Comentaris de casino

És la pregunta obligada del dia, no?

Quan ens fem grans ens fa vergonya esperar regals, però a mi m’encanta rebre’n i no em pose transcendent demanant la pau al món, la igualtat, la fi de la fam, …. Per aconseguir tot això, es puga o no, ja m’arromangue tots els dies i no m’espere que la fantasia ho faça per mi, així que jo el que demane és que els Reis em porten regals, regals.

Per a mi són els regals més difícils de fer, no m’importa comprar coses per als demés, de fet a la gent que estime i més propera si veig alguna cosa que pense els pot fer gracia els ho compre, els ho faig o el que calga, que tot no és compra a les botigues (afortunadament), sense esperar cap data senyalada, amb independència que a més a més a cada dia senyalat en roig en el calendari personal també regale, però els regals de Reis semblen una mica forçats, havent de comprar a tort i dret per a tota la teva gent, sense saber molt bé que i com, i reeixir no és senzill.

Aixi i tot enguany, que el meu nebot dels semàfors, ja s’entera una mica més de les coses, ha estat divertit veure’l dir que no, que ell no anava a cercar els regals al balcó, tot atemorit per si els camells que acabava de veure a la cavalcada encara estaven per ahí pul•lulant, i més divertit encara quan ha obert el conte de dracs desplegables que li he regalat i ens havem posat a llegir-lo. Bo, llegir-lo és un dir, per que eixos contes si no fas un psicodrama no tenen cap gràcia, així que al primer uuuuuuuuuaaaaaaaaaarrrrrgggggggg!! que ha fet el drac a l’eixir de l’ou, ha plegat el conte, però quan li ha agafat confiança i l’hem tornat a obrir i havem fet de nou allò de uuuuuuuuuuuuuuuuuaaaaaaaaaaaaagggggggg!! Va i diu: Valencianooooooossssss!!!. Així que havem consensuat tàcitament que l’indi que estava tirant-li fletxes al drac roig era d’Alcoi i estava diguent-li al drac: Xé, va, xé, veste’n d’ací, que els d’Alcoi no et tenim por …. (un altre dia ja li contaré que a l’indi li diuen Jordi …).

Ah sí, a mi m’han dut:

Pare Noel em dugué el llibre de Sarrià: Històries del Paradís i un tovalló per netejar lents amb un dibuix del Bosch, que era per a mi, i que s’hi ha agenciat el nebot, embadalit mirant els dibuixets.

I els Reis: Una maleta verd fosforito, el llibre de va i torna de Grisham “La Apelación”, un val per unes sabates, botes .., dos llibres més: Rosario la dinamitera i Martina, la rosa número trece, dos parells de mitges (posaria calces, però segons on s’entén una altra cosa) de dibuixos impossibles i una rosa amb un bitllet dins, que era el que sempre em regalava un tio que ha faltat i que en record seu ma tia ha volgut regalar-me igualment, aquests primers Nadals que ell no està. Sempre em gastava no se en què els diners, enguany he decidit que vaig a comprar-me un rellotge d’infermera amb ells, i així tindre’l com a record.

Imagine que la catarva de gent que l’altre dia s’ajuntà a la Plaça Colón d’Espanya, l’anterior afirmació li semblarà una bestiesa, per que ja sabem que ells i elles son la reserva moral i espiritual d’occident i si ens afanyem del món sencer. Però a la resta de simples mortals supose que alguna vegada se’ns ha ocorregut pensar que voldríem que feren amb nosaltres en un cas extrem, que decidiríem si poguérem si arriba un dia en què ens trobem sense possibilitat de retorn a la consciència en un llit d’hospital, o si ens diuen que anem a perdre la xaveta, etc etc que les opcions són múltiples.

Semblava que l’invent del mal anomenat testament vital o actes de voluntats anticipades (que el mateix és), posaria un poc de llum a tanta foscor dubitativa de professionals de la medicina i de parents que no saben que fer ni on acudir, però a la pràctica res és tan senzill.

