Mata’m
Imagine que la catarva de gent que l’altre dia s’ajuntà a la Plaça Colón d’Espanya, l’anterior afirmació li semblarà una bestiesa, per que ja sabem que ells i elles son la reserva moral i espiritual d’occident i si ens afanyem del món sencer. Però a la resta de simples mortals supose que alguna vegada se’ns ha ocorregut pensar que voldríem que feren amb nosaltres en un cas extrem, que decidiríem si poguérem si arriba un dia en què ens trobem sense possibilitat de retorn a la consciència en un llit d’hospital, o si ens diuen que anem a perdre la xaveta, etc etc que les opcions són múltiples.
Semblava que l’invent del mal anomenat testament vital o actes de voluntats anticipades (que el mateix és), posaria un poc de llum a tanta foscor dubitativa de professionals de la medicina i de parents que no saben que fer ni on acudir, però a la pràctica res és tan senzill.
Especialment quan no es tracta que vols que facen en tu, sinó que ets tu qui ha de decidir que fas amb eixa persona que tant has estimat, que tant estimes i que veus que s’ensorra davant els teus ulls, patint (ella més que no tu) i desdibuixant els records amables.
Que la vida esta feta de coses dolces i amargues no és dir res, i no es tracta d’evitar el disgusts, sinó que en moltes ocasions eixa persona estimada ja s’ha mort malgrat estar encara ací, i si ella poguera deixaria d’estar.
Per això sempre he pensat que no hi ha acte més generós i de tendresa que acompanyar en la mort. Sense culpes inventades i imposades.