Les agressions feixistes dels actes del Correllengua a Gandia, la proximitat del 9 d’octubre, les reunions amb el delegat del govern, tot un plegat que m’han fet recordar aquest article que vaig publicar ara fa uns anys a la revista l’Escletxa.
Imaginant Fuster
El nom de Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu nom és despertar a uns odi, antipatia, aversió, i a molts de nosaltres, simpatia, respecte, admiració, devoció, veneració, catalanisme, independentisme i, sobretot, patriotisme. Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell li agradaven tan poc. Si algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme, l’he omesa deliberadament. Recorde que Fuster deia: «A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix.»
més…
Imaginant Fuster
El nom de Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu nom és despertar a uns odi, antipatia, aversió, i a molts de nosaltres, simpatia, respecte, admiració, devoció, veneració, catalanisme, independentisme i, sobretot, patriotisme. Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell li agradaven tan poc. Si algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme, l’he omesa deliberadament. Recorde que Fuster deia: «A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix.»
I convindreu amb mi que aquest homenot, una mica crispat de cara, els ulls sortints darrere uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella impressió que volem fer entendre quan parlem d’una cara de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer amb molt d’art a tots que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos catalans.
Fuster era una persona avançada a la seua època, una mica visionari. El 13 de febrer de 1981 escriu al Diario de Valencia: «I l’Estatut? La població subalterna aguantarà l’Estatut com aguanta el Codi Civil, la Llei Hipotecària, el Codi de Comerç, la Constitució, el Codi Penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor que ho pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de fer campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…» Vint i pocs anys més tard, qui no s’ha adonat del parany que va ser per a nosaltres, aquell estatut?
Com podeu veure, no tenia pèls a la llengua ni estalviava exabruptes. S’enfadava, i molt, en veure com, després de tanta lluita, després de vint anys de Nosaltres els valencians, per compte d’anar endavant, anaven enrere com els crancs. Ara ja en fa més de quaranta i no podem dir que hàgem avançat gaire. Era tot un provocador, ell mateix ho admet: «Ben mirat, d’ençà que escric, només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara, a les velleses.» És clar que no! Quant enyorem i necessitem la teua ploma precisa, intel·ligent i enginyosa.
L’escriptor de Sueca ens va deixar un diumenge 21 de juny de 1992. Com podeu observar, no és l’aniversari de la seua mort ni tampoc el seu natalici, però no calen les dates assenyalades per recordar aquest gran home, divisa del catalanisme cultural i polític. Se’n va anar de vacances. Potser el seu cor no va poder aguantar totes les barbaritats comeses contra l’independentisme aquell any dels Jocs Olímpics. No sabem si ell creu –com el mestre Maragall en la cançó de l’Ovidi– en la resurrecció de la carn, de tota manera en nosaltres resta la seua memòria, el seu testimoniatge i la seua manera de fer història.
De vegades imagine Fuster, i especule al voltant de quin seria el seu punt de vista sobre assumptes tan de voga com ara, per exemple, el de l’Estatut o, més ben dit, dels estatuts. D’una banda, el del País Valencià, el més ràpid, eficaç i consensuat pels dos grans partits espanyolistes; i de l’altra, el del Principat, més polèmic i controvertit. Potser ens valdran aquests pensaments per a la reflexió: «Les “polítiques” a curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una “emancipació nacional”. Si no és així, tot és diluirà en pura descentralització.» Quanta raó que té! Ara em ve a la memòria una de les seus frases fulminants: «El crit d’“Estatut d’autonomia!” què significa? “Para ofrendar” o per a “reivindicar”? És el que caldria aclarir.» Potser després de tantes dècades estaria bé que algun polític ens ho aclarira. Tot plegat, xocolata del lloro!
Imagineu quin seria el parer de Fuster sobre el reviscolar dels feixistes encapçalats per España 2000 i Coalición Valenciana, alguns líders i militants dels quals són vells coneguts de l’escriptor i que, al seu parer, responien a la vella predisposició troglodítica del pitjor franquisme.
«Han d’acceptar-ho, moros i cristians, al País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre gats”, paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana. Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els mamuts de la “valenciania” han fet tot el possible per afligir-nos. El feixisme amb diarrea. Una brutícia que s’ha de suportar…» Aquestes paraules són del 1977. Fa vora trenta anys i el seu discurs continua vigent. La paciència s’acaba, fins a quan els haurem de suportar? Volen tornar a revifar l’anomenada «Batalla de València», la crispació social i política que va patir el País Valencià els darrers anys de la dècada dels setanta. Però ni els temps ni les circumstàncies no són els mateixos.
Personalment em quede amb aquest pensament positiu de batalles guanyades: «Quan un dia arribin a sentir-se igualment “catalans” un veí qualsevol de Xàtiva i de Palafrugell, d’Elx i de Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i d’Alacant, de Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una batalla guanyada. Unes quantes “condicions objectives” perquè així sigui, hi són.»
Gràcies, Fuster, per escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som i per què som com som.
Deixem que el nostre il·lustre suecà torne a les seues vacances, pagades i ben merescudes. Confiem que en aquell paradís on es troba en companyia de l’Ovidi, bevent si els arriba el pressupost un bon whisky, no s’assabenten de la pesta feixista que s’escampa per tota la nació i que sembla haver-se instal·lat còmodament al País Valencià.
Que la flaire de l’alcohol els ennuvole la mirada i els enganye les orelles, que no els faça passar la vergonya d’assabentar-se que una vegada més els feixistes ens han fet recular, han estat més espavilats que nosaltres, s’han avançat, han estat els primers a demanar permís per manifestar-se el mateix dia i a la mateixa hora, al mateix lloc, el dia 9 d’octubre. I la delegació del govern a València ho ha acceptat, al·legant que aquestes són les regles del joc, que era una qüestió formal. Deixeu-me que ho dubte, el senyor delegat del PSOE no em deu voler fer creure que, en nom de la democràcia, ha autoritzat a una colla de feixistes espanyols que impedisquen la nostra manifestació, més que legitimada pels anys? I encara més sabent que el seu líder ha fet unes declaracions públiques on reconeix que aquesta és l’única raó per la qual es manifestaran el 9 d’octubre, per impedir-nos el nostre dret, legítim, constitucional i democràtic a la llibertat d’expressió.
Ens va costar molt guanyar el carrer. Encara ara recorde quan hi havia més policies que manifestants, que ens protegien dels feixistes. Tot i això, amb la por al cos mai no vam deixar d’assistir a la cita. La diada del 9 d’octubre era nostra, era la commemoració d’una batalla guanyada, ens manifestàvem per la ciutat de València amb les estelades a coll; malgrat els atacs dels feixistes i que els antiavalots ens doblaven en nombre, vam resistir. Fins que Acció Cultural del País Valencià es va encarregar de l’organització. Tot i les crítiques, compartides o no, a aquesta organització, la realitat és que ens va dotar, als independentistes, d’un bombolla d’oxigen que ens era molt necessària. Ara la Comissió 9 d’octubre ha decidit fer la manifestació el dia anterior, de segur que ho han pensat molt abans d’arribar a la conclusió que aquesta decisió tan important i dolorosa era la millor solució. Però hem d’anar amb compte, com deia Bertolt Brecht: «Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la. Lluita, doncs, per la causa enemiga aquell qui no lluita per la pròpia.» Tots som responsables que, el 9 d’octubre, pels carrers de València se senten himnes feixistes. Només espere que tot quede en una anècdota i que no ens torne a passar mai més.
Tampoc el Fuster i l’Ovidi no n’han de saber res, del que s’esdevindrà al mateix Cap i Casal el dia 12 d’octubre (quan llegireu aquest article ja serà un fet consumat). Els evitarem el dolor que tots patim, aquest mal que naix de les entranyes d’una terra que avui encara plora la mort del Guillem Agulló i que encara clama justícia. No direm res de la concentració que els feixistes volen fer a la ciutat de València, on hissaran la bandera espanyola més gran del món mundial, fins i tot portaran un notari perquè ho certifique i així poder entrar al llibre Guinness.
Se’m regiren els budells només de pensar en la foto del Jose Luis Roberto als peus de l’estàtua d’En Jaume I amb el gran llençol rojo y gualda (no sé si amb la gallina), immortalitzat per sempre més en la història dels rècords.
Deixem descansar Fuster, també l’Ovidi, mentre tots ens preguntem qui són els responsables polítics de tots aquests improperis? Quina classe de democràcia és aquesta que permet actes com aquest?
És molt fàcil manifestar-se a la ciutat de València. De veritat pensen ells que és aquí on perilla la unitat d’Espanya? En una ciutat de «provincias»? No seria molt millor fer-ho a Bilbao? Hi ha una frase molt catalana que diu: «Els diners i els collons són per a les ocasions». Sempre l’he trobada molt masclista, però és escaient si parlem d’aquesta colla d’energúmens. Diners en tenen, és clar que algú els subvenciona. I collons?
Gemma Pasqual i Escrivà
