Gemma Pasqual i Escrivà

Normal
0
21

Virgínia Wolf, en Room of One’s Own,
reivindica un espai propi per a les dones, un lloc per a poder escriure, poder
parlar, poder viure i, en definitiva, poder ser lliures, poder ser dones. «Una
dona ha de tenir diners  i una cambra
pròpia per a escriure novel·les; i això com veieu, deixa sense resoldre el gran
problema de la veritable naturalesa de la dona i la veritable naturalesa de la
novel·la.»

més…

Normal
0
21

Encara tenim memòria.

«Norma
programática del Nuevo Estado liberar a la mujer casada del trabajo del taller
y de la fábrica.»

FUERO DEL TRABAJO

«Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento
creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos
hacer nada más que interpretar mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho.»

Pilar Primo de Rivera

Una mirada a l’Iraq

«No era fàcil trobar feina. Més del seixanta-cinc per cent
de la població iraquiana estava desocupada. Milers d’homes deambulaven pel
carrer cercant un treball. Era tot un exèrcit que no tenia amb què alimentar la
seva família. Sobreviure en l’actual Iraq és molt difícil i encara més per a
una dona. El determinant més important de la vida de les dones iraquianes és la
inseguretat. La vida diària és caòtica. Només caminar pels carrers,
especialment en àrees urbanes, exposa diàriament les dones a la possibilitat de
patir violència indiscriminada, assalts, segrestos o mort a mans de
suicidies-bomba, de contractistes, de la força d’ocupació, de la policia, de la
guàrdia nacional iraquiana o de delinqüents locals. Enmig de la violència, les
dones han d’assegurar la satisfacció de les necessitats bàsiques humanes de les
seves famílies, una tasca que ha esdevingut difícil per la devastació que la
guerra ha causat en l’economia i en les infraestructures iraquianes. L’estesa
desocupació, la falta de recursos bàsics com l’aigua potable i l’electricitat,
l’escassesa d’aliments i de gasolina i un sistema d’atenció sanitària fet
miques suposen una gran part de la realitat diària que han d’afrontar les
iraquianes.

Comptat i debatut, al nou Iraq no volien dones. Ma mare
se’n feia creus, no es podia creure com el seu país hauria pogut canviar tant
en només uns quants mesos. Havia passat de la dictadura de Saddam al caos de
l’ocupació. No li importava el que li diguessin en aquelles portes on trucava
cercant feina, tant li feia el que li expliquessin, els seus arguments no
podien rebatre una realitat que ella coneixia molt bé, una realitat de la qual
ella va formar part, i encara no havia passat prou temps perquè se li esborrés
de la memòria. A l’Iraq, les dones estaven molt millor que en altres països
àrabs, fins i tot millor que en alguns països occidentals. Els sous eren
equitatius, formaven més del cinquanta per cent de la força laboral. Eren
metgesses, advocades, infermeres, professores, deganes, arquitectes,
programadores, traductores i molt més. Sortien i entraven quan volien, vestien
com volien, això sí, dins els límits de les restriccions socials d’una societat
conservadora.

Ella era una supervivent i no es deixaria vèncer. Era una
dona i venia d’una llarga estirp de dones lluitadores, com la bibi, que també
es va quedar vídua molt jove. Ara no era l’hora de les lamentacions sinó de la
lluita, per les seves filles, per conservar el que encara li quedava de
família. No li va costar gens assumir la seva nova condició de dona pobra,
enrere s’havia quedat la classe mitjana de la qual provenia. Ara havia
d’assumir també els riscos de ser una dona sola. Havia de sortir al carrer,
treballar i portar menjar a casa seva, aquest era el seu objectiu i ningú li ho
impediria. Era conscient que no podria recuperar la seva vida anterior, però sí
que en viuria una de nova amb tota la dignitat que li fos possible i potser
algun dia les seves filles aspirarien a un futur millor que el present que els
havia tocat viure.» (Llàgrimes sobre Bagdad)

La Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: Haver nascut dona,

de clase baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal