La síndrome de Stendhal

Una conversa diferida amb un parell d’amics del facebook m’ha fet pensar en un tema que crec que vaig “resoldre” fa temps però del qual m’agrada parlar, perquè em fa sortir la meva ànima de llicenciada en filosofia. Es tracta del tema sobre les creences religioses. Hi ha qui es diu catòlic, o protestant, o jueu o musulmà. O ateu. Fins i tot agnòstic, que sembla que és el que ara està de moda. Jo em considero agnòstica però no perquè estigui de moda sinó perquè ho he meditat molt de temps i he arribat a la conclusió que és l’única solució possible.

Vinc d’una tradició familiar atea i anticlerical per part de mare. Durant molts anys ho vaig trobar la cosa més normal del món i, de fet, no els he de retreure res, ni a la meva mare ni al meu avi, però la meva posició no és aquesta. Darrere d’aquest rerefons il·lustrat que pretén afirmar que totes les religions són dolentes i que per això no s’ha de creure en res que no sigui material, també s’hi amaga un dogma: la fe en la ciència positiva, només en allò que podem demostrar empíricament. Que consti que no tinc res en contra de la ciència, ans al contrari, ens va permetre vèncer tants i tants segles d’obscurantisme religiós i cultural. La ciència ens ha permès donar respostes racionals a allò que eren supersticions. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, Descartes va convertir la càbala en equacions matemàtiques.
Ara bé, dit això, he d’afegir que la ciència no té resposta per tot. Explica moltes coses, sobretot de l’àmbit material, però sempre hi ha un més enllà, un principi de les coses, que no pot explicar. Cal recordar que Newton i Einstein eren creients perquè pensaven que el principi del món no el pot explicar la ciència, sinó que és més aviat una qüestió de fe. Einstein deia: “Déu no juga a daus”, en el sentit que el món no s’ha creat per atzar (això ho deia com a resposta a la teoria de la incertesa de Heisenberg i Schrödinger), sinó que hi ha una mena de Creador que l’ha ordenat. Hi ha una dicotomia entre la postura de la creació i la de l’eternitat del món. La primera la defensen les religions monoteistes i la segona és la de Plató i Aristòtil.
Amb aquest excurs vull fer palès que el tema del principi és fora de l’abast de la ciència i, per tant, l’hem de plantejar en uns altres termes. Aquests termes normalment són religiosos (sigui la religió que sigui) i llavors ja entrem en qüestió de fe. Jo sóc incapaç de tenir fe en cap religió perquè a través de la raó i del dubte m’és impossible empassar-me les històries sagrades que expliquen els seus llibres (són un element cultural importantíssim però com a tema de fe a mi no em convencen), a banda de la jerarquia de persones que cada religió té muntada (Església Catòlica, rabins, imams, pastors, etc.).
Però, d’altra banda, tampoc no puc creure que més enllà del món en què vivim no hi ha res. No ho podem saber per cap mitjà. Tampoc no sabem quin sentit té la vida en termes genèrics. Cadascú atorga a la seva vida el sentit que vol, però no hi ha un “determinisme” que ens serveixi de guia perquè sapiguem que la vida humana té un sentit determinat (valgui la redundància). Ja ho deia Sartre: “l’existència precedeix l’essència”, és a dir, primer existim i després ens en preguntem el per què. No hi ha cap resposta pels qui no creiem en cap religió. I aquesta és la gràcia de l’existència humana: que no hi ha cap certesa sobre el principi ni sobre el més enllà. Tot això depassa de molt l’àmbit de la ciència.
Bé doncs, tornant al que un amic de facebook deia, “Em temo que estem sols i que no hi ha més enllà”, li he de dir que potser ho ha deduït a partir d’alguna vivència personal concreta o potser vol creure això, però no hi ha cap certesa ni que sigui així ni que sigui a l’inrevés. És per aquest motiu, el dubte permanent, que respecto totes les religions perquè són maneres molt estructurades (i còmodes) d’entendre la vida i el món. La certesa és més còmoda que el dubte però crec que no és possible afirmar res ni en un sentit ni en l’altre. Per això la meva posició és l’agnosticisme.

Ahir vaig anar al Liceu a veure l’òpera
L’arbore di Diana, del compositor valencià del s. XVIII
Vicent Martín i Soler, amb llibret de Lorenzo Da Ponte -autor dels llibrets de les tres grans òperes italianes de Mozart: Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Fou
contemporani de Mozart i admirat per aquest, i fa una pila d’anys,
també al Liceu, Jordi Savall en va fer Una cosa rara, que no
vaig anar a veure. Tenia, doncs, curiositat per saber la perícia del
nostre compositor a l’hora d’escriure una òpera. I certament,
vaig sortir encantada del teatre.

En aquest apunt continuaré parlant de llengua perquè en l’anterior em van quedar algunes coses al pap. Començaré explicant una anècdota que vaig viure en pròpia pell a la ciutat de Bergen.

Pel carrer em van aturar unes nenes que devien tenir deu o dotze anys,
i en veure’m amb un mapa, de seguida van deduir que era una turista. Em
van aturar i em van dir, en anglès, si em podien fer unes preguntes per
un treball que feien a l’escola. Els vaig dir que sí (sobretot per
tenir jo també l’oportunitat de practicar l’anglès) i em van demanar
quants dies feia que era al país, si m’agradava, què n’havia vist, què
era el que me n’agradava més, etc. Al final em van demanar si sabia dir alguna paraula en noruec, i jo, per vergonya meva, com que era el segon dia que era al país, em vaig quedar completament en blanc i els vaig haver de dir que no, que no sabia dir ni una paraula en noruec. Educadament em van demostrar que la meva reacció no els havia agradat gaire -o gens- i no vaig poder evitar sentir-me estúpida per aquella descortesia. Jo reaccionaria de la mateixa manera si això passés a Catalunya amb el català.
A Noruega, com a la resta de països escandinaus, els ciutadans saben l’anglès tan bé com la seva llengua pròpia, però això no vol dir que hi renunciïn, ans al contrari, em va semblar que n’estan molt orgullosos. La prova és que tenen la bandera penjada arreu. Per ells, l’anglès és l’instrument per traspassar fronteres, però tenen molt clar quina és la seva llengua, la seva cultura i el seu país.
A Catalunya, en canvi, molta gent que sap el català no el parla perquè creuen que el castellà és més modern, que el parla molta més gent i que arriba a més llocs. El segon i el tercer punts són innegablement certs, però no per això jo deixo de parlar català. M’agradaria ser com els noruecs: saber i estar orgullosa del català, i a més, dominar l’anglès com a llengua instrumental. A casa nostra s’hi barregen moltes coses que depassen de molt la pura utilitat de les llengües: s’hi barreja la política i una mentalitat colonial per part dels espanyols i d’esclau per part dels catalans.
Com és que no som capaços d’adonar-nos que una de les eines que ens atorgaran la llibertat és el domini de l’anglès? Com és que no veiem que el castellà és una amenaça per al català, que li sega l’herba sota els peus, i que, com a llengua gran, ho és molt més l’anglès?
El dia que siguem independents, voldré que es plantegi l’aprenentatge dels idiomes en els mateixos termes que als països escandinaus, és a dir, en termes d’estricta utilitat. Quina és la llengua gran que tot ho domina? L’anglès. Doncs ens hi hem de tirar de cap. De llengües, com més se’n sàpiguen, millor, però per començar, primer, la nostra, i immediatament després, la lingua franca. I més enllà, totes les que vulguin venir i la gent estigui disposada a aprendre. El pretès trilingüisme a vegades sembla més una cortina de fum per disfressar que els alumnes no saben bé cap llengua (especialment el català) que no una altra cosa.

