a voltar pel centre, a passejar com si fóra una turista i a llegir els diaris (potser no siga una bona idea, em llegiré només les pàgines de cultura) a Campo de’ fiori a la banda del sol, amb un got de vi blanc fresquet i uns cacaus. Ja ho sé que això també ho puc fer dissabte, però fer-ho un dia feiner en hores de faena li dóna un gust especial i és un regal que m’agrada fer-me.

elegia

Amb l’arribada de la cafetera de George Clooney a casa aquest Nadal, el pot del cafè i la cafetera han desaparegut de la cuina. Cada volta que veig la vella cafetera a un armari de la cuina em fa pena, sempre em fan vindre una tristesa estranya els estris i els objectes que desapareixen.
La cafetera és un estri molt especial, la cafetera de tota la vida ací es diu Moka i la va inventar el senyor Alfonso Bialetti, l’any 1933, al seu poble del Piemont. Ja a principis de segle, un altre italià va construir i patentar la primera ‘màquina de vapor’ que feia cafè i els bars van començar a competir per oferir el millor espresso als clients. 
Als autàrtics anys 30s italians la importació d’acer es va aturar i cada volta més coses es feien amb alumini. El règim havia engegat des del començament una campanya de promoció de l’alumini: “L’alumini, un metall italià, l’abundància del qual ens fa ser l’enveja del món i encarna el futur implacable de la pàtria“. També el cafè era un símbol de modernitat, Marinetti deia que el Futurisme era “la cafeïna d’Europa” i el cafè es va convertir en un dels símbols de l’imperi mussolinià que, amb la invasió d’Etiòpia, es va convertir en productor. 
Bialetti va haver de produir la seua cafetera amb alumini perquè era l’únic metall a l’abast i va ser una troballa. És precisament l’alumini el que fa que les cafeteres facen el café cada volta més bo, els dipòsits d’aigua (de calç) a la part de sota i els de cafè dalt, amb un efecte que no té l’acer. De fet, després de la guerra i amb acer a disposició, Bialetti va continuar fent les cafeteres d’alumini. La Moka Express de Bialetti, la primera cafetera domèstica a pressió, econòmica i fàcil d’usar, va tindre molt d’èxit i va dur un cafè com el del bar a totes les cases, canviant els hàbits d’una societat que de cafè en bevia molt, però en llocs publics, als bars i a les cafeteries. És, segurament, un dels objectes italians més coneguts arreu.

Em sap greu que desapareguen de la cuina la cafetera i els gestos: l’aigua fins a la ratlleta, el cafè que sempre se n’eixia per les vores i deixava l’empremta octogonal perfecta a la lleixa, enroscar-la bé però sense agafar-la del mànec que si no es trenca, i la punteta de dubte de no haver posat l’aigua cada volta que tardava en eixir el cafè. Em sap greu, però la de George Clooney fa un cafè boníssim en pocs segons, tot i que el sorollet i l’aroma de la Moka quan eixia el cafè els enyore molt.