Vestard Shimkus al Palau de la Música

Els mesos de juliol i agost són pràcticament erms en música clàssica a Barcelona, per això em va fer molta il·lusió poder anar al Palau a sentir un recital de piano d’un intèrpret que es preveia de categoria. Des del meravellós concert de Daniel Barenboim i la Staatskapelle de Berlín el mes passat no havia sentit música clàssica en directe i ja ho trobava a faltar.

Vestard Shimkus és un pianista letó de trenta anys que es presentava amb un programa format per obres de Schubert i Rachmàninov. La darrera sonata de Schubert, el seu testament pianístic, és una obra d’una gran profunditat i d’una càrrega espiritual i emocional immensa. Si sovint s’havia sentit poca cosa al costat de les grans sonates de Beethoven, el corpus de les tres darreres sonates de Schubert està exactament a la mateixa altura que les del seu col·lega. És un compositor per qui tinc debilitat i una predilecció molt especial.

El tret característic que defineix tota la producció schubertiana és l’angoixa vital. Els seus Lieder, les seves simfonies, les seves sonates, respiren l’angoixa de no poder assolir un anhel impossible. Schubert és la quintaessència del romanticisme. Faig aquesta introducció perquè res d’això no es va percebre en la interpretació que Shimkus va fer de la sonata D. 960. El Schubert que va tocar va ser plàcid, serè i tranquil, sense intensitat expressiva i gairebé sense ànima. Shimkus és un pianista tècnicament molt competent, però la seva manera de tocar està molt mancada d’intensitat i d’expressivitat.

En primer lloc, va fer unes pauses exageradament llargues entre els moviments de la sonata, però el que em va exasperar molt va ser l’staccato marcadíssim en el segon tema del segon moviment, aquell meravellós Andante sostenuto. Sincerament, no va sonar a Schubert.

En canvi, a la segona part la cosa va canviar bastant. Va tocar un Rachmàninov força elegant i esplendorós, especialment en els trossos més forts i més espectaculars. Shimkus va demostrar que el seu estil s’adiu més amb el postromanticisme que no pas amb el primer romanticisme. En qualsevol cas, l’articulació de les notes va ser força clara en tot moment, malgrat que va fer un ús un pèl abusiu del pedal que a vegades difuminava el so i quedava entelat.

Les variacions sobre un tema de Chopin, una obra meravellosa, va ser la peça que va interpretar amb més intensitat i va ser on va lluir més la tècnica i un estil encara poc definit però que s’albira pompós. Amb la propina que va oferir, la Gymnopédie núm. 1 de Satie, va demostrar que també interpreta amb sensibilitat la subtilesa intrínseca de l’obra de Satie, que sembla de seda.

Vestard Shimkus és un bon pianista, amb bona tècnica i un domini considerable de la música de la segona meitat del XIX i del XX, però penso que no juga a la lliga dels més grans. Li falta un punt d’elegància i de rodonesa i això impedeix que les seves interpretacions facin vibrar i emocionar-se.

Programa del concert: Schubert, Sonata D. 960; Rachmàninov, En el silenci de la nit op. 4 núm. 3; Preludi op. 32 núm. 5; Variacions sobre un tema de Chopin op. 22
Intèrpret: Vestard Shimkus, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 25 d’agost

Valoració: 3/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.