Ahir vaig tornar del viatge que he fet a Noruega. Ha estat un viatge diferent de tots els que havia fet fins ara, que es caracteritzaven per veure capitals a peu o amb transport públic, és a dir, al meu aire i trepitjant-les bé fins a fer-me’n una breu pinzellada global. Aquest viatge ha estat del tot diferent: tres dies a Bergen i després he agafat un vaixell que m’ha dut per la costa noruega, curulla d’illes i de fiords, fins arribar a Kirkenes, el darrer poble, que ja fa frontera amb Rússia.

Tinc la intenció d’escriure més d’un apunt sobre Noruega i sobre allò que Catalunya hi té en comú. En aquesta primera presa m’agradaria parlar d’un tema tan sensible com la llengua, i de seguida veureu els paral·lelismes. Noruega té una població de 4,5 milions d’habitants, per tant, doncs, força menys que el Principat, i encara molts menys que el conjunt dels Països Catalans. Això també és una de les claus de la prosperitat del país, però en parlaré en un apunt ulterior.

Com és ben sabut, als països escandinaus la gent parla l’anglès amb la mateixa naturalitat que la seva llengua pròpia. Això és degut a un ensenyament que prioritza l’anglès de manera oberta i explícita. Els nens a escola comencen a aprendre’l als sis anys i als tretze comencen a aprendre una tercera llengua. Potser la tercera llengua no la sabran tan bé com el noruec (o el suec, el danès o el finès), però l’anglès sí: és la seva segona llengua. La filosofia que condueix a aquesta actuació és la següent: ells saben que l’idioma propi i oficial del país no en transcendeix les fronteres, de manera que si volen que els ciutadans puguin anar arreu, ja sigui per turisme, per negocis o a estudiar-hi, han de ser tan competents en anglès com ho són en la seva llengua materna.

Així doncs, podem afirmar sense reserves que el seu bilingüisme és molt més productiu que el nostre, que és en català (i no sempre la jovenalla l’acaba sabent bé) i castellà. I això és degut a les raons que impulsen el bilingüisme català i el noruec, respectivament. A Noruega, com he dit abans, la gent aprèn amb naturalitat dues llengües perquè saben que la seva pròpia no va més enllà de les fronteres nacionals. Per això aprenen l’anglès. A Catalunya, en canvi, aprenem (i encara hi ha qui ho posa en dubte) el català perquè és la llengua pròpia del país, i el castellà, perquè és una imposició que ve de 300 anys enrere i que avui dia ha acabat convertint-se en una cooficialitat forçada. Malgrat que el català sigui la llengua pròpia, és obvi que la llengua de l’Estat on paguem els impostos és una altra, que és la que hem d’aprendre per imperatiu constitucional: el castellà. Però aquí no s’acaba la cosa. Hi ha molta gent que pensa que el català és una cosa d’estar per casa i que tenim la gran sort de saber el castellà, que, a banda de ser la llengua oficial d’Espanya, és una llengua que parlen 300 milions de persones i que, per tant, gairebé no cal saber-ne cap altra perquè només amb el castellà ja podem ultrapassar les nostres fronteres.
Aquest pensament, a banda de ser purament colonial, és absurd perquè avui dia la lingua franca no és altra que l’anglès. Els espanyols (i els francesos) que es pensen que no els cal aprendre cap llengua són de mentalitat obtusa i colonial. Ens agradi o no, la llengua que cal fomentar per terra, mar i aire, a banda de la pròpia, òbviament, és l’anglès, perquè és la clau de tot: ens serveix per fer turisme, negocis, i per estudiar i fer recerca científica. Qui pot creure’s que és possible accedir a aquests àmbits només amb el castellà (o només amb el francès)? Només algú prepotent, arrogant i que no ha viatjat gaire.

Catalunya és un país petit i per tant s’ha d’emmirallar en països petits, com ara Noruega. Els països amb llengües que no es parlen fora de les seves fronteres han de percebre com una necessitat vital fer que els seus ciutadans dominin l’anglès com la seva llengua pròpia. I Catalunya és dins d’aquest sac. El dia que siguem independents, el Ministeri d’Educació hauria de vetllar per l’ensenyament del català i de l’anglès de manera prioritària (un per ser la llengua del país i l’altre per ser la clau del món) i assegurar-se que els alumnes en tenen una competència òptima. En segon terme, caldria aprendre una tercera llengua (a Noruega poden triar entre francès, alemany i castellà) perquè com més llengües se sàpiguen, millor. Però a Catalunya, ja ara, que encara som dins d’Espanya, s’hauria de considerar una prioritat absoluta l’aprenentatge de l’anglès, perquè si no, sempre serem esclaus de l’espanyol i d’Espanya.

La gent de Reagrupament enguany volen celebrar el seu primer Onze de Setembre fent un homenatge al general Josep Moragues i Mas, màrtir (aquest de debò) de la Guerra de Successió. Em sembla una opció molt encertada per dos motius: perquè està bé reivindicar altres referents que no siguin els de sempre, i perquè Moragues fou executat vilment per haver estat un patriota que va defensar Catalunya fins a la mort.

