Algú pot justificar la brutalitat policial? Algú justifica aquesta foto?

Comunicat
del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Al llarg de tot el dimecres, 18 de març, els
Mossos d’Esquadra han agredit als milers d’estudiants que han mostrat, en
diverses mobilitzacions, el seu rebuig al desallotjament de l’edifici del
rectorat de la Universitat de Barcelona (UB). En les diverses actuacions
violentes dels Mossos d’Esquadra s’han produït ferits i detinguts, i davant
d’això el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem denunciar la
brutalitat amb que ha actuat el cos policial autonòmic i que les autoritats
universitàries han decidit incrementar l’estratègia de la repressió contra el
moviment estudiantil.

més…

Davant de totes les actuacions policials succeïdes
al llarg del dimecres 18 de març, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
(SEPC), organització estudiantil majoritària als claustres de les universitats
catalanes, volem manifestar:

    1.-
Tot el nostre suport a les persones detingudes i agredides pels Mossos
d’Esquadra. Els contusionats i ferits per les càrregues dels agents antiavalots
es comptabilitzen per desenes, entre manifestants, periodistes i vianants.

    2.-
Que l’actuació dels Mossos d’Esquadra al llarg del dia d’avui, i, en especial,
a la manifestació del vespre, s’ha caracteritzat per la violència extrema i
l’acarnissament contra els participants a les mobilitzacions.

    3.-
Que les càrregues policials, les detencions, les expulsions i les difamacions
contra els estudiants no aturaran la lluita en defensa d’una universitat
pública i de qualitat.

Per acabar, el Sindicat d’Estudiants dels
Països Catalans exigim:

    –
Que es depurin les responsabilitats pertinents per les actuacions policials
contra els manifestants.

    –
Que la senyora Blanca Palmada, Comissionada d’Universitats, es posicioni
públicament sobre l’entrada de cossos policials a les universitats públiques
catalanes.

    –
La dimissió del rector Dídac Ramírez, i tot l’equip de govern de la UB, per
haver sol·licitat la intervenció dels Mossos d’Esquadra.

    –
La dimissió del senyor Josep Huguet, Conseller d’Innovació, Universitats i
Empresa, per recolzar i ser un dels impulsors de l’estratègia repressiva contra
el moviment estudiantil català.

Finalment, encoratgem a tots els estudiants
del país a continuar lluitant per la universitat pública i a denunciar la
repressió que pateix el moviment estudiantil contrari a l’EEES.

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Barcelona, 19 de març de 2009

És així com tractem als joves? Algú haurà de
dimitir.

Els Mossos d’Esquadra desallotgen el rectorat
de la UB

Universitat de Barcelona, 18-3-2009

Avui, dimecres 18 de març, a la matinada,
desenes d’agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra han procedit, per ordre del
rector Dídac Ramírez, al desallotjament de l’edifici del rectorat de la
Universitat de Barcelona (UB). Davant d’aquest fet, el Sindicat d’Estudiants
dels Països Catalans volem denunciar que les autoritats universitàries han
optat per la via de la força, imposició i coacció contra els estudiants
mobilitzats.

més…

CONCENTRACIONS:

17 hores – Davant la Comissaria de les Corts
(Travessera de les Corts, 319-321)

20 hores – Plaça Universitat

Davant del desallotjament del rectorat de la
UB, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, organització estudiantil
majoritària als claustres de les universitats catalanes i participant de les
protestes estudiantils, volem constatar que:

1.- L’aposta de les autoritats universitàries
per l’estratègia de la força i la coacció suposa trencar tot pont de diàleg i
entesa amb els estudiants.

2.- L’entrada dels Mossos d’Esquadra a les
universitats catalanes ve sent una tònica massa habitual i demostra la
inoperància dels rectors per a gestionar amb diàleg els conflictes que
sorgeixen a la universitat.

3.- Que la violència policial, les detencions,
les expulsions i les difamacions contra els estudiants no aturaran la lluita en
defensa d’una universitat pública i de qualitat.

Per acabar, el Sindicat d’Estudiants dels
Països Catalans:

– Exigim la dimissió immediata del senyor
Dídac Ramírez, i de tot l’equip rectoral de la UB, per ser els màxims
responsables de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la universitat.

– Exigim que la senyora Blanca Palmada,
Comissionada d’Universitats, i el senyor Josep Huguet, Conseller d’Innovació,
Universitats i Empresa, es posicionin públicament sobre l’entrada de cossos
policials a les universitats públiques catalanes.

