La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Albert Pla Nualart

Avui he descobert (un pèl tard, després he vist que va començar el dia 1) que aquest mes d’agost, el filòleg Albert Pla Nualart farà una columna gairebé diària a l’Avui, titulada “Català a la terrasseta”. M’agrada tant tot el que escriu que així que he pogut he començat a cercar llibres seus en catàlegs de biblioteques. I quina sorpresa m’he endut de veure que no en té cap de publicat (!). Si us plau, si aquesta apreciació és errònia, que algú m’ho faci saber i li n’estaré molt agraïda.

La columna d’avui és magistral, com tot el que escriu ell, que, des del meu humil punt de vista (no sóc filòloga de formació) és d’una senzillesa i d’una claredat meridianes. Ens alerta, tot i que no és pas el primer que ho fa, de com parlem de malament el català, dels calcs que fem del castellà i dels girs lingüístics cada cop menys genuïns que fem servir, tot plegat degut al contacte que la nostra llengua té amb el castellà des de fa segles, però accentuat els darrers trenta anys.
Avui es queixa dels traductors al català, que ja no es refien del nas i en lloc de pensar amb espontaneïtat com dirien una expressió en català, recorren ràpidament al diccionari per tal de no fer un calc directe del castellà. No és la primera persona que sento que es queixa de la traducció catalana de les novel·les de Stieg Larsson. Bé doncs, em permeto recomanar-li, si és que no ho ha fet, la lectura de tres articles d’un altre filòleg insigne, Joan Solà, publicats també a l’Avui (1, 2, 3), en què precisament es vanta de comptar avui dia amb dos grans traductors en llengua catalana: Xavier Pàmies i Joan Sellent.
Diria que no n’he llegit cap traducció ni de l’un ni de l’altre, però sí que estic d’acord amb Solà que una bona traducció és tan estimulant com una bona novel·la (la poesia és un món a part, i a més, força ignot per mi). En tinc una bona experiència amb la lectura d’una traducció excelsa de l’Alexis Zorbàs de Nikos Kazandzakis feta per Jaume Berenguer Amenós. Més que l’obra, allò que em va seduir i colpir fou la traducció, feta amb una llengua viva i rica, plena de matisos i gens encarcarada. La recomano a tothom. Tant l’obra com la traducció són una lliçó de vida.
Bé doncs, des d’aquí voldria recomanar i fins i tot esperonar enfervoridament el Sr. Pla Nualart perquè recopili els seus articles a l’Avui (tots o una selecció) en un llibre, perquè resultaria d’una lectura, a banda d’instructiva, molt i molt plaent, igualment com és una delícia llegir el Plantem cara de l’abans esmentat Joan Solà.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.