Moragues formava part del primer grup revoltat, dels “vigatans”, que ja tenia prestigi i experiència guanyada en la guerra dels Nou Anys contra els francesos. Així que va arribar Carles III (de Catalunya-Aragó), l’arxiduc, els va nomenar oficials de la Reial Guàrdia Catalana. Moragues va lluitar amb el grau de general, tot i no ser militar de carrera, i això no va caure bé als militars professionals. Va ser molt actiu, es va moure per l’Aragó i fins i tot per València. Amb els seus homes va intentar trencar el setge de Barcelona. A principis del 1714 va protagonitzar una acció molt valenta, anant a alliberar la seva família a Balaguer, on havia estat segrestada pels borbònics. Finalment, després de caure Cardona, quan intentava embarcar-se per anar a Mallorca a lluitar, algú el va delatar i va ser detingut al peu de Montjuïc. El van arrossegar amb cavalls pels carrers de la ciutat abans d’esquarterar-lo, perquè tothom el veiés. Després li van donar un tracte de criminal, i van penjar el seu cap en una gàbia al Portal de Mar amb una frase a sota que deia així: “Per haver desobeït el rei, reiteradament.” El seu cap va penjar durant dotze anys, fins que Vilana Perlas va aconseguir des de Viena que el despengessin, mitjançant l’ambaixador imperial a Madrid. (Albareda, Joaquim; Esculies, Joan. 1714. La guerra de Successió. Barcelona: Pòrtic, 2008, p. 97-98).
A la vista d’aquest breu apunt biogràfic, em sembla molt encertada la reivindicació de Reagrupament. Espero que serveixi perquè altra gent a títol individual, així com entitats de la societat civil (des d’associacions fins a partits), obrin els ulls a un cas d’oblit tan flagrant, tan típic i tòpic del nostre país, que sempre va a l’avantguarda de qualsevol reivindicació de caire internacional i que, en canvi, troba provincianes les reivindicacions nacionals.
Com que l’Onze d’enguany no seré a Barcelona, vaig voler arribar-me al “monument” al General Moragues que hi ha a Pla de Palau, que és on els reagrupats faran l’acte d’homenatge i el dinar posterior. Ho he posat entre cometes perquè, com es pot veure a la imatge, és un trist pal de fusta ben alt amb una bandera mig estripada al capdamunt i una placa metàl·lica amb una inscripció al capdavall. Al text de la placa hi ha una brevíssima biografia d’en Moragues i un poema d’Àngel Guimerà: “Lo cap d’en Josep Moragues”. Aquest és l’emplaçament on els Borbons van perpetrar la ignomínia de tenir-hi la gàbia amb el cap penjat durant dotze anys. El monument data de 1999 i porta l’escut de l’Ajuntament de Barcelona.
Un cop passada la perplexitat que em va causar el fet que un heroi nacional tingui un monument tan exigu, vaig girar cua i vaig anar a cercar Via Laietana. Abans d’arribar-hi vaig passar per la Plaça Antonio López i, és clar, vaig veure-hi l’escultura magnífica que allà s’alça al primer Marquès de Comillas, Grande de España i traficant d’esclaus reconegut. Aquesta escultura, datada de 1884, el 1936 els anarquistes la van fer caure perquè consideraven el personatge com un signe d’opressió de la classe treballadora. Per això el règim franquista es va encarregar de tornar-la a erigir el 1944. Així doncs, l’estàtua que avui contemplem no és l’original, de Venanci Vallmitjana, sinó una de nova, feta per Frederic Marès.
La connexió que vaig fer entre tots dos monuments va ser immediata: què hi fa un traficant d’esclaus espanyol en un lloc tan preeminent de Barcelona mentre tenim el pobre Moragues representat per un pal de fusta que amb els anys es corcarà en un lloc pràcticament invisible? No es mereixeria el nostre general el monument esplendorós que té el Marquès de Comillas en un emplaçament privilegiat per l’amplitud i per la perspectiva?

La columna d’avui a l’Avui d’Albert Pla Nualart “Català a la terrasseta” és sensacional. De fet, de sensacional n’és sempre, però avui té un punt de genialitat perquè rebla el clau de com vivim el català i fa pensar molt més enllà dels temes de simple correcció lingüística.

Ens presenta expressions tan nostrades com “tenir veu d’espinguet”, “ser un esmolet” o “ser el cul d’en Jaumet”. A algú li sonen estranyes? Personalment, confesso que les dues primeres, tot i que les coneixia, no les faig servir habitualment. La tercera, en canvi, sí, l’hi sentit dir sempre a la meva mare. És més: no tenia ni idea de què volia dir ‘pizpireta’ (en català, ‘esmolet’).

El fet que persones catalanoparlants siguin incapaces de fer servir expressions catalanes amb naturalitat és altament preocupant. Com pot ser que ens estimem més fer servir expressions castellanes, no només per ignorància, sinó perquè pensem que si fem servir les catalanes no ens entendran? Hem arribat a un punt tal de degradació de la llengua que parlar bé el català s’ha convertit en sinònim de ser perfeccionista en el pitjor sentit de la paraula, com a finolis i fins i tot pedant. Sense anar més lluny, l’altre dia en un cafè vaig demanar un tallat i unes ulleres, i la noia que em va atendre, amb sornegueria, li va repetir a la seva companya, perquè ho preparés: “un tallat i unes ulleres”, accentuant una pronúncia falsa i artificiosa per fer notar que el català era una cosa que no anava amb ella per artificial i imposat. Estic segura que totes dues noies s’havien escolaritzat en català, però que, evidentment, no l’havien fet seu.

El motiu d’aquestes actituds tan meselles jo el veig ben clar: estem inundats per terra, mar i aire de mitjans de comunicació en castellà: televisions, ràdios, diaris, revistes, webs, cinema, etc. Potser internet és el mitjà en què el català gaudeix de més salut, i això és molt positiu, però no n’hi ha prou. Mentre l’imaginari que la gent percep a través d’aquests canals sigui castellà, els catalans no convençuts mai no tindran consciència nacional. Els nostres polítics no són capaços d’adonar-se que uns mitjans de comunicació potents en català i amb un imaginari català són el que forja el sentiment de pertinença a una comunitat nacional? Suposo que en Joan Ferran sí que ho sap i per això va fer aquelles declaracions tan famoses de la crosta.