Finalment, encoratgem a tots els estudiants
del país a mostrar, al llarg dels propers dies, el seu rebuig a aquest
desallotjament i a denunciar la repressió que pateix el moviment estudiantil
contrari a l’EEES, per a deixar ben clar a totes les autoritats universitàries
que no ens quedarem de braços creuats davant les agressions que patim els
estudiants mobilitzats en defensa de l’educació pública i de qualitat.

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Barcelona, 18 de març de 2009

Literatura de compromís per a joves

Amanda és una jove adolescent despreocupada que viu a Gandia. L’arribada de la seua àvia des de Xile canviarà totalment la seua vida: descobrirà que a Xile hi va haver una dictadura i que sa tia va ser una de les milers de desaparegudes del règim de Pinochet.

més…

Aquesta és la tercera novel·la –totes tres juvenils– «d’una dona somiadora que estima la seua terra i la seua gent» com diu la contraportada. Efectivament, totes tres novel·les –Una setmana tirant de rock, Marina i ara Et recorde, Amanda– tenen la terra i la gent d’aquest país com a personatge col·lectiu. La indignació davant les injustícies i el convenciment que les coses poden canviar impulsen aquesta autora d’origen saforenc a l’escriptura, entesa com a eina de denúncia social i de conscienciació en el lector jove, que necessita constantment d’elements d’anàlisi suficients per judicar la realitat.

Literatura de compromís, doncs, que en aquest cas té com a rerefons la dictadura feixista de Pinochet a Xile i el drama dels desapareguts. La condició d’Amanda – protagonista de la novel·la– de descendent de xilens, d’una banda, i d’exiliats valencians a Xile, de l’altra, introdueix un altre tema, secundari si es vol però molt d’actualitat: la immigració. L’autora fa un exercici de recuperació de la memòria històrica per advertir-nos que a banda de ser un poble de rebuda d’immigrants, també hem estat un poble d’emigrants (per qüestions polítiques o simplement per supervivència). Tanmateix, el tema central és el descobriment per part d’Amanda d’un fet del passat que ha estat ocultat deliberadament per sa mare i que canviarà radicalment la seua vida i el seu compromís amb la realitat. L’arribada de l’àvia de Xile possibilitarà aquest descobriment i el consegüent conflicte familiar amb sa mare i, alhora, accelerarà el procés de maduresa d’Amanda que comença a prendre decisions realment importants.

Tot plegat provoca en la protagonista un debat entre dos models de vida: el de la jove adolescent sense més preocupacions que aprovar el curs, divertir-se i eixir amb el Marc –de família acomodada amb antecedents franquistes; o el de la jove compromesa amb la veritat i la realitat que lluita per la justícia i la dignitat. Tots dos models són incompatibles, i triar sempre és discriminar i assumirne les conseqüències.

Un altre aspecte de la novel·la que crida l’atenció és la cura que ha posat l’autora en el llenguatge emprat. Conscient que el destinatari del llibre és el públic juvenil –en constant formació, també en l’aspecte lingüístic– l’autora ha vigilat d’enriquir el lector amb nombroses frases fetes, refranys i altres elements, així com ha intercal·lat constants invitacions a la correcció formal i estilística del llenguatge. A més, la diversitat de veus narratives al llarg de la novel·la, a banda de demostrar l’agilitat de l’autora, esdevé una bona eina per al lector d’enriquiment literari. Marc Candela (Lletres Valencianes)

Gemma Pasqual i Escrivà
 http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/index.php

Et recorde, Amanda de Gemma Pasqual i Escrivà (Voramar/Alfaguara)
 http://voramar.llegiresunbonpla.cat/llibre/et-recorde-amanda/

En un
article publicat el març del 1969 a la revista fallera Festivitat, Joan
Fuster reclamava que es prengueren les falles més seriosament, perquè segons
ell «La veritat és que, anomenant-la “tècnica artesana” o “art”, la
producció fallera es presta a un examen curiós, a una anàlisi plena de lliçons
i de suggeriments. En última instància, la falla pertany a l’àrea caricaturesca
de l’escultura. Els seus confeccionadors són vertaders escultors de la burla i
de l’habilitat amb què manegen el sarcasme com a matèria primera, depèn la
major o menor “gràcia” de l’artefacte.»

