Les dones som mainaderes
No fa massa, un
company de professió ens deia a unes amigues i
a mi que era molt difícil trobar advocades que vulguen dedicar-se a l’àmbit
mercantil o laboral, i que preferien orientar la seva carrera al dret de família.
I segons ell, l’explicació era que les dones estem preparades per a l’atenció i
cura dels demés, i preferim de forma natural fer eixes feines.
La cara que se’ns
quedà a totes fou d’espant. Que encara a hores d’ara, gent d’esquerres pense
així, es esfereïdor.
Però ho és més
encara comprovar que hi ha dones –moltes- que també ho pensen, difonen eixa
idea i adapten la seva vida a eixe principi. És el que diu la lletra de la tonta
cançó de Conchita en que davant l’abandó
de la seva parella, li espeta que espera que trobe a una dona tonta que no sabrà
cuidar-lo.
I és el que vingué
a dir-me fa uns dies, una xicona jove, professional independent (que guanya més
que l’home) i amb una vida econòmica prou sanejada, i molt reticent a acceptar
la demanda de divorci que li plantejava l’home.
Ella no entén res,
per que com intentava explicar-me, s’ha passat tota la vida cuidant-lo,
ajudant-lo a créixer i preocupant-se de solucionar-ho tot les expressions són
seues.. Em preguntava: que he fet mal? I com no vaig tindre cor de contestar-li
la cruesa dels meus pensaments, li vaig dir que res, que ho havia fet tan ben
fet que ara que ell ja havia crescut el pas lògic era que la deixara, i
abandonara el niu. Era l’hora de la independència familiar, com quan creixen
els fills.
Pot ser les dones avancem
més cap a la igualtat, quan estiguem convençudes de que els homes no són
inferiors.