La nostra llengua es va degradant i nosaltres encara pensem que ja són herois els qui tot just s’expressen en català (Ernest Folch dixit), o més aviat catanyol. Potser sí que al final ho haurem de considerar així, però jo m’hi resisteixo. No cal ser un Pompeu Fabra per parlar el català correctament. Els meus avis, que tenien tot just estudis primaris, parlaven el català més bé que la majoria de llicenciats actuals. A Barcelona la situació és preocupant. Confio que a comarques deu ser millor, tot i que en tinc dubtes, ja que per motius de feina em relaciono amb gent del Bages i al capdavall resulta que qui parla millor el català sóc jo, que sóc de Barcelona. És un cas clar del que deia abans: de la invasió per terra, mar i aire de mitjans en castellà, perquè em trobo que són gent amb un accent inequívocament català però que empren expressions castellanes a tort i a dret de manera inconscient perquè resulta que gairebé només miren televisions castellanes i llegeixen llibres en castellà.
Sóc conscient que voler viure en català és un acte de militància, però no és impossible fer-ho amb una certa naturalitat. Ara bé, si dic que llegeixo l’Avui i El Punt i El Temps, escolto Catalunya Ràdio i RAC1, llegeixo tots els digitals en català, vaig a veure teatre només en català i sempre cerco les traduccions catalanes de les novel·les (no parlo de llibre especialitzat, això és un altre món), em diran, despectivament, que sóc “nacionalista”. Ah sí? Doncs jo em considero una persona normal, així com un francès consumeix només productes en francès de manera natural i sense haver de buscar-los.

Giordano Bruno és un personatge que ja em tenia fascinada molt abans d’entrar a la facultat de Filosofia. Pel poc que en coneixia, el seu panteisme i el seu vitalisme m’atreien d’allò més. Quan vaig començar Filosofia frisava per agafar l’assignatura de Filosofia del Renaixement i quan la vaig fer, no tan sols la meva percepció de Bruno es va consolidar i magnificar, sinó que vaig redescobrir el Renaixement en una nova dimensió, desconeguda per a mi. En filosofia, el Renaixement és més a prop de l’edat mitjana que de l’edat moderna. Hi ha la recepció de l’obra de Plató completa després de la caiguda de Constantinoble el 1453, però també hi ha la recuperació de tractats de màgia medievals que tenen poca cosa a veure amb el racionalisme modern. Giordano Bruno és qui fa una filosofia més original i més extravagant amb tots aquests elements.

És un xic difícil parlar d’un filòsof tan complet en tan poc espai, però ho intentaré. La seva obra més coneguda són els sis diàlegs italians, que es poden dividir en dues parts: els tres primers, els diàlegs cosmològics, són El sopar de les cendres; De la causa, principi i U; De l’infinit: l’univers i els mons. Els tres següents són els diàlegs morals: Expulsió de la bèstia triomfant; Càbala del cavall Pegàs; Els furors heroics. Tots sis formen un corpus únic que basteix la teoria bruniana de l’ascensió de l’home a la divinitat per mitjà del coneixement intel·lectual de la natura.

Cal recordar que Bruno s’insereix al bell mig de la Revolució Científica iniciada per Copèrnic amb la teoria heliocèntrica. El que fa Copèrnic és canviar les posicions del Sol i de la Terra a l’univers: posa el Sol al centre i la Terra a la tercera esfera. Bruno va molt més enllà. Bruno fa esclatar les esferes celests que Copèrnic havia heretat d’Aristòtil, unes esferes que es consideraven sòlides i impossibles de traspassar i a les quals els planetes estaven incrustats. Bruno afirma que la natura és un ésser viu en el seu conjunt, els planetes inclosos, ergo tenen vida pròpia i per això es mouen lliurement i no pas perquè una esfera corpòria els arrossegui. L’univers de Bruno no és només animat, sinó infinit. La infinitud era un tema tabú a l’edat mitjana, ja que aquest atribut es reservava únicament per Déu. Bruno també trenca l’ordre cristià de les criatures fetes pel Creador i afirma per primer cop a la història que la natura és alhora el creador i la creatura (criatura), per tant, és immanent, i és la natura.
És evident que per aquest camí va començar a buscar-se problemes amb l’Església. Malgrat que Copèrnic no hi havia tingut raons i fins i tot havia dedicat la seva obra magna, el De Revolutionibus Orbium Coelestium, al papa Pau III, Bruno viu l’època més crua de l’impacte de la Reforma luterana. L’Església se sent atacada i s’ha de defensar. La condemna de Bruno per part de la Inquisició i la crema final és una mostra d’aquesta defensa a ultrança i del tancament de l’Església en si mateixa per no deixar-hi penetrar cap idea estranya, que immediatament convertia en herètica.
Bruno va atacar el cristianisme de manera directa i furibunda (cal recordar que havia començat essent dominic) perquè considerava que era una aberració intel·lectual afirmar que l’home només es pot redimir mitjançant l’eucaristia a través de la figura de Jesús. Deia que l’Església té un concepte dels homes com a menors d’edat i en canvi per ell són parts de la natura infinita. La natura és un continu de matèria animada i els cossos en són accidents. Per tant no hi ha generació ni corrupció; només dissolució. La història que ell concep no és lineal sinó circular, o més aviat vicissitudinal. L’home, per arribar a la contemplació de la natura (no parlem de contemplació sensorial sinó intel·lectual) s’hi ha de fusionar. Aquest és el mite del caçador Acteó que li agrada tant de recordar, com a exemple del procés. Un dia que sortia a caçar amb els seus gossos, Acteó va veure la deessa Diana (una de les deesses verges de la mitologia) nua mentre es banyava en un riu. Quan Diana se’n va adonar va convertir Acteó en un cérvol que els seus propis gossos van esquarterar i devorar. El que li va passar a Acteó fou que en contemplar Diana, la divinitat natural, va quedar-hi fusionat a través de l’acte dels seus gossos. No cal dir que estem parlant tothora d’un procés intel·lectual i que, per cert, Bruno considera que és a l’abast d’uns quants escollits i prou. El seu elitisme arriba al punt de considerar-se el profeta de la nova filosofia, que no és apta per tothom, sinó tan sols per als pocs furiosos que siguin capaços de recórrer la roda vicissitudinal per arribar a la comunió amb la divinitat.
Aquesta presentació brevíssima de la filosofia bruniana permet copsar que, d’una banda, és molt original, però que, de l’altra, no té gran cosa a veure amb el panteisme de Spinoza, que ja s’insereix en el paradigma modern del racionalisme. La filosofia spinozista no té res a veure amb la màgia, amb la mitologia o amb la consideració dels planetes com a éssers vius. En algun moment poden coincidir en les teories, però els paradigmes epistemològics on queden inserits l’un i l’altre són radicalment divergents. Filosòficament, el Renaixement és el darrer espetec de l’edat mitjana, i l’edat moderna comença amb Descartes i la vindicació que fa de la matemàtica, que Bruno havia bandejat perquè no podia copsar la complexitat de la natura. Així doncs, no és correcte dir que Bruno fou el primer màrtir de la veritat científica. Fou màrtir, però no de la ciència, sinó del pensament lliure enfront de la intolerància de l’Església més tancada.

