L'Hereu Riera

Les arques municipals estan buides. Qui les reomplirà? El bon reomplidor que les reompli bon reomplidor serà…

1. BCN
Com la majoria de municipis de Catalunya, grans i petits, d’ençà de l’esgotament de la boja cursa del totxo, la gran capital del país deu tenir el dipòsit de combustible tirant a baix, i com que no disposa del plus de recursos de “l’altra gran capital espanyola”, que en té a mans plenes en concepte de capital de l’Estat, l’alcalde barceloní, Jordi Hereu, es treu de la màniga una surrealista candidatura a ser la seu d’uns hipotètics Jocs Olímpics d’hivern… d’aquí a dotze anys.
I ho fa oblidant-se de dues coses: la primera, la seva pròpia promesa (electoral?) de no tirar més de les “grans empentes engrescadores” dels seus predecessors Narcís Serra / Pasqual Maragall (Jocs Olímpics del 1992) i Joan Clos (Fòrum de les Cultures 2004: sense comentaris); i la segona, i més important, l’equació 25 + 25 + 50 per a la Gran Repartidora -això és, el Pressupost general de l’Estat- que promulgava Pasqual Maragall quan era l’alcalde decididament municipalista que va ser: 25% del pressupost estatal per als municipis, 25% per a les autonomies i 50% per al mateix Estat, que fóra una bona manera perquè aquest es moderés en les seves enormes i sovint esbojarrades despeses i perquè ni les comunitats autònomes ni els municipis passessin les angúnies financeres que han de suportar, i ja no diguem ara, en temps de crisi econòmica.
En comptes d’això, d’anar a l’arrel del problema, el batlle d’Aquesta Ciutat proposa il·lusionar la ciutadania, amb un truc d’il·lusionista bast i fet sense gràcia i sense cap mirament envers la candidatura aragonesa pel mateix any, i que la ciutat progressi -un cop més- a batzegades, a veure si així l’Estat regurgita unes engrunes del païdor per no fotre’s ella de gana. L’Hereu ja hauria de saber que ni Barcelona és un pollet ni l’Estat és la seva mare de qui hagi de dependre sempre més per créixer i tirar endavant. És exactament al revés: és l’Estat que depèn de la gran mamella catalana, com sap (quasi) tothom; però què li voleu dir, a aquest entusiasta de la llei de la dependència i del federalisme centralista de matriu espanyola, meravella de les meravelles?

2. Vic
L’alcalde de Vic decideix un bon dia que l’Ajuntament no empadronarà més els immigrants sense papers, i es munta un pollastre de ca l’ample. Se li tiren a sobre fins i tot els mandamases del PSOE, com Bono, De la Vega i el superministre Rodriguez Zapatero en persona, li plouen crítiques de tot arreu i alguns li pengen directament el desqualificatiu de racista… Després resulta que entre la tunejada Llei d’estrangeria i la llei que regula l’empadronament hi ha contradiccions que ningú fins ara no havia percebut, es veu, i que l’alcalde té una part de raó, i és que els recursos de què disposa el municipi per atendre els serveis socials que també ha de dispensar als ciutadans nouvinguts no són il·limitats. Amb la seva plantada, doncs, l’alcalde Vila d’Abadal ha fet surar i ha posat a la vista de tothom dos problemes de fons que d’alguna manera s’han de resoldre. I amb això tornem a la mateixa qüestió del punt anterior: l’economia municipal. El municipi, que és el primer nivell de l’entramat recaptador de l’Estat, és l’últim en l’entramat repartidor del mateix Estat, i tot i ser el més pròxim -també físicament- a la ciutadania, als problemes dels ciutadans, és el més desassistit a l’hora de donar-hi resposta.
La capital d’Osona, que té una quarta part de la població d’origen estranger i que tanmateix ha fet una feina d’integració modèlica, com assegura tothom qui la coneix, ha evidenciat una vegada més l’absurditat d’aquest Estat espanyol que recapta molt i amb gran entusiasme per tornar poc i sempre segons que li doni la gana, amb una gran garreperia. Seria tot molt més fàcil i lògic funcionant com fan al País Basc, d’on els calés no surten pas, com passa aquí, per anar d’excursió a Madrid i tornar-ne havent-se’n perdut una bona part pel camí. Formar part d’Espanya amb aquestes condicions deu ser força més de bon portar, però a Catalunya ni això se li concedeix. I com que les perspectives indiquen que aquest penós estat de coses no canviarà, l’opció que té Catalunya -nadius i immigrats- no és pas fer un pas cap al concert econòmic, ja que tot fa pensar que això és impossible (per què?, chi lo sa!), sinó fer un salt decidit cap a la independència total del país, política i econòmica. Aquest és el cap del carrer.

