La síndrome de Stendhal

Títol: Lohengrin
Autor: Richard Wagner
Repartiment: Klaus Florian Vogt (Lohengrin), Annette Dasch (Elsa), Thomas J. Mayer (Telramund), Susan MacLean (Ortrud), Wilhelm Schwinghammer (Heinrich), Ralf Lukas (herald)
Director: Sebastian Weigle 
Bayreuther Festspielorchester und Festspielchor
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de setembre

Aquest principi de setembre Barcelona viu uns dies de glòria suprema que ens fan oblidar punyalades tan sagnants com la pujada de l’IVA del 8% al 21% en la cultura. La companyia del Festival de Bayreuth en ple (orquestra i cor) visita el Liceu per oferir-hi tres de les cinc òperes que aquest estiu s’han pogut veure al santuari wagnerià: Lohengrin, Der fliegende Holländer i Tristan und Isolde. Trobo que, posats a fer cinc funcions, haurien pogut afegir-hi les altres dues, Tannhäuser i Parsifal, i fer-ne una de cada. Però no ens podem queixar, perquè el nivell que ens han portat no el tornarem a veure mai més al Liceu.

L’única diferència entre el Lohengrin de Bayreuth i el de Barcelona és el director. Mentre que allà va dirigir Andriss Nelsons, aquí ha estat Sebastian Weigle, gran coneixedor del teatre. A banda d’això, les tres òperes ens arriben en versió de concert, afortunadament, després de conèixer els detalls de les produccions que s’han vist enguany a Bayreuth. El repartiment ha estat el mateix.

Un Klaus Florian Vogt esplèndid, que ja havíem vist a Parsifal l’any passat, va desplegar novament un timbre líric, que també el fa apte per a Mozart, i alhora una potència vocal i una resistència impressionants per desafiar qualsevol Wagner. És una veu que té una projecció esplèndida. La veritat és que em va recordar molt el malaurat Gösta Winbergh, fins i tot per una certa semblança física. Winbergh, sense tenir la potència vocal de Vogt, també tenia alhora un timbre líric i una resistència vocal remarcable que li havia permès encarar rols com els de Tristan o Florestan. Annette Dasch va ser una Elsa immaculada, amb una veu cristal·lina, dolça i molt ben projectada, sense cap mena d’estridència, sòlida i compacta. Va donar tot el que el personatge demana: innocència i dolçor. Susan MacLean, en canvi, té una gran veu i un gran caràcter, però els aguts li queden una mica curts. El duo d’Elsa i Ortrud va ser impactant, perquè Dasch i MacLean encarnaven a la perfecció cadascuna el seu personatge: eren la candidesa i la malignitat en duel. Thomas J. Mayer va fer un Telramund convincent, amb una veu plena d’autoritat. Realment, eren les veus més adequades cadascuna per al seu paper. Gairebé semblava que els rols els eren fets a mida.

Però, què dir de l’orquestra i el cor, que van ser els autèntics protagonistes de la vetllada i els qui es van endur la màxima ovació del públic, un públic completament subjugat que no va proferir ni un sol estossec durant tota l’òpera! L’orquestra va brillar en tot moment, la corda i el vent queden tothora ben equilibrats i especialment en el primer preludi, la corda va brillar d’una manera gairebé electritzant. Pel que fa al cor, va ser la primera vegada que en un concert veig un cor sense partitura. Amb els homes als extrems i les dones al mig, va sonar com una massa sòlida i compacta i va completar la feina de l’orquestra al mateix nivell. Només s’ha de fer una petita observació: al principi del tercer acte, després del preludi, per un lapsus de Weigle, el cor va entrar tard a la marxa nupcial, però amb professionalitat va agafar la segona frase com si res.

La vetllada, doncs, va ser memorable, irrepetible, a un nivell d’excel·lència estratosfèric. El que veiem aquests dies al Liceu pertany a una altra dimensió. Diumenge al vespre, en sentir aquell Lohengrin demolidor, crec que tots plegats, per una estona, ens vam sentir alemanys.