Avui continuo els apunts sobre Le nozze di Figaro, amb llibret de Lorenzo Da Ponte. Vaig fer notar a l’apunt anterior que la comtessa d’Almaviva és el meu personatge operístic preferit i una amable lectora em va dir que estaria a l’aguait de l’apunt que en publiqués. Com a il·lustració sonora proposo una de les seves dues àries, “E Susanna non vien… Dove sono”, en què es lamenta d’haver de deixar la seva felicitat conjugal a mans de Susanna, la seva criada.

Els meus lligams amb el personatge vénen de lluny. De petita vaig veure a la televisió la versió que proposava a l’apunt anterior, amb Kiri Te Kanawa com a comtessa i Mirella Freni com a Susanna. És una versió magnífica, i no només a nivell vocal i musical, sinó també escènic. S’hi veu el palau dels comtes d’Almaviva, situat a la Sevilla del s. XVIII en què transcorre l’acció de l’òpera. La caracterització dels personatges, els vestits, els decorats, els detalls més menuts, tot està extremadament cuidat i transporta l’espectador al moment històric anterior a la Revolució Francesa.

Quan ja estudiava cant i feia un curs avançat, vaig voler interpretar les dues àries de la comtessa perquè em semblaven -i encara m’ho semblen- excelses, sublims, d’un altre món, com el personatge. La música que Mozart li atorga lliga a la perfecció amb la manera de ser d’ella: una dona noble en tots els sentits de la paraula, elegant i distingida de cos i d’ànima, delicada, distant, temperada i refinadíssima. El que em sobtava del personatge era que, sabent que el marit li era infidel amb moltes dones, ella, en lloc d’enfadar-se, es lamentava de la seva sort i reclamava en va que l’amor retornés entre ella i el comte (aquest és el missatge de la primera ària, “Porgi amor”). Una vegada li ho vaig comentar al pianista que m’acompanyava, Manuel Garcia Morante, gran coneixedor del món de l’òpera que ha acompanyat Victoria de los Ángeles, i em va dir: “això és perquè tu t’ho mires des de l’òptica d’una dona del s. XX, i la comtessa viu al s. XVIII”. Aleshores no hi vaig donar importància, però amb els anys he anat entenent tan bé aquesta frase com la comtessa, i encara la fa més sublim.

He fet moltes voltes al personatge al llarg dels anys, i he arribat a la conclusió que encarna les virtuts de la filosofia: la prudència (phronesis), la temperança (sophrosyne), la tranquil·litat d’esperit (ataraxia). Mostra els seus sentiments d’una manera continguda: no plora, no riu, no s’enfada com els altres personatges, ella roman a un nivell superior. La seva noblesa amara tota l’òpera i al final el comte hi cau rendit. Tanmateix, és una dona valenta i decidida a fer el que sigui (sense transgredir cap convenció social, no cal dir-ho) per recobrar l’amor del seu marit. Figaro en un moment anterior ha tingut la pensada que Susanna citi el comte al jardí i que en lloc seu hi vagi el patge, Cherubino. Però els plans s’espatllen per una sèrie de circumstàncies ben divertides, i aleshores la comtessa decideix prendre el timó de les coses: al lloc de Susanna a la cita hi anirà ella mateixa, disfressada de la seva criada. Al recitatiu de l’ària es lamenta d’haver de confiar la seva sort a una criada (som al s. XVIII abans de la Revolució Francesa), però a l’ària rememora els bells moments passats al costat del comte. La música ho descriu amb una gran bellesa i lirisme.

Una vegada vaig sentir un comentarista d’òpera que deia que Mozart a Le nozze di Figaro havia volgut plasmar dos arquetipus de dones. D’una banda, la comtessa seria la seva pròpia dona, lànguida, avorrida i sense cap al·licient (potser el precedent de la dona malalta tan típica i tòpica del Romanticisme?). De l’altra, Susanna seria la dona que ell anhelava, viva, audaç i enèrgica. Potser com a dona de carn i ossos a Mozart no li devia agradar la comtessa, però com a personatge, és inefable.

Avui em ve de gust comentar, no cap tema d’actualitat, sinó una ària preciosa d’una òpera preciosa de Mozart, “Le nozze di Figaro”. I no parlo de cap de les dues àries esplèndides que té la comtessa, ni de les de Figaro ni de la Susanna. Em refereixo a l'”Hai già vinta la causa!”, que el comte d’Almaviva canta desesperat al tercer acte.

“Les noces de Fígaro” (estrenada el 1786) és una de les tres òperes fruit de la col·laboració entre Mozart i el llibretista italià Lorenzo Da Ponte, del qual, per cert, no fa gaire s’han publicat les memòries a Quaderns Crema. Aquesta òpera va ser subversiva a la seva època (com podreu recordar els qui hagueu vist la pel·lícula “Amadeus”), en bona part perquè l’obra de teatre original, de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais, havia causat un gran escàndol a França, atès que atacava directament la noblesa i el sistema de classes de l’Antic Règim.

En aquesta òpera hi ha dues parelles centrals: el comte i la comtessa d’Almaviva, i Figaro i Susanna, els seus criats, respectivament. Les normes entre classes socials que era impossible traspassar a l’Antic Règim, aquí queden momentàniament infringides. Malgrat tot, al final dels embolics, tot torna al seu lloc. És una òpera rica en trames i en personatges, però el fil principal és la reivindicació que fa el comte del dret de cuixa per tal de poder obtenir els favors sexuals de Susanna, criada de la comtessa, la nit abans de les noces amb Figaro.

