Veure’ns amb d’altres ulls i neurones.
Crec que ens han estat estafant intencionadament o sense intenció des de fa un parell de segles en dosificar-nos una teoria encotillada que ens “explicava” com l’establishment d’ací i d’allí volia que fóra: com una “lleu vacuna” innòcua amb el pas del temps.
Les societats nacionals són una creació humana inconscient individualment, no pas obra de reis, governs i exèrcits; encara que sí els condicionen. Ni Guifré ni els Berenguers ni els Ramons ni Jaume I ni successors diversos ens en van fer.
En haver començat a conèixer la “microhistòria”, l’ús de registres d’arxiu més capaços i el creuament de dades de la gent “real” d’altres temps, sembla que això ens ajuda a tenir una percepció actual més afinada. Dic que som aquella pobra gent que baixa amb les tropes feudals, que escarneix els “moros” autòctons i els desplaça i que repobla posteriorment el territori. Sabem que han eixit del seu lloc d’origen i que són els qui “fan” Catalunya i els catalans. Els comtats mítics no es tenien a ells mateixos ni tan sols com a catalans. És després, ja assentats als nous territoris, que la Renaixença convingué a denominar l’àmbit com la “Nova Catalunya”, és a dir, quan s’implementa el gentilici extensible a tothom.
Sé que tota la historiografia de la Renaixença ençà està en contra meu; i jo, en contra d’ells. No és que tu, lector, vages amb el rebuf espanyolista, sinó que ella, la Renaixença, anava al seu rebuf per tal d’intentar acoblar-se al poder central “d’allà”; i més fort aleshores, per les motivacions econòmiques d’un mercat tancat. És per això que són tan especials Borriana i Reus –per llur marcat caràcter lliurecanvista– com a idiosincràsia d’ambdues poblacions. Els altres l’usaven de rereguarda i coartada, perquè era la manera de tindre un petit badall per on alenar la nostra ascendent burgesia; ja siga d’Alcoi, ja sia de Terrassa i Sabadell; així com serà després la industrial dels Güell, A. López, Milà, etc. O damunt i a sota els Carbonell, Miró, Payà, Borràs…
Crec que, en aquest sentit, el “fusterianisme” també és seguidor d’una Renaixença borda i a rebuf del nacionalisme identitari espanyol, però obre l’aixeta per tal de poder olorar altres cosmovisions.
Si tinguera temps i fóra historiador, provaria d’esbrinar que aquelles pobres gents que anaven baixant des dels Pirineus i repoblant terres des del Segrià fins a Múrcia fan esdevenir catalans el conjunt d’”habitadors” entre Salses i Oriola. Anteriorment, ni tan sols se’ls passava pel cap i, a més a més, el seu món era ben menut, tret d’anècdotes venjatives com aquella de la rèplica a Al Mansur.
El colp de gràcia “causal” va ser convertir i crear dos regnes proto-estats: un de peninsular i un altre a cavall de la mar i la llesca septentrional. És a dir, els “principatins” dels comtats esdevenen catalans precisament perquè els mallorquins i els valencians existim. Faré un paral·lelisme: els castellans esdevenen espanyols, precisament, quan van a Amèrica; no pas abans. Som els “nous” mallorquins i valencians els qui inventem i fem circular el gentilici cathalà o cathalans –i llurs derivats– per tota la Mediterrània. El lexicògraf Francesc Ferrer i Pastor em deia que la primera vegada que apareix l’expressió llengua cathalana amb tots els ets i els uts actuals és en l’escriptura de compra-venda d’un terreny al seu poble, La Font d’en Carròs (La Safor), entre un parcer i un notari; i d’una manera contundent i mai abans, perquè la resta són reelaboracions renaixentistes. Abans usaven expressions dubitatives com ara “romanç, parlar pla…”. contemporàniament a les invasions almogàvers dels Rogers de Llúria, Roger de Flor, els Entença, etc. per Sicília, el sud de la “bota” itàlica i Sardenya és quan pren cos això de ser “català políticament”.
Mireu, si més no, l’explicació bastant plausible que fa Pere Maria Orts i Bosch sobre la “mallorquinitat-valencianitat” de la bandera de les quatre barres com a identificació entre població i un tros de drap al final del post. Un habitant dels comtats mai no hauria pogut fer-ho abans. Pertanyien a diferents senyors, no pas al Senyor rei, de qui és el seu penó o estendard en exclusiva.
És complex revisar tota la documentació historiogràfica i la seua valuosa aportació del segle XIX ençà, però caldria veure-la amb “uns altres ulls i unes altres neurones”.
Crec que hi ha dues línies d’estudi complementàries per a comprendre’ns actualment:
segueix més avall en el “Vull llegir més…”
1. D’una banda, caldria esbrinar la torrentera que uneix els urgellistes que, passant pels Colom, Cristòfol, els agermanats de Joanot Colom a Mallorca i València, els angelets de la terra, els remences, els maulets, el general Basset, els Llorenç de Tortosa, els bandolers de la costera, la Vall d’Albaida, l’Horta i Serranllonga, feien contra el poder; així com el romanticisme d’en Tomàs de Villarroya, Galiana, Carles Ros, els federalistes “piimargallians”, els revolucionaris enderrocadors de muralles i ciutadelles de Constantí Llombart, M. Aguiló, À. Guimerà, etc. desemboca en l’Estat Català, l’Estat Valencià, les Esquerres territorials del segle XX, Palestra, etc. fins a Fuster, Max Cahner, Cirici, Ciurana, Ballester i Canals, Borràs, Martínez Vendrell, Època… fins a nosaltres, llurs hereus contemporanis, que jo anomene la “generació López” pels Tena, Bofill, Crespí, etc.
2. De l’altra banda, els “Trastamaristes”, els Cardones, els Català de Valeriola, la tercera generació dels Borja, els Requesens, les “Academias de Nocturnos”, els aragonesos i “principatins” que esclafen les germanies, els Rocabertí de Peralada, els Pau Claris que sols feien que canviar d’amo, les branques valencianes i principatines dels marquesos de Cerdenyola, els intel·lectuals com ara la Penya, els A. de Montblanc, els Maians, els Finestres i els Balmes, les burgesies protoindustrials d’Alcoi, Terrassa i Sabadell, els carlistes, les renaixences col·laboracionistes dels Aribau, Pitarra, Milà i Fontanals, Llorente i Querol, i els mil i un capellans de les Illes, les Lligues, les Cedes, els franquistes, els Cambons, els Marchs, els Villalonga, els Barceló, els Esquerré, els Lladró, els blaveros, els gonelles, els blasquistes, els lerrouxistes, els Ciudadanos i una bona part del socialisme i convergisme unionista actual.???
PS: Massa feina per a un xic que no és historiador.??
DUES ANÈCDOTES SUCOSES:??
1. Fa una semana, a la llibreria París-València, trobí un d’aquells facsímils que edita Olivert a les seues llibreries. Era un Diccionari Llatí-Valencià/ València-llatí fet per un mossèn anomenat Sempere i publicat el 1737.
Però: no havíem quedat que, segons els renaixents i els historiadors, des d’Almansa i la caiguda de Barcelona no hi havia res i que tothom reculava? Aleshores, per a què voldrien editar un llibre així? On era eixe públic, segons ells? Ah, la decadència que els fa a ells herois…! Els salvadors de la pàtria a oblidar…!?A mi em passa com a Lluís-Vicent Aracil, que pensa que, des de la Renaixença ençà, ens han estat “venent” una cronologia “encaixista” truncada intencionadament.??
I molta gent fa “seguidisme” a causa d’allò que fa uns anys criticaven els sociòlegs americans, el “FACILISME”, i no enfrontar-se a l’statu quo. No ens ha d’estranyar que Aracil fóra expulsat fa més d’una dècada de la Universitat de Barcelona malgrat ser una de les persones excel·lent universalment amb qui comptem després d’haver confegit els estris fundacionals d’una disciplina nova anomenada “Sociolingüística”.??
2. LA BANDERA adés esmentada: Possiblement tan sols sembla ser una qüestió estètica, però crec que hi ha molta sociologia econòmica darrere d’aquest afer de “valencians i mallorquins”. La Senyera, com a bandera, tampoc no existia als Comtats.?
Si m’ho permeteu, explicaré el que vaig entendre de Pere Mª Orts i Bosch sobre la Senyera al País Valèncià. Les quatre barres eren el distintiu de l’estendard del Casal de Barcelona. Per això l’usa exclusivament el rei en Jaume. En la conquesta dels Regnes musulmans, baixant de Lleida a València i Mallorca, el rei anava donant viles i ciutat als senyor feudals que l’acompanyaven en la ràzzia i la invasió de les terres al sud dels Pirineus i les Illes. Les viles i ciutats que ell es quedava són aquelles que retenen el seu estendard. El màxim a què aspirava un lloc, una vila o una ciutat era a ser “REIAL”, i no pas d’un senyor feudal que encara n’“espremia” més els habitants pagant delmes i tributs, a senyor o a Rei. Quan algun senyor feudal intentava assetjar i quedar-se amb alguna vila o ciutat, els habitants treien l’emblema reial a les muralles per tal de demanar ajut a les tropes del rei contra el senyor feudal. Heus ací que, per primer vegada en la història de la humanitat, s’identifica població amb un tros de drap. Cinc segles abans que la Revolució Francesa identifiqués “semiòticament” la tricolor drapeau amb el poble francés.?
Mireu, sinó, les viles i ciutats reials: València, Xàtiva, Poblet, Oriola, Sagunt, Tarragona, Tortosa… Per això, de Lleida fins a Oriola, hi ha més senyeres quadribarrades que en la resta de la Corona. Barcelona, per exemple, té la Creu de sant Jordi.
Podeu per això concloure que la Senyera (la de les quatre barres), si és alguna cosa, és “valenciana”, però de “valencianitat i mallorquinitat”, repetesc, de Lleida fins al sud valencià passant per Ciutadella. És a dir, “occidental” i no pas “oriental”.
És, en haver revolució al Principat, quan la noblesa dels antics comtats fuig cap a València i s’hi instal·la. Durant els segles XIV i XV, en què València esdevé capital de la Corona i Cap i Casal de tota la Confederació catalana.
I per als qui no ho sàpiguen, l’emblema de la primitiva Corona d’Aragó era blanca i blava, no pas la de les quatre barres. Com la historiografia espanyola i “catalanera” categòricament i falsament diu.
