L’administració territorial de Catalunya i l’Espanya confederal (II)

La setmana passada vaig parlar de la història de l’organització territorial dels països de parla catalana fins al Decret de Nova Planta. De fet, caldria parlar en plural, dels decrets de Nova Planta, perquè se’n va fer un per a cada Estat de la Confederació catalanoaragonesa. El 1707 es van decretar als Regnes de València i d’Aragó, el 1715 a Mallorca i les Pitiüses, i el 1716, al Principat de Catalunya.

Els decrets de Nova Planta van abolir les institucions catalanes i el dret públic sobre el qual se sustentaven. Al Principat, encara va poder-se salvar el dret privat, que a la resta de territoris també va perdre’s. Es van abolir els tres comuns: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent. Es va abolir la divisió territorial en vegueries i es van adoptar els corregiments de matriu castellana, que havien perdut totes les atribucions militars i que un cop instaurats als territoris de la Corona catalanoaragonesa, les van recuperar. La repressió va ser molt forta i violenta.

A nivell municipal també es va imposar una institució aliena a la realitat catalana: l’ajuntament de regidors. El Principat, i cadascun dels altres territoris també, van passar a ser governats, en matèria política i judicial, per un capità general, amb grans atribucions militars. Tot plegat significava la submissió absoluta de l’antiga Corona d’Aragó a la de Castella i al monarca, per sobre del qual no hi havia ningú a qui hagués de retre comptes -com a Catalunya sí que passava amb les Corts.

Al s. XIX, després de la Revolució francesa, a Espanya es produeix la Guerra del Francès, que simbolitza el naixement de la nació espanyola tal com la coneixem avui, és a dir, com a Estat-nació liberal, concepte forjat d’ençà de la revolució, i a imatge de l’Estat-nació francès: un sol poble parlant un sol llenguatge. La Guerra del Francès (com es coneix a Catalunya) o Guerra de la Independència (com es coneix a les Espanyes) marca l’inici d’aquesta concepció, que desembocarà en la Constitució de Cadis de 1812, també anomenada “La Pepa”. És el primer intent d’establir un Estat modern amb la divisió de poders establerta per Montesquieu i reblada per la Revolució francesa: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Aquesta Constitució, però, aviat es veié derogada, ja que Ferran VII volia continuar amb la monarquia absoluta que per uns anys havia perdut a mans de Josep Bonaparte. Amb molts estira-i-arronses -inclòs el Trienni Liberal (1820-1823)-, el 1833, any de la mort de Ferran VII, és l’any del naixement de l’estat liberal a Espanya. També és l’any en què Javier de Burgos, ministre de Foment, fa la divisió territorial espanyola definitiva, la de les províncies, que de manera gairebé intacta, ens ha pervingut al present. Aquesta divisió territorial tenia dos objectius: d’una banda, racionalitzar l’administració seguint el model francès dels departaments; de l’altra, esborrar qualsevol vestigi territorial del que havia estat la Corona catalanoaragonesa, que van trossejar en onze províncies, tot i que aquestes províncies respecten els límits de l’antic estat confederat. És un trossejament intern.

No fou fins al 1913, que el govern espanyol va autoritzar el dret de mancomunitats provincials. Només les quatre diputacions catalanes van acollir-se a aquest dret i el 6 d’abril de 1914 van formar la Mancomunitat de Catalunya, que responia a una llarga demanda històrica dels catalans, en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i en el sentit d’equivaldre a la devolució de les antigues Corts Catalanes. En van ser presidents Enric Prat de la Riba (1914-1917) i Josep Puig i Cadafalch (1917-1925).

La Mancomunitat va ser l’embrió de la Generalitat actual i el primer intent de recuperar el Principat de Catalunya després de la desfeta a la Guerra de Successió. Aquest embrió va acabar avortat per la dictadura de Primo de Rivera però va renéixer el 1931, durant la II República espanyola, primer en un intent d’Estat confederat amb Espanya -frustrat- i posteriorment, com a Generalitat, nom recuperat de la vella institució medieval i moderna. El 1931 es va elaborar l’Estatut d’Autonomia de Núria, votat pel poble i retallat i aprovat el 1932 pel Congrés de Madrid. L’Estatut del País Basc es va aprovar el 1936 i els de Galícia i les Balears no es van arribar a aprovar.

Així doncs, abans del franquisme, només Catalunya i el País Basc van tenir govern autònom i Estatut d’Autonomia, però segurament el camí per on s’anava era el mateix que el que es va fer després de la Transició: el del cafè per a tothom. La dictadura franquista, no cal dir-ho, va desmantellar, com el Decret de Nova Planta, Estatut i govern autònom, va fer una depuració brutal a les administracions públiques i va enviar la gran majoria d’intel·lectuals a l’exili.

Durant la Transició a la democràcia es va elaborar i votar la Constitució de 1978, l’actual, que consolidava un Estat de les autonomies a mig camí entre el centralisme i el federalisme. Avui les tensions polítiques estan esclatant per tot arreu.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.