En aquesta ària, el comte mostra el seu orgull ferit i ofès perquè Susanna estima Figaro i el rebutja a ell. I aquí carrega contra la classe popular, que considera que per naturalesa és inferior a la seva, la noblesa. Beaumarchais, Da Ponte i Mozart mostren un noble colèric, fora de si, que s’enfada i carrega contra tot i contra tothom perquè no pot sortir-se amb la seva. No pot suportar que un criat seu, un ésser inferior a ell (l’anomena ‘vil objecte’), pugui gaudir de l’objecte del seu desig. Heus ací el motiu de la censura que patí l’obra: mostrava descarnadament la faceta humana de la noblesa. Per acabar-ho d’adobar, l’obra s’acaba amb la burla del comte per part de tots els altres personatges per haver-se ficat tot sol en una pila d’embolics.
Pel que fa a la música, l’ària denota enuig, còlera, ganes de revenja, perceptible a través de les pujades i baixades que Mozart fa fer al baríton durant tota l’ària però més accentuades al final, en què el comte està a punt d’explotar de ràbia. La música ho descriu millor que qualsevol paraula. La comtessa, en canvi, és tota una altra cosa: és la sublimitat feta dona. Tot i que és el meu personatge operístic preferit (és una dona que encarna les grans virtuts de la filosofia: temperança, mesura, tranquil·litat d’esperit, serenitat, immutabilitat), ara no toca de parlar-ne. Potser en un altre apunt ho faré.
Així doncs, us deixo amb el baríton gal·lès Thomas Allen, un comte magnífic amb una veu vellutada i càlida, una tècnica depuradíssima, i una dicció i un fraseig perfectes. Veure’l en directe és tocar el cel amb els dits.

El llibre d’en Joan Lluís Lluís m’ha fet pensar indefectiblement en el Tractat dels Pirineus, subscrit el 1659 entre el rei francès Lluís XIV i el rei Felip III d’Aragó (i IV de Castella), que va escapçar Catalunya en dos trossos, de manera que els comtats del Rosselló i Conflent i la meitat del de Cerdanya van passar a França. Aquests territoris són els que avui anomenem ‘Catalunya Nord’ i que incloem en els Països Catalans.

Ara bé, 400 anys abans del Tractat dels Pirineus, la Corona Catalanoaragonesa ja va signar un altre tractat similar, el Tractat de Corbeil (1258), en virtut del qual Jaume I renunciava als comtats feudataris de Rasès, Carcassona, Comenge, Bigorra, Coserans i Tolosa, i a canvi, el rei francès Lluís IX renunciava als drets hipotètics que pogués tenir sobre els comtats catalans en tant que descendent de Carlemany. Un professor de literatura medieval em va dir una vegada: “Amb el Tractat de Corbeil Jaume I va fer el negoci de Robert i les cabres”.

El Tractat de Corbeil no fou altra cosa que el segellament definitiu de les aspiracions dels comtes-reis catalans a expandir-se pel nord. Després de la derrota a la Batalla de Muret (1213) de Pere I el Catòlic, pare de Jaume I, davant l’exèrcit francopapal comandat per Simó de Montfort, França va decidir d’una vegada per totes frenar les aspiracions territorials catalanes.

La Batalla de Muret és la culminació de la Croada albigesa, és a dir, la “croada” que el papa Innocenci III va emprendre, ajudat entusiàsticament pel rei francès Felip II, contra l’heretgia càtara. Els dos bàndols de la Batalla de Muret foren el Regne de França i els croats, sota el comandament de Simó de Montfort, i la Corona d’Aragó i els comtats de Tolosa, Comenge i Foix, sota el comandament de Pere I. El rei es trobava davant d’un dilema: com a sobirà, havia de defensar els comtes occitans; com a catòlic, els havia d’atacar. Pere va decidir actuar com a sobirà.

Així doncs, Occitània va desaparèixer de l’imaginari català en una època tan reculada com el segle XIII. El que sabem és que els comtes catalans van trigar molt a agafar consciència nacional i que no fou fins al segle XII, sobretot amb la unió amb Aragó -amb la qual van adquirir el títol de reis- que van deixar de considerar els comtats com a element de propietat i prou. El bressol de Catalunya se situa en el marc de les conquestes cristianes i l’aparició del feudalisme. De la Marca Hispànica carolíngia (a partir del 801, amb la conquesta de Barcelona), que no era altra cosa que un conglomerat de comtats enfrontats entre si, a la Corona catalanoaragonesa (1137, esposalles entre el comte Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó) va ploure força (més de 300 anys). La gestació de la nació catalana, doncs, fou un procés lent que va arribar a l’època de màxima esplendor amb Jaume I i les conquestes de València i de Mallorca. Posteriorment encara hi va haver més conquestes, pel Mediterrani, i es va anar a Sicília i a Grècia (ducats d’Atenes i Neopàtria).

A partir del segle XV amb el Compromís de Casp tot va canviar i encara va canviar més amb la unió dinàstica de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, anomenats ‘Reis Catòlics’. Al segle XVII, conseqüència de l’ajut prestat pel rei francès Lluís XIII a la Generalitat de Catalunya en la Guerra dels Segadors contra la Unión de Armas propugnada pel comte-duc d’Olivares, el 1659 es va signar l’ignominiós Tractat dels Pirineus, pel qual es va perdre el que avui anomenem amb nostàlgia ‘Catalunya Nord’, que és només un reflex pàl·lid de l’Occitània que es podia haver guanyat a la Batalla de Muret. El cop definitiu, però, com ja sabeu, va venir el 1714 amb els Decrets de Nova Planta, que van abolir les lleis, les institucions i la llengua dels Països Catalans.

Però així i tot, 150 anys després encara va sorgir la Renaixença, que va culminar a la II República, amb una intel·lectualitat catalana de primer ordre. I ara, després del franquisme, hem de tornar a esperar 150 anys per revifar-nos de nou?