3. Ascó
Fa poc em van proposar d’apuntar-me a una llista del Facebook que en diuen “Ja tenim els collons inflats de la merda que deixen anar sobre Catalunya”…

Abans ho haguessin fet, doncs!, perquè, a la merda habitual que ens cau a sobre, en forma de difamacions, mentides i insults d’una xenofòbia anticatalanista desbocada, ara pretenen afegir-hi la merda física que evacuen les centrals nuclears de tot l’Estat, els residus radioactius que ningú sap on s’han d’entaforar, perquè no hi ha manera humana de reciclar-los.
En un curiós capgirell legal, els capgrossos que ens governen (els que ens governen -és un dir- de debò, vull dir) han ofert als municipis de tot l’Estat que es postulin –ells, que no tenen cap competència legal en matèria nuclear!- per fer de contenidors d’aquesta porqueria, que presenta la particularitat de tenir una vida radioactiva per anys i panys. Per a la titular del ministeri de Medi Ambient, ni tan sols la comarca a la qual pertanyi el municipi en qüestió té res a dir-hi: aquí, la decisió que prenguin alcalde i regidors és sobirana!, i per tant ha de passar, segons ella, per sobre de l’opinió de les autoritats comarcals i fins i tot de les autonòmiques, i doncs en el cas de Catalunya per sobre de l’eventual oposició del govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya.
Tenim, doncs, que el municipi d’Ascó, que ja gaudeix de la seva bonica central nuclear, ha pensat que no ve d’un pam, i s’ha ofert per recollir, ben endreçats en un anomenat “magatzem temporal centralitzat”, MTC (la vella denominació “cementiri nuclear” ara ja fa lleig), els residus radioactius procedents de les centrals espanyoles, a més dels que produeixin les seves pròpies instal·lacions… Això no és pas a canvi de res, és clar, només faltaria! El generós oferiment d’Ascó es fa a canvi de contrapartides, segons s’estipula en la proposta governamental: un grapat de llocs de treball (màgiques paraules, en temps de crisi com l’actual!), un grapat d’euros (7 o 8 milions, diuen, la meitat per a Ascó i la resta pels pobles dels encontorns) i algun benefici col·lateral més, com ara una suposada reactivació industrial de la zona que els ecologistes neguen, amb dades a la mà, en vista del nul efecte en aquest sentit del reactor nuclear en funcionament des dels anys 70 (al revés: les estadístiques diuen que Ascó perd una vintena d’habitants per any). Aquesta és l'”oportunitat d’or” i l'”aposta de futur” que l’alcalde del municipi diu que no poden deixar escapar…
Així doncs, tenim que la precarietat a què l’Estat condemna els municipis, a l’hora de repartir la riquesa recaptada pels impostos, perquè ell se’n queda la part del lleó per satisfer la seva fam africana, empeny en aquest cas els responsables d’un municipi ja prou castigat per la llufa nuclear a hipotecar-se encara més, i a hipotecar el futur de les generacions venidores del territori, començant per les dels seus propis fills i néts.
(I considerant que els diners excedentaris que té l’Estat per gastar-los en les seves cosetes, com aquesta de comprar voluntats, són diners de procedència catalana, resulta que pagarem −indirectament, però també de forma efectiva− perquè Ascó es converteixi en un recipient −per no dir-ne una altra cosa− on vinguin a abocar els seus detritus radioactius totes les centrals nuclears d’Espanya: una jugada mestra de l’Estat castellaspanyol, que sembla que cada dia sap moure millor les seves cartes).

Un altre efecte col·lateral de la decisió presa per les autoritats municipals d’Ascó en ple favorable a presentar la candidatura com a cementiri nuclear és que, en el supòsit que l’Estat l’accepti (l’altra opció és Yebra, a la província de Guadalajara, que és veïna de la de Madrid: per qui aposteu que es decantarà, el nostre benvolgut Estat?), “es tancarà la roda de l’anomenat cicle nuclear”, en expressió del veterà periodista Xavier Garcia, en un article imperdible aparegut a la premsa d’ahir: al nord del país (del Vallès al Rosselló), l’autopista elèctrica de la MAT, i al sud ara aquest fantàstic MTC, que de “temporal” no en té res: “dues infraestructures derivades de l’existència de les nuclears”, i en tots dos casos amb la implicació de les empreses estatals REE (Red Eléctrica Española) i Enresa, Empresa Nacional de Residuos.
Sorpresa? Cap ni una! Espanya fa allò que sap fer millor: l’explotació dels territoris conquistats. Abans aquests territoris eren tan extensos que mai s’hi ponia el sol. Ara n’hi queda un de tan petit que el sol quan se’n va a dormir no està mai segur d’haver-lo vist, però déu-n’hi-do els beneficis que en treu! I això serà així fins que aquest petit territori faci el mateix que van fer els altres de seguida que van poder: desempallegar-se del seu explotador.
Quan arribi aquest moment, als municipis de Catalunya se’ls hauran acabat els problemes de misèria que han de patir ara per la seva condició de municipis espanyols.