més

No va ser l’únic intel·lectual que va posar atenció en
aquests artefactes, com en deia ell. Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés
Estellés, Carles Salvador o Josep Renau, entre d’altres, també van dir-hi la
seua sobre aquesta gran festa d’esclat i de foc. És el cas d’aquest últim, que
en plena guerra civil, en la publicació d’un número extraordinari de la revista
Nova Cultura, amb el títol «Els enemics del poble a l’infern», parlava
de «la potència funcional de les falles, com a instrument per a reforçar
aquest procés creixent, és de primer ordre en la lluita revolucionària
d’aquests temps. Més eficaç que qualsevol altre mitjà de propaganda gràfica,
perquè parla a un poble amb la llengua del seu propi temperament, amb paraules
plàstiques de regust familiar, de tradició autèntica, carregades de raó…»

Sí, les falles van ser una vegada republicanes i
antifeixistes, i es van posar al servei del poble per denunciar la barbàrie.
Però aquest mitjà de propaganda gràfica, tal com en diu el gran artista Josep
Renau, en un altre temps també es va posar al servei del feixisme i de la
incultura i va arribar fins i tot a consumir entre les seues flames Joan
Fuster.

Esperem que aquesta primavera ens prenguem tots les
falles seriosament i que aquests magnífics monuments artístics recuperen el
seny i cremen tota la mala maror que ha acompanyat aquests darrers anys el País
Valencià. Que el foc purificador ens lliure de les urpes dels qui ens assetgen
i agredeixen contínuament la llengua i la cultura catalanes. Que les falles
tornen a enviar els enemics del poble a l’infern, i hi participem i en gaudim,
tal com ens va ensenyar Vicent Andrés Estellés: «No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant
un poble unit, alegre i combatiu.»

Gemma Pasqual i Escrivà
(Revista Marxa Popular Fallera-2008)

Normal
0
21

Virgínia Wolf, en Room of One’s Own,
reivindica un espai propi per a les dones, un lloc per a poder escriure, poder
parlar, poder viure i, en definitiva, poder ser lliures, poder ser dones. «Una
dona ha de tenir diners  i una cambra
pròpia per a escriure novel·les; i això com veieu, deixa sense resoldre el gran
problema de la veritable naturalesa de la dona i la veritable naturalesa de la
novel·la.»

més…

Normal
0
21

Encara tenim memòria.

«Norma
programática del Nuevo Estado liberar a la mujer casada del trabajo del taller
y de la fábrica.»

FUERO DEL TRABAJO

«Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento
creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos
hacer nada más que interpretar mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho.»

Pilar Primo de Rivera

Una mirada a l’Iraq

«No era fàcil trobar feina. Més del seixanta-cinc per cent
de la població iraquiana estava desocupada. Milers d’homes deambulaven pel
carrer cercant un treball. Era tot un exèrcit que no tenia amb què alimentar la
seva família. Sobreviure en l’actual Iraq és molt difícil i encara més per a
una dona. El determinant més important de la vida de les dones iraquianes és la
inseguretat. La vida diària és caòtica. Només caminar pels carrers,
especialment en àrees urbanes, exposa diàriament les dones a la possibilitat de
patir violència indiscriminada, assalts, segrestos o mort a mans de
suicidies-bomba, de contractistes, de la força d’ocupació, de la policia, de la
guàrdia nacional iraquiana o de delinqüents locals. Enmig de la violència, les
dones han d’assegurar la satisfacció de les necessitats bàsiques humanes de les
seves famílies, una tasca que ha esdevingut difícil per la devastació que la
guerra ha causat en l’economia i en les infraestructures iraquianes. L’estesa
desocupació, la falta de recursos bàsics com l’aigua potable i l’electricitat,
l’escassesa d’aliments i de gasolina i un sistema d’atenció sanitària fet
miques suposen una gran part de la realitat diària que han d’afrontar les
iraquianes.

Comptat i debatut, al nou Iraq no volien dones. Ma mare
se’n feia creus, no es podia creure com el seu país hauria pogut canviar tant
en només uns quants mesos. Havia passat de la dictadura de Saddam al caos de
l’ocupació. No li importava el que li diguessin en aquelles portes on trucava
cercant feina, tant li feia el que li expliquessin, els seus arguments no
podien rebatre una realitat que ella coneixia molt bé, una realitat de la qual
ella va formar part, i encara no havia passat prou temps perquè se li esborrés
de la memòria. A l’Iraq, les dones estaven molt millor que en altres països
àrabs, fins i tot millor que en alguns països occidentals. Els sous eren
equitatius, formaven més del cinquanta per cent de la força laboral. Eren
metgesses, advocades, infermeres, professores, deganes, arquitectes,
programadores, traductores i molt més. Sortien i entraven quan volien, vestien
com volien, això sí, dins els límits de les restriccions socials d’una societat
conservadora.

Ella era una supervivent i no es deixaria vèncer. Era una
dona i venia d’una llarga estirp de dones lluitadores, com la bibi, que també
es va quedar vídua molt jove. Ara no era l’hora de les lamentacions sinó de la
lluita, per les seves filles, per conservar el que encara li quedava de
família. No li va costar gens assumir la seva nova condició de dona pobra,
enrere s’havia quedat la classe mitjana de la qual provenia. Ara havia
d’assumir també els riscos de ser una dona sola. Havia de sortir al carrer,
treballar i portar menjar a casa seva, aquest era el seu objectiu i ningú li ho
impediria. Era conscient que no podria recuperar la seva vida anterior, però sí
que en viuria una de nova amb tota la dignitat que li fos possible i potser
algun dia les seves filles aspirarien a un futur millor que el present que els
havia tocat viure.» (Llàgrimes sobre Bagdad)

La Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: Haver nascut dona,

de clase baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal

Normal
0
21

Els meus amics i amigues de 6è de primària
estan llegint La Màgia del temps, el seu mestre Vicent m’ha escrit:

més…

Normal
0
21

Gemma ja hem llegit i xarrat a la classe el
primer capítol del llibre. El primer que comentàrem fou la dedicatòria, el
versos inicials i cadascú va dir la seua: 
que la nit és com un pont, que tots els dies aprenem alguna cosa…
També hem conegut bé el nostre xicot Guillem, quins són els seu gustos musicals
i cinematogràfic (algun alumne va dir que això es cine X i no deuria estar per
vore’l). El que vam trobar era que el seu DESPERTAR no n’era molt diferent del
nostre, de cada dia. Així és que l’hem escrit. Te l’enviem.

Ah, per cert, amb tot hem empaperat una
part de la paret d’un corredor i anem penjant coses: la portada del llibre, una
foto teua, una carta de l’ajuntament de Museros sobre persones desaparegudes,
La portada del llibre de Sanchis Guarner amb les dites dels pobles d’ací, i les
de Museros, Dibuixos sobre les escenes que ens descriu la primera pàgina… i
ara mateix penjarem els nostres despertars.

Ja t’aniré contant més coses, demà parlarem
del segon capítol. T’adjunte el document del text i una foto de nosaltres.

Una abraçada.. Vicent Ribes (el mestre de
6é)

Normal
0
21

Avui he tingut una trobada amb els meus
lectors. Ha estat a la Biblioteca Valenciana, a Sant Miquel del Reis. Eren uns
500 alumnes de tot el País Valencià. Els joves han estat molt participatius.
Per mi, aquesta trobada ha estat molt especial, sobretot quan els he parlat de L’últim
vaixell, ja que aquesta novel·la és dedicada als meus avis, tots dos van
ser represaliats pel franquisme. Però el més curiós és que avui anava com a
convidada VIP al mateix edifici on va estar tancat el meu avi Pere. No he pogut
evitar que un calfred em recorregués tot el cos en observar que les petites
finestres d’una de les façanes delataven aquest singular edifici de la
biblioteca.

La xerrada ha estat interrompuda per un tall
de llum, només uns moments. Els organitzadors s’han disculpat, no els havia
passat mai. Si em permeteu, vull pensar que ha estat un senyal dels fantasmes
amics que encara habiten l’antic monestir, fent-me l’ullet i alegrant-se que la
néta d’un dels seus antics companys es declarés republicana i reivindiqués la
memòria històrica, imprescindible per no tornar a cometre els mateixos errors.

“Conjugació en
primera persona és una llarga, atrevida, sostinguda meditació. Jo
l’evoque ara, en aquest migdia de Santa Ponça, d’una lluminositat
excessiva, d’una lluminositat indecent per moments, i experimente la
vehement necessitat de buidar-me de paraules ‘com qui vomita -de
matinada a un carreró amb llum de gas’, com escriu la poetessa. Recorde
o pense aquest llibre amb el prestigi instantani d’un núvol de pols en
un cel massa clar: veig, amb la mar pel mig, com un núvol de pols, com
un muntó de pols, el record d’aquest llibre, un profund llibre d’hores.
I em trobe en disposició, després d’haver amollat aquestes coses,
d’intentar honestament una aproximació a la producció de Carmelina
Sánchez-Cutillas, al seu món, que és, i no és un joc de paraules, un
món rebel, decididament rebel. Però és tard, és miserablement tard, i
he de passar a màquina aquestes elementals barbaritats, que voldrien
ser unes paraules de companyia, i he de pensar en deu o dotze coses per
les quals no tinc, ai de mi, ningun interès. És la vida, que diuen. “És
la mort, cavallers”, reclamaria jo, justament ofés. Però no
m’entendrien. Bé.”

(Vicent Andrés Estellés. “Les parets arrapades amb les ungles”, pròleg a Conjugació en primera persona. València: Impremta Successor de Vives Mora, 1969)

més

Normal
0
21

    «Ho deixe córrer»

   
M’he buidat de paraules, com qui vomita

    de
matinada en un carreró amb llum de gas.

    Ai,
també haguera plorat si les llàgrimes

   
fossen una cosa disponible i a mà

   
—com la clau de casa, el paquet de cigarretes,

    un
bitllet d’autobús— i ens les poguéssem traure

    de
la butxaca o del cabàs d’anar a la plaça.

    Ara
la meua gola, definitivament,

    és
un camí de suro, i els llavis són freds

    i
han començat a clivellar-se com un cànter vell,

    car
ja estava molt farta del «bon dia», «passe-ho bé»,

   
«anem-nos-en a la platja», «dona’m un bes», «sí», «no».

   
Estava farta de les converses lleugeres

    amb
les quals podríem formar un volum en dotzau,

    i
encara ens restaria un bon grapat de fulls

    per
fer paperines i omplir-les de tramussos.

   
Clar, que tot açò vol dir que file massa prim

    i
que alguns dies m’ensorra la tristesa,

   
perquè, realment, res no em sembla tan ver com un somni

    o
com les flors marcides que guardem anys i anys.

    A
voltes, per trencar el tedi i la rutina,

   
pintaria ninots per totes les façanes

    i
enviscaria arcàngels amb arrop i aigua-mel,

   
però… a l’ensems em lligue les mans i ho deixe córrer.

   
Conjugació en primera persona (1969) Carmelina Sánchez-Cutillas

Normal
0
21

L’últim Vaixell en el 2009 ha estat:

més

Normal
0
21

Normal
0
21

Lectura recomanada per a una Biblioteca
Escolar d’Educació Secundària Obligatòria pel Departament de Cultura i Mitjans
de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Inclòs en Il·lustrar i Escriure la Guerra
Civil, Guia de Lectura del Servei de Documentació de Literatura infantil i
juvenil

Llibres de literatura infantil i juvenil i de
coneixements que tracten de la Guerra i la Pau del Consorci d’Educació de
Barcelona.

Normal
0
21

“La
mosca” i “El lector”, novetats per llegir amb molt de gust

dilluns, 23 / febrer / 2009

Vols llegir? programa de recomanacions
literàries de Ràdio Nova, ens parla de La Mosca.

Piqueu aquí si voleu sentir el programa.

http://volsllegir.blogspot.com/2009/02/la-mosca-i-el-lector-novetats-per_23.html

més…

Normal
0
21

LA MOSCA, ASSETJAMENT A LES AULES de Gemma
Pasqual i Escrivà

Us presentem una història que indaga en un
dels problemes més greus que afecten la comunitat educativa, l’assetjament a
les aules, tractat per una de les autores de literatura juvenil més
prometedores del moment, Gemma Pasqual i Escrivà.

El personatge central de la seva obra,
titulada LA MOSCA, ASSETJAMENT A LES AULES, és la Isona, una jove adolescent
que fuig del seu passat. La Isona ha canviat d’institut, després d’haver patit
un mal tràngol, una mala experiència que li ha trasbalsat per complet, arran de
ser testimoni directe de la mort d’un company de classe, el Marc, amb el qual
havia establit una relació ben íntima.

Al nou institut, però, la situació
d’assetjament que va haver de partir abans del canviar-se’n, es torna a
reproduir, i la sensació de por, de vulnerabilitat i de fòbia a les aules torna
a imposar-se, com els malsons que, una vegada i altra, la trastornen i la
mantenen en vil. A poc a poc, Isona veu com el setge es fa cada vegada més
estret, més cruel, més insuportable, i que els seus nous amics, el Miquel i la
Laila, esdevenen també objecte de les burles, de les vexacions, dels ultratges
i dels colps dels seus assetjadors, amics al seu torn dels antics assetjadors
de l’institut on la Isona va ser testimoni del suïcidi del Marc. Però
l’aparició, des del principi de la història, de Joan, cosí germà del Marc,
suposa un canvi substancial en el que se suposa que hauria de ser el desenllaç
d’un cas d’assetjament. Joan serà el desllorigador que farà que la trama
d’aquesta novel·la que tracta un tema tan actual com oportú, com és el de
«l’assetjament a les aules» –així és com subtitula l’autora el llibre–, acabe
d’una manera tan inesperada com eficient per al lector.