Especialment quan no es tracta que vols que facen en tu, sinó que ets tu qui ha de decidir que fas amb eixa persona que tant has estimat, que tant estimes i que veus que s’ensorra davant els teus ulls, patint (ella més que no tu) i desdibuixant els records amables.

Que la vida esta feta de coses dolces i amargues no és dir res, i no es tracta d’evitar el disgusts, sinó que en moltes ocasions eixa persona estimada ja s’ha mort malgrat estar encara ací, i si ella poguera deixaria d’estar.

Per això sempre he pensat que no hi ha acte més generós i de tendresa que acompanyar en la mort. Sense culpes inventades i imposades.

Quan ens conviden a un casament, moltes vegades el que diguem és precisament això, que tenim una novia, abreujant: tenim novia.

Mai m’havia parat a pensat el sexista de la denominació, fins que ma tia m’ha preguntat com havia quedat la festa de casament a la que he anat, i em preguntà això mateixa: com quedà la novia de X? I jo amb ganes d’escandalitzar-la li vaig contestar que no havia estat novia sinó nuvi.

I ahi es on em vaig adonar que de forma “innocent” el llenguatge torna a donar un rol exacte a les dones.

Fa uns anys un agradabilisim sopar amb amics, quasi se’n va en orris per una discussió sobre si una persona pública concreta, era un intel·lectual o no. Un amic afirmava, vehement, que no ho era, en la mesura que no se li coneixia cap escrit. Per contra, jo mantenia no sols que el fet de no conèixer-li textos, no significa que no escrigués, sinó que per a ser un intel·lectual, un creador d’opinions, de valors i d’idees hi ha altres vies, més enllà de l’estimada pels lletraferits.

És una d’aquelles anècdotes que se’t queden i sobre les que repenses. I això és el que faig a sovint, ara mateix, per dos motius diversos i semblants. Un relacionat amb l’ubic Obama, s’ha resaltat molt de la seva trajectòria precisament el seu activisme, no tant la seva creació de papers i/o discursos (malgrat tindre’ls), però bé, això pot ser siga per que ací la informació ve molt diluïda i allà si que es done major importància a l’escrit. I l’altra per que fa uns dies se’m recomanava llegir els clàssics feministes, com a eina de formació.

I és curiós, per que precisament tinc una gran resistència a eixes lectures, i no serà per que no m’agrade la informació i la formació. Ignore d’on em ve, però sempre que pense en eixos llibres, em venen al cap dues dones ben diferents i que entre elles ni es coneixen, que són capaç de reproduir-te el que han llegit, et tapen a teories, però el seu dia a dia dista molt d’un activisme coherent amb el que han llegit.

Com també m’han dit recentment, tenen la teoria però no el discurs. I és que diria jo que en ocasions la formació, deve deformació.

No sé si els que llegiu aquestes ratlles haveu vist cap espectacle de Xavi Castillo, però si l’haveu vist ja sabeu que una frase mítica és la del Capità moro d’Alcoi, dient allò de: Això ho pague jo!! Emfatitzant l’això, i siga el que siga al que faça referència.

Tampoc sé si Bono s’ha fet Capità moro a Madrid, però llegit el que he llegit, la conclusió a la que arribe és eixa. Que el Congrés el paga ell i que com és el seu corral fa en ell el que vol.

Per que anem a veure, si els partits polítics que hi ha representant la ciutadania en la Cambra, diuen que ells no saben res, que no es responsabilitzen de la decisió de posar una placa on era la vivenda de la monja, i no és iniciativa seva, que havem d’entendre? Que Bono pot fer i desfer com li done la gana? I la gent que sense sentir-se representada eixes Corts no ens queda altra que pagar-los el jornal, que fem? Ens aguantem?

Això si que és una meravella!!

L’anunci de la plana de vilaweb que convida a deixar
l’ordenata i eixir al carrer sempre m’ha fet gracia, i produït l’efecte
contrari, em quede allà mirant la pantalleta i el que em convida a fer, tot
siga dit, ben lluny de ma casa. Així i tot la idea, el suggeriment,
m’encantaaaaaa (que diria el meu nebot, aquell dels semàfors).