BIBLIOGRAFIA:
· Mestre i Godes, Jesús. Els càtars, problema religiós, pretext polític. Barcelona: Edicions 62, 2002
· http://www.catalunya-nord.com/cat/esdeveniment.htm
(En aquesta web hi podeu trobar una història alhora extensa i planera dels territoris de la Catalunya Nord)
· Cartografia històrica. En: Història: política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000

Fa unes hores he acabat aquest llibre alhora tan deliciós i tan trist escrit amb mestria per l’autor perpinyanenc Joan Lluís Lluís. El vaig llegir per la recomanació que un bon amic me’n va fer quan li vaig dir que podia comprendre que la gent de la Catalunya Nord poguessin estar més orgullosos de ser francesos que nosaltres, els de la Catalunya Sud, de ser espanyols. “Llegeix Conversa amb el meu gos…“, em va dir. Tant l’autor com el llibre ja els coneixia, i vaig córrer a comprar-lo.

“Aquest llibre és un pamflet”. Així s’inicia el text, i és ben bé això, però és alhora molt més que això. És un descabdellament de la fortalesa que els francesos han construït i han expandit per terra, mar i aire: França. Si a Catalunya ens lamentem amargament que Espanya és un estat colonial que té al·lèrgia a la diferència, em penso que queda curt al costat de França. Bé, potser curt no, potser l’iguala, però llegint aquest llibre te’n queda aquest regust a la boca.

Molta gent que conec s’emmiralla en França (i jo a vegades també), i no només això, sinó que els he sentit a dir molts cops que tant de bo Napoleó hagués conquerit fins a Tortosa i ara seríem francesos i no espanyols. Els qui diuen això són majoritàriament gent que ha patit el franquisme i que veien en França l’encarnació de la llibertat i del pensament lliure. Ara bé, tal com diu Lluís en un punt del llibre, si Catalunya fos una part de França, en seria el cul i no estaria exempta de problemes. Catalunya és l’avantguarda d’Espanya però seria el cul de França.
Estic ben d’acord amb les apreciacions que fa sobre Napoleó: venerat a França (només cal veure com en tenen la tomba) i odiat a qualsevol altre país per tirà, assassí i genocida. Va disfressar les guerres de conquesta d’expansió dels valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. També és esfereïdor el que diu de l’actuació de F. Mittérrand quan era ministre d’Interior i de Justícia durant la Guerra d’Algèria. A la segona part del llibre l’autor ens explica el procés d’imposició
de la llengua francesa per damunt de totes les altres que li podien fer
un mínim (molt mínim) d’ombra.
Amb aquest llibre-pamflet, Joan Lluís Lluís ens desmunta el tòpic que tenen molts catalans de França com a país de les llibertats per ensenyar-nos les entranyes de l’Estat-nació per antonomàsia, que destrueix tot allò que percep com a diferent, tant a nivell interior com exterior. És un llibre que recomano a tothom, tant a convençuts com a escèptics. Està molt ben escrit i m’ha fet agafar ganes de llegir la resta de la producció d’aquest autor, guanyador del Premi Crexells (2005) per El dia de l’ós i del Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (2009) per Aiguafang.

Avui és el primer dia de vacances. Es feia llarg d’esperar, després de tants dies de veure els companys començant i acabant-les, i jo encara al peu del canó. Però avui, per encetar-les amb bon peu, hem posat fil a l’agulla del viatge que volem fer a Noruega.

No he viatjat mai als països escandinaus i la veritat és que mai no m’havien dit res fins que vaig llegir les novel·les de Stieg Larsson. Pot sonar tòpic i vulgar, però és ben bé així. Llegir aquestes novel·les policíaques ambientades en aquestes latituds fredes on tot sembla racional i perfecte genera curiositat de conèixer millor aquells indrets tan allunyats.

Però nosaltres no anirem a Suècia ni farem pròpiament un viatge de ciutat, sinó que agafarem un vaixell per fer un creuer pels fiords noruecs. Cada any fem un viatge a veure pedres, que en dic jo, o sia, a veure (i sobretot a trepitjar) ciutats (europees). Aquest any ho hem volgut diferent, i el que contemplarem serà naturalesa salvatge, muntanyes, boscos i aigua, en unes latituds poc escodrinyades. A més a més, el setembre, pel que he llegit, és l’època en què allà hi cauen les fulles dels arbres, amb la qual cosa els tons que més veurem seran els marrons i ocres, que a mi em fascinen.

I si parlo de naturalesa no puc evitar de referir-me a la música new age, sobretot a aquells videoclips tan espectaculars que fan els músics nord-americans, que fan entrar unes ganes terribles de desplaçar-se als llocs a veure’ls in situ. Parlo de David Lanz & Paul Speer, de George Winston o de Steven Halpern. Els dos primers, pianista i multiinstrumentista respectivament, van crear dos DVDs titulats Natural States i Desert Vision, absolutament imprescindibles. En un altre apunt en parlaré més a bastament. De moment us en deixo amb un tastet: el videoclip del tema Behind the Waterfall, de Natural States.

Malgrat que la majoria de videoclips new age estan enregistrats als parcs naturals d’Estats Units (un dels meus projectes emblemàtics de viatge), jo m’hauré de “conformar” amb Noruega per veure-hi paisatges similars. Aquest any tinc ganes de trencar amb la història, les pedres, els temples i els museus, i de veure naturalesa. En la varietat hi ha el gust, tal com deia Descartes.

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula ‘Up’, que havia sentit recomanada per molta gent. En principi tinc força reticència al cinema d’animació, i he de reconèixer que va ser el parer altament favorable d’en Manuel Cuyàs allò que em va fer decidir d’anar-la a veure.

La pel·lícula és tendra sense caure en el sentimentalisme barat i és alhora original i emotiva. Una petita joia, pel meu gust. De la qualitat dels dibuixos no en puc opinar gaire perquè no hi entenc gens, però a mi em van agradar.

Ara bé, i tornant a l’opinió d’en Cuyàs, als catalans un cop més ens discriminen al cinema. No és només que la versió catalana es projecti en molts menys cinemes que la castellana, no. Això, malauradament, ja ho donem per descomptat. La queixa d’aquesta pel·lícula tan bonica, que va fer notar en Cuyàs, és que la versió castellana és en 3D (com l’original, tal com es pot veure al cartell que anuncia el film) i la catalana no. Suposo que per cosa de pressupost, perquè deu ser més car afegir-li l’efecte 3D i els catalans, com que som de segona divisió, l’hem de veure en 2D. Si això no és discriminació, que vinguin els Ciudadanos i que m’ho expliquin.