LA MOSCA, ASSETJAMENT A LES AULES, es obra de
Gemma Pasqual i Escrivà, nascuda a Almoines, l’any 1967. Amb aquest llibre va
ser guadonada amb el Premi de narrativa juvenil Benvingut Oliver 2007. Llibre
editat per Perifèric Edicions, Catarroja, en aquest passat any 2008.

Normal
0
21

XXI ARRIBADA DEL MORO MACLET

Normal
0
21

Dissabte 21 de febrer

Normal
0
21

21.00 h.
Proclamació de la independència del Califat de Benimaclet a la seu de
l’Assemblea a càrrec d’una personalitat destacada del nostre país.

més…

Normal
0
21

XXI ARRIBADA DEL MORO MACLET

CARNESTOLTES A BENIMACLET

Divendres 20 de febrer

18.00 h. Festa
infantil amb xocolatada i jocs Taller de muixeranga per als xiquets a càrrec de
la Muixeranga de València,a la seu de  
l’Assemblea de Veïns de Benimaclet.

21.00 h.
Sopar de Comares a la seu de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet.( CONFIRMEU L’ASSISTÈNCIA )

Dissabte 21 de febrer

19.30 h. Eixida
de la cercavila des del local de l’Assemblea, amb  el Tirant, l’Ajuntament Carnestoltenc, la participació de gent
disfressada del barri, les filades de moros, colles de muixeranguers “Muixeranga de València” i colles de
dolçainers i tabaleters d’arreu del país.

TROBADA DE DOLÇAINA I TABAL- BENIMACLET 2009

“SENSE DOLÇAINA I TABAL NO HI HA REVOLUCIÓ”

20.30 H. Encontre
del Tirant amb el Moro Maclet i els Dimonis de Benimaclet (a Baró Sant
Petrillo-Leonor Jovani).

21.00 h.
Proclamació de la independència del Califat de Benimaclet a la seu de
l’Assemblea a càrrec d’una personalitat destacada del nostre país.

21.30 h. Sopar al
local de l’Assemblea.

CARNESTOLTES 2009

ORGANITZADOR: Assemblea de Veïns de Benimaclet

Normal
0
21

Des del passat 4 de desembre, 
el topònim CALP és l'únic oficial 
d'aquesta

localitat de la Marina Alta, 
gràcies a l'aprovació pel 
ple municipal  

d'una proposta del BLOC, 
que va comptar amb l'oposició 
del PSOE.

Unes setmanes més tard, 
un grup d'europeus residents a Calp, 
amb el suport

recollida de signatures 
en contra de l'oficialització del topònim històric

de la localitat.


més...

Normal
0
21

L'aprovació definitiva de la denominació CALP haurà de ser ratificada per la

Generalitat Valenciana, així que et demane que envies un correu a

elmeunomescalp@hotmail.com, on només has d'indicar el teu nom i el teu NIF.

Les signatures favorables a la nomenclatura tradicional d'aquesta ciutat seran

lliurades al Registre General de l'Ajuntament de Calp.

Forasters vindran, que de casa ens trauran. EL MEU NOM ÉS CALP!

Més informació sobre la campanya, ací <http://mascarat.blog-activo.com/> ..

Carta de l’Eliseu Climent:

Benvolgut amic /
Benvolguda amiga:

        
El tema és important. Molt important. Al meu entendre -i estic segur que també
al vostre-, decisiu per al nostre futur. Es tracta de TV3. Com sabeu, el govern
de la
Generalitat valenciana ha decidit tancar definitivament TV3
(malgrat que el de la
Generalitat catalana ja ha posat Canal 9 a Catalunya): de mo­ment,
ja ha tancat els repetidors de la Carrasqueta, Llosa de Ranes i
Alginet (que donen cobertura a l’Alacantí, la Costera i la Ribera Alta, respectivament) i, a
més, han multat Acció Cultural amb 700.000 euros. Evidentment, la voluntat del
Govern valencià és tancar també la resta de repetidors i incrementar la multa a
Acció Cultural. Però el tema va més enllà de TV3, molt més enllà. Com sabeu, en
el món glo­balitzat que ens toca viure, només les comunitats amb una cohesió
interna potent podrem sobreviure En aquest sentit, la nostra llengua (“el nostre
valencià, el català de tots”, que deia Enric Valor), si no té ins­truments
de comunicació, i malgrat els esforços que fem tots dia a dia, tindrà un futur
més que dubtós. Mirem si no quina llengua hi ha en la majoria de quioscos o de
televisions. El Govern valencià hauria de tenir com a prioritat salvar les
nostres senyes d’identitat. Però no ho fa. I tenim un exemple recent i
sig­nificatiu de la seua actitud: el president Camps acaba d’explicitar que
mai més no se l’anomene “Francesc”: diu que és “Francisco” només. Ja no accepta
ni tan sols el bilingüisme! És obvi que per salvar la llengua cal una major
cohesió comunicativa i cultural (i també econòmica) entre els territoris de
Cata­lunya, el País Valencià i les Illes Balears. I això també hauria de ser
una altra prioritat del Govern valen­cià. Però el president Camps, mentre
que ja s’ha reunit més de cinquanta vegades amb el president murcià, no ho ha
fet ni una sola amb els presidents català o balear.

més…

Com deia Joan Fuster, no volen que mirem al nord. No volen que mirem cap a
Europa. Però és justament d’Europa, d’on pot eixir la solució a aquest trist
atemptat a la llibertat d’informació i a la llengua. Per què d’Europa? Doncs
perquè el Congrés espanyol va aprovar l’any 2000 la Carta Eu­ropea de les
Llengües Regionals o Minoritàries, la qual afirma que “Les parts es
comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de
ràdio i televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o
pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la
retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta
llengua. Es comprometen, a més, a ga­rantir que no sigui imposada a la
premsa cap restricció a la llibertat d’expressió i a la lliure circulació de la
informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua
regional o minoritària” (article 11.2). Es tracta senzillament d’aplicar
aquest text aprovat pel Congrés espanyol, de reclamar directament al Congrés de
Diputats de Madrid que s’intercanvien totes les televisions en llengua
catala­na, fetes 2 des de Catalunya, València i Balears (les que hi ha i les
que vindran). Per tant, que una per­sona d’Alcoi, Vinaròs o Castelló puga
veure no només TV3, Canal 9.. sinó també IB3, la televisió de Ma­llorca… I
com? Doncs mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular, una
possibilitat contemplada per la llei espanyola. Aquesta Iniciativa permet
presentar propostes de llei sempre que tinguen el suport d’un mínim de 500.000
signatures de tot l’estat. L’objectiu és, òbviament, difícil, però el pas que
podem fer és històric. Deixeu-me que us diga que la vida només té sentit
viure-la per a projectes importants.

        
El nostre poble, la nostra gent, els postres avantpassats sempre han dit i diuen
“voler és poder”: és, en definitiva, el “we can” d’Obama, l’inimaginable
i, per sort, actual president dels EUA. Us anime a deixar el pessimisme i
treballar tots junts per a aconseguir un objectiu importantíssim. Malgrat el que
va dir el comte-duc d’Olivares -“los valencianos son gente muelle”-, hem
de trencar aquest mite, com l’han trencat tanta gent de la nostra història, des
de Vicent Peris (que encapçalà les Germanies), passant per Joan Baptista Basset
(el nostre general maulet) o Joan Baptista Peset (rector de la Universitat de
Valèn­cia, víctima de la dictadura). Gràcies a la pressió popular hem
liquidat entre tots l’absurd projecte de fer l’assignatura de Ciutadania en
anglès i ara, amb la nostra pressió popular, guanyarem també un espai de
llibertat i una major normalitat de la nostra llengua.

        
Tots
tenim un lloc en aquest projecte, tots som necessaris per fer-lo realitat.
Per
això us convoque, a vós i als vostres amics, a una reunió per tal de tractar
aquests temes amb els representants d’Acció Cultural que hi
acudiran.

Endavant.