Tanmateix sembla que no, que en general molta gent ha
passat de l’activisme al ciberactivisme i en compte de fer de la xarxa una eina
més de divulgació, contacte i crida precisament en xarxa, han confós el seu
paper i es limiten a despotricar, escriure, comentar … la vida des de darrere
la pantalla. I sí, l’addicció a la xarxa és comuna (ego me absolvo) i de
vegades positiva, però no és res si no l’acompanya el carrer, la interacció, la
gent …

Ahir, a les concentracions contra el deteriorament de
l’ensenyament públic érem molta gent, però no érem ni de lluny tota la gent que
esperava. I estant allà a la plaça, pensava on estaven la resta dels afectats
directament? El professorat, alumnat, ex-alumnes, pares i mares? Si hagueren
estat a cada plaça, no haguera hagut prou via pública lliure.

I això, per no parlar dels que es creuen que la cosa no va
amb ells, i ni saben ni contesten. Sols vaig veure a la gent que normalment ja
esta mobilitzada. I aquestes és poden qualificar concentracions exitoses,
altres com les que es fan contra la violència masclista sembla que encara
interessen menys i encara va menys gent.

Per la nit en un de tants diaris que penjaren les primeres
imatges, vaig llegir un comentari dolorós però certer: “sols han acudit els
esquerrosos, els sindicalistes i els de sempre amb les seves famílies”.

Em pregunte, on esta la gent que despotrica contínuament?
Fent comentaris de casino?

Ho pose en castellà per que així és com ho diuen els que anuncien una sèrie de televisió, que desenvolupa la ficció en el món del Dret. Pots ser per eixe detall o per que el meu cervell és així d’especial, aquesta nit al sentir la martingala de l’anunci, he pensat: Quanta, i quanta raó!!

Venint-me al cap els senyors magistrats de l’Audiència Nacional.

Ni falta que li fa, afegiria jo, per que qui l’ha escoltat sap que és cosa bona i presta atenció per assabentar-se de les seves actuacions i/o albades, i no perdre-se-les. Ara està més “de moda” però a ell mai li ha faltat públic.

La primera vegada que vaig poder-lo escoltar al meu poble, allà per l’inici dels anys 90 convidat a fer unes mítiques albades, fou contractat junt a Lola (mel de romer també, llàstima no recordar el nom del versador) per que eren el milloret que teníem per oferir al poble, i no ens defraudaren. Ans al contrari.

Si no haguera decidit no posar imatges al blog, us mostraria el seus joves trenta anys (d’ell) i el bé que ho passarem, malgrat el fred d’octubre.

El que no us podria posar encara que volguera (que no vull, per que també és conscient el que ací no apareguen enllaços), seria el reenviament a la seva web més o menys oficial. Per que per molt que ara la “moda” sembla obligue a posar-la, el cert és que punxes l’enllaç i el mateix no et du enlloc.

I això em fa pensar, si al blog venim a posar allò que volem i ens agrada, i se suposa que totes eixes columnes de links (algunes són enoooooooooooormes) són: “els blogs/webs/llocs que m’agraden”, “les meves amistats”, “companys de viatge” …. Que vol dir? Que vist el vist, en realitat ni els visitem, ni ens agraden tant com diguem ni ens acompanyen enlloc, no?

I aleshores, per a que?

Al meu poble diríem
cascú panye, fent-ho més curt i dit
incorrectament (i guanyant-nos el renego d’Eugeni S. Reig).

En tot cas, eixa:
cadascú que s’apanye, és la sensació que tinc moltes vegades quan llegesc els
correus electrònics que m’arriben. El fet de participar en més d’un col·lectiu
i que siguen d’interessos diversos, fa que a la bústia arribe un poc de tot,
com un dimarts de mercat.

