Noruega i Catalunya (II)

En aquest apunt continuaré parlant de llengua perquè en l’anterior em van quedar algunes coses al pap. Començaré explicant una anècdota que vaig viure en pròpia pell a la ciutat de Bergen.

Pel carrer em van aturar unes nenes que devien tenir deu o dotze anys,
i en veure’m amb un mapa, de seguida van deduir que era una turista. Em
van aturar i em van dir, en anglès, si em podien fer unes preguntes per
un treball que feien a l’escola. Els vaig dir que sí (sobretot per
tenir jo també l’oportunitat de practicar l’anglès) i em van demanar
quants dies feia que era al país, si m’agradava, què n’havia vist, què
era el que me n’agradava més, etc. Al final em van demanar si sabia dir alguna paraula en noruec, i jo, per vergonya meva, com que era el segon dia que era al país, em vaig quedar completament en blanc i els vaig haver de dir que no, que no sabia dir ni una paraula en noruec. Educadament em van demostrar que la meva reacció no els havia agradat gaire -o gens- i no vaig poder evitar sentir-me estúpida per aquella descortesia. Jo reaccionaria de la mateixa manera si això passés a Catalunya amb el català.
A Noruega, com a la resta de països escandinaus, els ciutadans saben l’anglès tan bé com la seva llengua pròpia, però això no vol dir que hi renunciïn, ans al contrari, em va semblar que n’estan molt orgullosos. La prova és que tenen la bandera penjada arreu. Per ells, l’anglès és l’instrument per traspassar fronteres, però tenen molt clar quina és la seva llengua, la seva cultura i el seu país.
A Catalunya, en canvi, molta gent que sap el català no el parla perquè creuen que el castellà és més modern, que el parla molta més gent i que arriba a més llocs. El segon i el tercer punts són innegablement certs, però no per això jo deixo de parlar català. M’agradaria ser com els noruecs: saber i estar orgullosa del català, i a més, dominar l’anglès com a llengua instrumental. A casa nostra s’hi barregen moltes coses que depassen de molt la pura utilitat de les llengües: s’hi barreja la política i una mentalitat colonial per part dels espanyols i d’esclau per part dels catalans.
Com és que no som capaços d’adonar-nos que una de les eines que ens atorgaran la llibertat és el domini de l’anglès? Com és que no veiem que el castellà és una amenaça per al català, que li sega l’herba sota els peus, i que, com a llengua gran, ho és molt més l’anglès?
El dia que siguem independents, voldré que es plantegi l’aprenentatge dels idiomes en els mateixos termes que als països escandinaus, és a dir, en termes d’estricta utilitat. Quina és la llengua gran que tot ho domina? L’anglès. Doncs ens hi hem de tirar de cap. De llengües, com més se’n sàpiguen, millor, però per començar, primer, la nostra, i immediatament després, la lingua franca. I més enllà, totes les que vulguin venir i la gent estigui disposada a aprendre. El pretès trilingüisme a vegades sembla més una cortina de fum per disfressar que els alumnes no saben bé cap llengua (especialment el català) que no una altra cosa.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Noruega i Catalunya (II)

  1. Mois diu:

    Quan més sapiguem anglès més a prop estarem de la independència.
    Per cert Noruega va se el viatge de la meva vida (fins ara) ja l’any 1997, quina meravella, i quina ciutat Bergen on ho auelles cases de fusta i aquells carrerons.
    Quina enveja de país, ric, net, desvetllat i culte, com deia Espriu.

  2. Hom diu:

    Jo no crec que l’ anglés ens aporti gaire cosa,sobre tot perque la gent no el sabrà bé i elcastellà si que el veuen per mil televisions.
    El que més bé ens farà serà reafirmar-nos en la nostra llengua i parlar-la sense complexes.
    Nosaltres hem estat envahits militarment i contonuament ,Noruega no.

  3. norge diu:

    Noruega és un país curiós. I per a mi, fabulós. És com un primer amor. Té coses molt bones però també coses dolentes. Només faltaria. Hi vaig viure mig any fa uns 5 anys ja. I hi tornaria. I suposo que hi tornaré. Tens raó en que allà tothom, o potser seria més correcte dir quasi tothom, entén i parla anglès. JO en mig any vaig trobar dues persones que no m’entenien en anglès. Wow! Resulta que l’anglès s’ensenya a l’escola i fora de l’escola ja que ningú es creu que amb el noruec pugui fer-se entendre pel món com fan per exemple els angloparlants i molts hispanoparlants. El necessiten. I a sobre no doblen les pell·licules al noruec, ni les sèries. Ho veuen tot en versió original. Això fa que 1) s’estalviin una bona quantitat de diners en doblatge. 2) tinguin nocions dels idiomes principals depenent de quines pel·licules i sèries veuen, sobretot de l’anglès. La gent que no sap anglès pot ser perquè 1) té una edat que indica que quan anàven a l’escola no s’ensenyava anglès encara i 2) no veuen gaire la tele.

    Jo havia de demanar, si us plau, que em parléssin en noruec per poder-lo aprendre. No enteníen que volgués estudiar noruec, però això no volia dir que no estiguéssin orgullosos del seu idioma i del seu país. Cal veure com cel·lebren el seu dia nacional, el 17 de maig. Surten tots (molts) al carrer, ben vestits i algunes amb els vestits tradicionals i s’apleguen a carrers principals en els quals hi ha rues. Al·lucinant. Aquí segons a qui li fa vergonya dir que cel·lebra la Diada. Noruega és un país que s’independitzà de Suècia. Quan ho va fer encara no era un país ric. No havien descobert les fonts de gas i petroli que es van trobar anys més tard. Es diu per allà que els suecs els tenien als noruecs per uns pagesos incultes i que havien d’arrossegar-los i pagar-los-ho tot. Per això davant la insistència noruega van decidir donar-los la independència. I quan van trobar tant de petroli i gas els suecs es van estirar els cabells. O sigui, que si haguéssin trobat el petroli sense ser independents, els suècs, ni de conya els haguéssin alliberat. Potser aqui ens passa una mica això, no? Perquè deixaràs anar la mamella o La gallina dels ous?

    En fi, cel·lebro que t’hagi agradat el país. És molt bonic i molt interessant. Encara que també demana paciència. És al nord.

Els comentaris estan tancats.