Eliseu
Climent

President
d’ACPV

Dates d’actes INFORMATIUS
AL PAÍS VALENCIÀ (SETMANA DEL 9-14 DE FEBRER)

ALCOI
DIMARTS 10 DE
FEBRER A
LES 20:00h Centre Ovidi Montllor, C/ Vistabella, 8

MONTAVERNER
DIMARTS 10 DE FEBRER A
LES 20:00h Saló d’actes casa
cultura, C/nou núm. 7

BENICÀSSIM
DIMARTS 10 DE
FEBRER
A LES 20:00h Casa de la Cultura

LES
ALQUERIES
DIMECRES 11 DE FEBRER A LES 20:00h Casal Jove

PEGO
DIMECRES 11 DE
FEBRER
A LES 20:00h Casal Cultural (C/ Pla de la Font, 24)

TORREBLANCA
DIMECRES 11 DE
FEBRER
A LES 20:00h Biblioteca (Plaça Sant Bartomeu, 1)

XERACO
DIMECRES 11 DE
FEBRER
A LES 19:30h Casa de Cultura

AGULLENT
DIJOUS 12 DE FEBRER A
LES 20:00h Casa de Cultura C/Major
4

FAURA
 DIJOUS 12 DE FEBRER A LES 19:00h Saló d’Actes de
l’Ajuntament

IBI
DIJOUS 12 DE FEBRER
A
LES 20:00h Centre Social Polivalent, C/ Doctor Ferran, Sala
A

CASTELLÓ
DIJOUS
12 DE FEBRER
A LES 19:30 Casal d’Acció Cultural, C/ Mare de Déu de la Balma,
1.

BETXÍ
DIJOUS
12 DE FEBRER
A LES 19:30 Fundació Noves Sendes, Avda Primer de Maig,
23.

ALBORAIA
DIJOUS
12 DE FEBRER A
LES 20:00 Casa de Cultura.

CATARROJA
DIJOUS
12 DE FEBRER
A LES 20:00h Casal Jaume I Horta Sud, Plaça Major, 6

ONTINYENT
DIVENDRES 13 DE
FEBRER
A LES 20:00h Casal Jaume I de la Vall
d’Albaida Parc del Mestre Ferrero 19-20 (Baixos)

GANDIA DIVENDRES 13 DE FEBRER A LES 19:30h
Fundació Casal Jaume I, C/ Dona Teresa, 2

VALL
D’UIXÓ
DIVENDRES 13 DE FEBRER A LES 20:30h
Casal Jaume I (C/ Almenara, 11)

CARCAIXENT
DIVENDRES 13 DE
FEBRER A
LES 20h Casal Jaume I (Avda Joan XXIII, 78-baix)

MURO
DIVENDRES 13 DE
FEBRER A
LES 20h. Centre Social Matzem, sala d’audiovisuals, Plaça del
Matzem

BENEIXAMA
DISSABTE 14 DE
FEBRER A
LES 18h Centre Social, Avda de Villena, 11.

ATZENETA
DISSABTE 14 DE FEBRER
A LES
19h a l’Ajuntament, Plaça Major, 2.

OLIVA, DISSABTE 14 DE FEBRER A LES 20h Casal
Jaume I (Passeig Gregori Maians, 3.

Segons l’informe DITCA, elaborat per la Conselleria d’Educació, les escoles i els instituts valencians van notificar un total de 995 casos de violència escolar. En ell, també es rebel·la que el 9% dels escolars d’entre 13 i 17 anys es reconeixen agressors.

més

Jokin tenia 14 anys quan es va tirar al buit prop de sa casa, en Hondarribia, al setembre de 2004. Patia assetjament escolar des de feia un any. El seu cas va ser el revulsiu que va fer a la societat prendre consciència del problema. Segons les estadístiques del Govern valencià, el 80% dels maltractadors són hòmens, un percentatge majoritari també per a les víctimes, amb un 60% del total. Aquest mateix informe apunta a una prevalença dels casos d’agressió física sobre la psicològica en les situacions d’assetjament escolar. De fet, set de cada deu expedients arrepleguen aquest tipus d’agressions, front al 40% que incorporen el component psíquic. El perfil de l’agressor, segons aquest departament, és el d’un xiquet de catorze anys, mentre que el de víctima està representat per un jove, també baró, de 13 anys d’edat.

Normal
0
21

En Ferran és un noi molt simpàtic de 6è de
primària, podeu sentir com llegeix un fragment de la novel·la en aquest enllaç.

http://www.goear.com/listen.php?v=01d40eb

més….

Normal
0
21

Ferran:

aquest llibre m’ha agradat molt perquè es d’un
nen que te la malaltia de Hodgkin i s’enamora d’una nena i gràcies a aquesta
nena, després de molts anys, en Roger, es cura i es fa “novio”
d’aquesta nena que es diu Ona. L’Ona li diu si es vol apuntar al seu grup de
diables i ser el gran dimoni de la festa i en Roger accepta. És un llibre molt
interessant. Us el recomano a tots i a totes.

Autora: Gemma Pasqual i Escrivà.

http://biblioteca-santjordi.blogspot.com/2009/01/roger-lo-pelat.html