La salut del català (un altre cop)

Ahir a TV3 es va fer l’enèsim debat sobre la salut del català, al programa Els Matins. Heus-ne ací el vídeo

Entre els convidats hi havia un dels meus filòlegs preferits, l’Albert Pla Nualart, que va posar els punts sobre les is un cop més. Al costat hi tenia una senyora castellanoparlant que donava uns arguments que no es podien rebatre: la Constitució espanyola consagra el deure de conèixer el castellà però només el dret de fer servir el català a Catalunya. Ens podem enfadar, però té raó. Per això l’Estatut intentava equiparar aquesta discriminació, fent obligatori el coneixement del català a Catalunya. Aleshores aquesta senyora va dir que això no era lògic perquè el castellà és la llengua de l’Estat (l’única, deu pensar, m’imagino) i per això les altres, les “llengües vernacles” (sic), no es poden imposar, perquè és anticonstitucional.

Per què la paraula ‘imposició’ sona agressiva quan ve de la Generalitat i no quan la fa l’Estat central? Doncs precisament per això: perquè si una imposició ve d’un Estat, no es qüestiona sinó que s’accepta com a normal. En canvi, si una imposició del mateix tipus ve d’un parlament “autonòmic” (o regional, segons molts), és un atemptat a la llibertat. Aquesta tesi es gira automàticament contra l’opció del federalisme, i en canvi, dóna ales a l’independentisme. Per què volem un Estat? Per protegir el català, per convertir-lo en una llengua de primera, com el castellà ho és a Madrid i el francès a París (tal com va argumentar en Pla Nualart).

El bilingüisme, com el federalisme, és una utopia, a banda de ser un concepte antinatural. No hi ha cap persona bilingüe. Tothom té una llengua materna i després, durant l’etapa escolar, en pot anar aprenent d’altres, però que mai no considerararà com a seves, encara que les domini com la materna.

Hi ha qui es queixa (com aquesta senyora del vídeo) que l’Administració catalana és monolingüe. Només faltaria, que després d’estar envaïts pel castellà per terra, mar i aire, no poguéssim tenir una illa de llibertat! Així i tot, m’agradaria saber si no et pots adreçar a l’Administració de la Generalitat en castellà, perquè si, com diu la Constitució, és un deure conèixer-lo, com podem pensar que no t’atenen en castellà? La prova és que a les oposicions per accedir al cos funcionarial de la Generalitat hi ha el requisit del nivell C del català, però no hi ha cap requisit de castellà, perquè es dóna per descomptat que qualsevol persona amb la nacionalitat espanyola ja té aquest nivell en castellà.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.