Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Homenatge a Carmelina

“Conjugació en
primera persona és una llarga, atrevida, sostinguda meditació. Jo
l’evoque ara, en aquest migdia de Santa Ponça, d’una lluminositat
excessiva, d’una lluminositat indecent per moments, i experimente la
vehement necessitat de buidar-me de paraules ‘com qui vomita -de
matinada a un carreró amb llum de gas’, com escriu la poetessa. Recorde
o pense aquest llibre amb el prestigi instantani d’un núvol de pols en
un cel massa clar: veig, amb la mar pel mig, com un núvol de pols, com
un muntó de pols, el record d’aquest llibre, un profund llibre d’hores.
I em trobe en disposició, després d’haver amollat aquestes coses,
d’intentar honestament una aproximació a la producció de Carmelina
Sánchez-Cutillas, al seu món, que és, i no és un joc de paraules, un
món rebel, decididament rebel. Però és tard, és miserablement tard, i
he de passar a màquina aquestes elementals barbaritats, que voldrien
ser unes paraules de companyia, i he de pensar en deu o dotze coses per
les quals no tinc, ai de mi, ningun interès. És la vida, que diuen. “És
la mort, cavallers”, reclamaria jo, justament ofés. Però no
m’entendrien. Bé.”

(Vicent Andrés Estellés. “Les parets arrapades amb les ungles”, pròleg a Conjugació en primera persona. València: Impremta Successor de Vives Mora, 1969)

més

Normal
0
21

    «Ho deixe córrer»

 

   
M’he buidat de paraules, com qui vomita

    de
matinada en un carreró amb llum de gas.

    Ai,
també haguera plorat si les llàgrimes

   
fossen una cosa disponible i a mà

   
—com la clau de casa, el paquet de cigarretes,

    un
bitllet d’autobús— i ens les poguéssem traure

    de
la butxaca o del cabàs d’anar a la plaça.

 

    Ara
la meua gola, definitivament,

    és
un camí de suro, i els llavis són freds

    i
han començat a clivellar-se com un cànter vell,

    car
ja estava molt farta del «bon dia», «passe-ho bé»,

   
«anem-nos-en a la platja», «dona’m un bes», «sí», «no».

   
Estava farta de les converses lleugeres

    amb
les quals podríem formar un volum en dotzau,

    i
encara ens restaria un bon grapat de fulls

    per
fer paperines i omplir-les de tramussos.

 

   
Clar, que tot açò vol dir que file massa prim

    i
que alguns dies m’ensorra la tristesa,

   
perquè, realment, res no em sembla tan ver com un somni

    o
com les flors marcides que guardem anys i anys.

 

    A
voltes, per trencar el tedi i la rutina,

   
pintaria ninots per totes les façanes

    i
enviscaria arcàngels amb arrop i aigua-mel,

   
però… a l’ensems em lligue les mans i ho deixe córrer.

 

   
Conjugació en primera persona (1969) Carmelina Sánchez-Cutillas



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent