La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

L’arbore di Diana

Ahir vaig anar al Liceu a veure l’òpera
L’arbore di Diana, del compositor valencià del s. XVIII
Vicent Martín i Soler, amb llibret de Lorenzo Da Ponte -autor dels llibrets de les tres grans òperes italianes de Mozart: Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Fou
contemporani de Mozart i admirat per aquest, i fa una pila d’anys,
també al Liceu, Jordi Savall en va fer Una cosa rara, que no
vaig anar a veure. Tenia, doncs, curiositat per saber la perícia del
nostre compositor a l’hora d’escriure una òpera. I certament,
vaig sortir encantada del teatre.

L’arbore di Diana és una
història mitològica que explica el combat entre una de les deesses
verges, Diana, i el déu Amor, fill de Venus. L’argument és
simple, i el que compta són els personatges, que no tenen, ni de
lluny, la complexitat dels de Mozart, per exemple. Tanmateix, tota
l’òpera em va recordar el Così fan tutte. Diana seria
Fiordiligi, la dona (en aquest cas verge i casta) que no pensa cedir
de cap manera (“Come scoglio immoto resta contra il vento e la
tempesta…”) als encants i a les temptatives de seducció de cap
home. Totes dues tenen un capteniment tossut que finalment acaba per
cedir a les delícies de l’amor. Suposo que això deu ser més obra
de Da Ponte que de Martín i Soler. No sé si deu haver-hi cap mena
de connexió. Només vull fer esment que L’arbore di Diana
es va estrenar el 1787 i Così fan tutte el 1790. No
suggereixo res, només em limito a expressar les concomitàncies que
vaig trobar entre els llibrets d’ambdues òperes, i això, com he
dit, és més atribuïble al llibretista que no pas al compositor.

Hi ha diverses escenes que
argumentalment recorden les de Così fan tutte, com ara un duo
entre una nimfa i el pastor Endimione, que seria el duo “Il core vi dono”,
entre Dorabella i Guglielmo, o l’ària d’una nimfa en què cau
rendida a l’amor, és molt similar a l’ària final de Dorabella “È
amore un ladroncello”.

Però les concomitàncies no són només
argumentals. Així com en general l’òpera recorda el Mozart de la
maduresa, l’ària de Diana del final del primer acte recorda
moltíssim el Mozart de les primeres òperes, i concretament té un
aire de família amb l’ària “Dal tuo gentil sembiante”, que
canta el personatge de Fauno a Ascanio in Alba (que jo
conegui, l’ària de tota la història de l’òpera en què la soprano té una nota
més aguda: un sol 5). És, senzillament electritzant, i més encara en aquesta versió de la soprano francesa Natalie Dessay.

 

No m’acaba d’agradar anar a la
recerca de les concomitàncies entre Martín i Soler i Mozart, perquè
és menystenir el nostre compositor, però m’imagino que davant
d’una cosa desconeguda tots fem el mateix procediment: cerquem analogies amb allò que coneixem perquè allò desconegut se’ns faci més
proper. Martín i Soler es mereix un nom a l’Olimp dels
compositors, la seva música té personalitat i força, i les seves
òperes són precioses i dignes, tot i que argumentalment s’acostaria
més a Händel que a Mozart.

I com a colofó, m’agradaria dir que
fem molt malament de no reivindicar els nostres compositors. Fa uns
anys al Liceu hi van fer La fatucchiera, de Vicenç Cuyàs
(primer terç del XIX), una òpera bonica malgrat que no arriba a
l’alçada de les de Bellini. A París a cada temporada operística
hi programen un grapat d’òperes franceses. És clar que algú em
dirà que en tenen més per triar. Però si aquí els nostres
musicòlegs escodrinyessin els nostres arxius, de coses segur que
n’hi trobarien. Jordi Savall ha fet molt bona feina. Aquesta feina,
traduïda al món de l’òpera donaria uns fruits que avui encara
són insospitats.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.