L’última trobada

Vaig llegir L’última trobada fa tretze anys, quan a Catalunya es redescobria Sándor Márai precisament a través d’aquest llibre. Recordo que al principi em va costar entrar-hi, però el final era deliciós i crepuscular, amb un regust de fin de siècle que embolcallava una prosa molt elegant. Abans de començar la funció a l’escenari del Romea vaig veure que Abel Folk tenia a les mans la mateixa edició del llibre que jo vaig llegir: la d’Empúries.

Aquesta adaptació teatral, feta per Christopher Hampton, és fidel a la novel·la, els diàlegs són força similars, però el que no s’ha aconseguit traslladar del paper a l’escenari és l’atmosfera finisecular que l’obra de Márai respira i que a mi tant em va fascinar. Els parlaments i les formes dels dos personatges són perfectament exactes i adequats perquè ens puguem endinsar en la Viena anterior a la primera guerra mundial, però en conjunt, l’obra queda una mica freda. Aquesta és la impressió que a mi, havent llegit la novel·la, em va fer. Potser si no l’hagués llegida hauria gaudit més de l’obra que, d’altra banda, em va agradar molt.

Per començar, cal destacar el retorn de Rosa Novell, com ja s’ha dit a bastament, després d’haver superat una greu malaltia i haver perdut la visió. La recordo la darrera vegada que la vaig veure a La Seca, interpretant una actriu que donava vida a Clitemnestra a Els missatgers no arriben mai. No fa gaire, d’això. Ella, amb la seva veu encisadora i el seu caràcter, ens va seduir en el paper de la minyona que vetlla pel seu senyor i que s’erigeix en estendard de l’alta cultura quan descriu la Polonesa-Fantasia de Chopin.

Però el gran protagonista és Abel Folk, l’aristòcrata distant, conservador i elitista que sent la necessitat de tenir una conversa pendent amb un vell amic perquè aquest li reconegui la veritat del que va passar quaranta-dos anys enrere. Folk, esplèndid, està molt ben envellit per encarnar Henrik i Jordi Brau fa un Konrad una mica pla, però prou convincent. Els actors són molt bons, el text és esplèndid, però què ho fa que la versió teatral d’aquesta novel·la no sigui del tot convincent?

Des del dia que la vaig veure hi he rumiat molt. Algú ha dit que no era una obra per pujar en un escenari gran com el del Romea, sinó que hauria resultat més en un escenari més petit i més proper. Potser és això. A mi em va semblar que l’escenari estava massa despullat, hi faltava mobiliari, perquè tot i que el text és el suport més important de l’obra, perquè l’espectador pugui fer-se a la idea de l’ambient en què es mouen els personatges, caldria que la casa estigués adequadament abillada. Això faria el caliu que a l’obra li falta.

En definitiva, l’adaptació teatral és bona perquè la novel·la de Márai és bona, però sense cap mèrit addicional. Però malgrat això, cal reconèixer que el text ho supera tot perquè és dens, elegant, nostàlgic, cadenciós i encisador.

Títol: L’última trobada
Autor: Christopher Hampton (a partir de la novel·la homònima de Sándor Márai)
Versió i direcció: Abel Folk
Intèrprets: Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell
Espai: Teatre Romea
Dates: del 25 d’octubre al 23 de novembre

Valoració: 4/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*