Aquest fet tan denigrant em fa venir al cap una sèrie de preguntes sobre la distribució del cinema en català. Per què les versions catalanes de les poques pel·lícules que hi ha doblades les projecten en tan poques sales a Catalunya (a Tarragona i a Mataró sé del cert que no n’hi arriba cap còpia)? Si el que és car és el doblatge, per què no rendibilitzen més les còpies en català projectant-les a més cinemes? Una vegada vaig sentir a dir que hi ha pel·lícules que, un cop feta la despesa de doblar-les al català, han quedat guardades en un calaix i no s’han exhibit mai en cap sala de cinema. Per què? Amb quins criteris empresarials? No és llençar els diners això?

Ahir vaig llegir a l’Avui un article sensacionalment diàfan, titulat “Naturalisme artificiós”, sobre la moda de les coses naturals per damunt de les elaborades per l’home. El signava Salvador Cardús. Això sol ja és una garantia de solvència, car jo en aquest home no li he llegit mai ni un sol article mediocre.

Cardús, no gaire partidari dels productes ecològics ni de les medicines alternatives (en aquests punts podríem discutir-hi), ens adverteix dels perills, no d’aquests productes, sinó de la possibilitat de caure induïts per una onada de fanatisme pseudomisticoreligiós que tot ho embolcalla: la màgia, els elements esotèrics, les filosofies orientals, la veneració per la naturalesa i el rebuig (llegiu la columna de l’Albert Pla Nualart) per la cultura i les coses fetes per l’home.

Aquest poti-poti és perillós perquè barreja coses nobles, com les filosofies orientals, i d’altres de menyspreables, com la màgia i l’esoterisme. Però la cultura de masses és així: per arribar a les masses s’ha de simplificar tot i convertir-ho en un discurs ben mastegat (i manipulat).

Però jo en aquest apunt vull parlar de la dualitat sempiterna de natura/cultura. Com podem bandejar la cultura, que és allò que diferencia els humans de la resta d’éssers vius? Només un fanàtic podria ser-ne capaç. Si reculem en el temps, Aristòtil feia una divisió de les ànimes dels éssers vius segons el grau de complicació que tenen: l’ànima vegetativa, pròpia de les plantes, que només implica vida; l’ànima volitiva, pròpia dels animals, que també implica moviment i voluntat; i l’ànima intel·lectiva, pròpia dels éssers humans, que implica la capacitat de raciocini.

I jo em pregunto: volem recular i anar a l’ànima volitiva? O directament a la vegetativa? Les coses naturals no són bones pel fet de ser naturals. O és que algú desitja estar malalt? Les malalties són naturals, no les fabrica l’home. I encara més: si jo vaig pel bosc i em trobo un llop el primer que faré serà intentar matar-lo, amb una arma o com sigui, però no deixaré que la natura faci el seu curs, com és obvi.

La història de l’home ha estat sempre una lluita de la cultura per imposar-se a la natura. I això no vol dir que haguem de fer-la malbé perquè sí, ans al contrari. Jo reivindico l’equilibri amb la natura, però sense deixar en cap cas que aquesta s’apoderi de nosaltres. Sobre les medicines alternatives, no hi tinc res en contra si funcionen. Ara bé, si no funcionen i cal prendre fàrmacs, se n’han de prendre. La clau de volta és l’equilibri, és a dir, no deixar-se endur per cap dogmatisme, ni d’una banda ni de l’altra. No hem de rebutjar frontalment ni la natura ni la cultura. La cultura és allò que ens fa diferents però no pot acabar destruint la natura. I la natura és allò que ens possibilita l’existència, però no pot imposar-se estúpidament per damunt de la cultura. De fet, té molta raó en Cardús quan diu que “tot aquest naturalisme ideològic és una farsa contra la realitat de la natura i alhora un menyspreu a la raó humana. […] El naturalisme com a ideologia és un artifici que atempta contra la naturalesa“.

Avui he descobert (un pèl tard, després he vist que va començar el dia 1) que aquest mes d’agost, el filòleg Albert Pla Nualart farà una columna gairebé diària a l’Avui, titulada “Català a la terrasseta”. M’agrada tant tot el que escriu que així que he pogut he començat a cercar llibres seus en catàlegs de biblioteques. I quina sorpresa m’he endut de veure que no en té cap de publicat (!). Si us plau, si aquesta apreciació és errònia, que algú m’ho faci saber i li n’estaré molt agraïda.

La columna d’avui és magistral, com tot el que escriu ell, que, des del meu humil punt de vista (no sóc filòloga de formació) és d’una senzillesa i d’una claredat meridianes. Ens alerta, tot i que no és pas el primer que ho fa, de com parlem de malament el català, dels calcs que fem del castellà i dels girs lingüístics cada cop menys genuïns que fem servir, tot plegat degut al contacte que la nostra llengua té amb el castellà des de fa segles, però accentuat els darrers trenta anys.

Avui es queixa dels traductors al català, que ja no es refien del nas i en lloc de pensar amb espontaneïtat com dirien una expressió en català, recorren ràpidament al diccionari per tal de no fer un calc directe del castellà. No és la primera persona que sento que es queixa de la traducció catalana de les novel·les de Stieg Larsson. Bé doncs, em permeto recomanar-li, si és que no ho ha fet, la lectura de tres articles d’un altre filòleg insigne, Joan Solà, publicats també a l’Avui (1, 2, 3), en què precisament es vanta de comptar avui dia amb dos grans traductors en llengua catalana: Xavier Pàmies i Joan Sellent.

Diria que no n’he llegit cap traducció ni de l’un ni de l’altre, però sí que estic d’acord amb Solà que una bona traducció és tan estimulant com una bona novel·la (la poesia és un món a part, i a més, força ignot per mi). En tinc una bona experiència amb la lectura d’una traducció excelsa de l’Alexis Zorbàs de Nikos Kazandzakis feta per Jaume Berenguer Amenós. Més que l’obra, allò que em va seduir i colpir fou la traducció, feta amb una llengua viva i rica, plena de matisos i gens encarcarada. La recomano a tothom. Tant l’obra com la traducció són una lliçó de vida.

Bé doncs, des d’aquí voldria recomanar i fins i tot esperonar enfervoridament el Sr. Pla Nualart perquè recopili els seus articles a l’Avui (tots o una selecció) en un llibre, perquè resultaria d’una lectura, a banda d’instructiva, molt i molt plaent, igualment com és una delícia llegir el Plantem cara de l’abans esmentat Joan Solà.