Aquest proper
dissabte per exemple, al matí hi ha convocada una concentració per la gent de
Salvem el Botànic, a les 11h crec recordar. A les 12 hi ha una marxa (ignore
per que no li diuen manifestació) per la Diversitat funcional des de la Plaça de l’ajuntament i a la
vesprada, esta convocada una manifestació per Pobresa Zero, tot a la ciutat de
València i tot el mateix dia.

Ja entenc que no
cal anar a tot, i també que no van a fer-se convocatòries conjuntes com si
d’una guia de manifestacions per a indígenes es tractara. Però realment, mirant
els motius de les convocatòries no penseu que qualsevol persona interessada en
una d’eixes protestes pot estar-ho en les altres? Tanmateix, es donen
l’esquena.

És com l’arribada
del vaixell de Dones sobre les Ones, previst per a demà, llevat de les
organitzacions feministes, qui ha convocat a rebre-les al port? Qui n’ha parlat
d’elles?

Ah si!! Les
organitzacions malnomenades provida, com sempre “els altres” si saben anar tots
a una.

Avui la premsa s’ha fet reso d’un fet amb conseqüències penals, a un control rutinari de la Guàrdia Civil, a Galícia, s’ha descobert que el conductor d’un autobus no tenia el carnet que l’autoritza dur eixa mena de transport. Ignore per que l’home no té eixe carnet, i dubte haja estat un acte de desobediència civil encara que ben bé podria encaixar com a tal, per que massa que sabria el conductor que s’estava oposant a la norma.

Els usuaris del servei han dit que ha conduït bé, i que s’han sentit segurs i tranquils viatjant amb ell. Fins que han sabut que no tenia el paper administratiu, aleshores s’han negat a fer el viatge de tornada a Sueca amb ell, amb independència que lògicament això ja resultava impossible per què desgraciadament l’home ja estava detingut i probablement imputat d’un delicte contra la seguretat en el tràfic.

Es curiós com han transmutat una realitat tangible i viscuda per ells per la por i la idea de perill induïda per tercers.

No fa massa es produí la reforma legislativa que convertí una falta administrativa en un il·lícit penal, i en la meva opinió gràcies al poder mediàtic de casos com el de Farruquito. Una desgràcia com aquella on hi havia dos-tres delictes molt greus (imprudència amb resultat de mort, no auxili a la víctima i obstrucció a la justícia) no tenia cap necessitat que s’atenguera al fet que el conductor tinguera o no el preceptiu carnet, tanmateix la premsa convertí això en un fet cabdal, com si tindre’l et convertira en una persona segura, cabal i tranquil·la al volant i no tindre’l en un ase que no sap canviar de primera.

I en aquell cas hi hagueren conseqüències, però inclús sense haver-les-hi com en el cas d’avui, el delicte s’ha comés igual, per que és d’aquells que s’anomenen de perill abstracte: el per si de cas que diríem col·loquialment. I això té conseqüències al meu parer funestes i desmesurades en molts casos; antecedents penals, pena de presó o multa quantiosa, impossibilitat d’accedir al permís durant x temps (quina contradicció, no? et castiguen per no tindre’l i t’impedeixen obtindre’l) …

És el perill de legislar atenent l’àrea de successos. I el mal s’estén, fa por escoltar el que s’esta dient a propòsit del cas Neira sobre les eximents i atenuants per toxicomania.

O no?

Ja fa temps, tant que es compta per anys, vaig llegir un article de Jordi Pujol que no recorde com es deia ni a quin diari es publicà i que malgrat la meua costum de retallar i guardar el que em crida l’atenció de la premsa, mai he tornat a trobar, i l’he buscat, l’he buscat … Bo, al que anàrem, que no recorde com es titulava però si de què anava, venia a criticar a les plataformes del que ell deia NO, era l’època en què estaven en plena efervescència les organitzacions que enarboraven la pancarta del NO, com a resum de la seva posició davant un fet concret.

Deia Pujol que era molt senzill apalancar-se darrere el no, i en compte de governar o plantejar alternatives viables, el que feien els noistes (mira quina parauleta) era donar pel sac, criticar, crispar i al remat voler una societat immobilitzada, paradoxalment.

Recorde també el monumental cabreig que vaig agafar per que aleshores (i també ara) estava a una plataforma antiespeculació, i que tenia com objectius immediats dos projectes urbanístics. Obvi que féiem servir allò del NO, però evidentment darrere eixe monosíl·lab hi havia molta feina, moltes xerrades, articles, pedagogia a la fi, més o menys fructífera, així que no m’agradà gens la crítica que se’m feia, per que com a pròpia la vaig agafar.

Han passat els anys, m’ha vingut al cap moltes vegades el que vaig llegir i he pensat que part de raó tenia quan deia que eixa oposició constant malbaratava el missatge, que no era una bona eina de treball.

Hui 9 d’octubre m’han vingut al cap novament aquelles lletres. A València la Generalitat ha organitzat una recreació de la cavalcada que feu Alfons el Magnànim en honor del rei Jaume I, i ha fet coincidir l’itinerari amb el que tradicionalment fa servir la Comissió Nou d’Octubre per a la manifestació. La conseqüència immediata és que el riu d’estelades han passat per carrerons i no per les vies principals de la Ciutat.

La indignació ha estat gran i les crítiques ràpides. Però mirant la cavalcada, sense valorar ni el seu rigor històric o no, ni la seva irrupció forçada i d’amagatotis fins al darrer moment, (ignore com ningú n’hem sabut res fins al darrer moment per que m’ha semblat que han amagat un elefant blanc: 120 cavalls, músics, 700 persones amb disfresses ad hoc, banderoles, estandards, dolçainers, tabaleters, ….) he vist moltes quadribarrades, el penó de la conquesta, he sentit dir més d’una vegada quins eren els territoris de Jaume I, que feu … etc I també he vist molta gent (com sempre que és fa alguna cosa al carrer) i m’he imaginat explicant-los que no em semblava bé la desfilada.

I he pensat que el nostre missatge de crispació, de constant negativa i oposició no pot calar en la gent, no almenys en la gent que no és ja de la nostra, i que pot ser per fer-nos entendre caldria afegir a aquell no alguna cosa, i més que no dir així no.

O no?

Distingit Sr.

Li escric per que
estic realment preocupada. Acabe de rebre a casa, amb pocs dies de diferència,
dos publicacions municipals: la revista que edita l’Ajuntament del meu poble
per a que estiga la ciutadania informada del que els politics fan per nosaltres
i l’ansiat Llibre de Festes. I dic bé, ànsiat, per que ha de pensar que després
de tot un any i malgrat que el temps mai acompanya, la gent treballadora tenim
ganes de veure animació al carrer, festa, gent passejant, actuacions a places i
parcs … Vaja com una festa de barri, però en gran.

Li ho explique per
que pot ser al seu país no hi hagen festes majors, perdone la meva ignorància,
però les pel·lícules ja sap que ens fan imaginar un món diferent al que és i
quan pense en barris del seu país, em ve al cap Harlem el Bronx, Manhatan … i
clar, crec que ahi no fan varietés, no?

El cas és que a la
revista que li deia ens contaven que s’havia aprovat el pressupost municipal, i
que havien augmentat la partida destinada a Festes; més de 377.000 euros que hi
havia previstos. Molts, veritat? Jo també ho vaig pensar així i clar, com que
l’any passat les pluges van anorrear tot el treball del regidor de festes, vaig
creure que era una gran compensació a la ciutadania. Desprès de tot, la crisis
de la rajola ha començat fa poc i els anys anteriors l’Alcaldesa ens ha fet
saber que s’ingressaven molts dinerets gràcies a la construcció.

És que s’ha
construït molt al meu poble, sap? Tant, que ara ja no ens queda sòl per a
seguir fent casetes i pisets i l’Alcaldesa ha decidit que va a llevar tarongerar
(ací també tenim tarongers i llimeres, com a la seua Califòrnia) i reformant el
PGOU fer més casetes i finquetes. Sobretot finquetes, hi ha una que tindrà 20
pisos, quasi, quasi, com l’Empire State eixe de la pel·lí. Igual després venen
a gravar ací també, ho creu possible? Tenim molt bona llum.

Llum natural vull
dir, per què clar de l’altra ja no tanta. Com ja sap, i em perdona li pose el
dit a la nafra, hi ha crisis, i l’Alcaldesa ha decidit apagar les llums del
carrer per estalviar, ara hi ha una llum sí i una no, però ens hi vesquem, eh?
I també ha decidit que no cal posar llums de festa als carrers, s’ha
d’estalviar tot el que es puga, i després de tot la gent del poble ja sabem que
són Festes.

Ho sabem per que ho
diu el calendari, i l’Església clar, per que ara més que mai tindrem molt de
temps per anar a les processons, per què com no hi ha res que ens distraga …
I és que com li deia a l’iniciï, també s’ha repartit el llibre de festes, i
ai!! Que hi ha dies que a les set i mitja (hora de missa) s’ha acabat tot. I
sols tindrem una actuació d’un grup que no conec, de Màlaga crec que son. Menys
mal que les falles celebraran el mig any faller (sí clar, no toca ara, però es
que l’Alcaldesa els ha dit que ho feren ara i així festa per a tots!!, és que
hi ha crisis,sap?) i tindrem una berbena, com a les festes del barri, però
sense varietés.

El que no sé
explicar-li és on estan els 377.000 euros dels que parlava la revista. I clar,
he pensat que igual vostè pot ajudar-me, ja, ja sé té problemes per que a més
ni els seus li han acceptat el pla de xoc que proposava, i també es veritat que
li havera pogut demanar a Noèlia que parlara amb Obama, però sincerament crec
que qui talla l’abaetxo és vostè (almenys encara) i que podria proposar-li a
l’Alcaldesa un pla de xoc local, no?

Per què clar,
pensar que tot açò siga per interès polític i que com l’Alcaldesa és del mateix
partit que el seu amic Aznar, vullga que la gent tinga la sensació ben tangible
de que hi ha crisis, i que és per culpa del Govern central i de Zapatero, no és
possible, veritat?

No fa massa, un
company de professió ens deia a unes amigues i 
a mi que era molt difícil trobar advocades que vulguen dedicar-se a l’àmbit
mercantil o laboral, i que preferien orientar la seva carrera al dret de família.
I segons ell, l’explicació era que les dones estem preparades per a l’atenció i
cura dels demés, i preferim de forma natural fer eixes feines.

La cara que se’ns
quedà a totes fou d’espant. Que encara a hores d’ara, gent d’esquerres pense
així, es esfereïdor.

Però ho és més
encara comprovar que hi ha dones –moltes- que també ho pensen, difonen eixa
idea i adapten la seva vida a eixe principi. És el que diu la lletra de la tonta
cançó de Conchita en que davant l’abandó
de la seva parella, li espeta que espera que trobe a una dona tonta que no sabrà
cuidar-lo.

 
I és el que vingué
a dir-me fa uns dies, una xicona jove, professional independent (que guanya més
que l’home) i amb una vida econòmica prou sanejada, i molt reticent a acceptar
la demanda de divorci que li plantejava l’home.

 
Ella no entén res,
per que com intentava explicar-me, s’ha passat tota la vida cuidant-lo,
ajudant-lo a créixer i preocupant-se de solucionar-ho tot les expressions són
seues.. Em preguntava: que he fet mal? I com no vaig tindre cor de contestar-li
la cruesa dels meus pensaments, li vaig dir que res, que ho havia fet tan ben
fet que ara que ell ja havia crescut el pas lògic era que la deixara, i
abandonara el niu. Era l’hora de la independència familiar, com quan creixen
els fills.

 
Pot ser les dones avancem
més cap a la igualtat, quan estiguem convençudes de que els homes no són
inferiors.