En un article d’opinió al diari (“Boicot pastoral“), l’economista Miquel Esteba comentava una informació anterior apareguda a l’Avui i “no desmentida” segons la qual durant uns cursets sobre moral cristiana fets al juliol a El Escorial el catedràtic de moral social de la Universitat Pontifícia de Salamanca, Ángel Galindo García, va incitar els presents (i absents) a boicotejar els productes de les empreses catalanes (i no només els etiquetats en català, per cert: algú n’hauria de pendre bona nota).
Les jornades pastorals eren organitzades per la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), que sabem de sobra amb quin odi tan cristià tracta Catalunya, a través de la COPE o directament a través del seu organigrama, cada dia més reaccionari. “És el nacionalcatolicisme pur i rampant que va fer molt de mal i que deriva de la mà de la CEE cap a una reincidència alarmant”, escriu Esteba, que acaba denunciant la passivitat amb què aquest nou atac de la CEE ha estat rebut a Catalunya, i que no hagi sigut replicat per ningú, ni des dels medis laics (tampoc des de la progressia catalanista i/o independestista, perquè ara ja no es mengen els capellans com abans, però passen d’ells —o s’ho pensen), ni des de la mateixa jerarquia catalana, que per proximitat i per doctrina cristiana haurien de fer callar aquestes bocasses que prediquen i escupen odi.
I doncs, com per venir a donar la raó a l’articulista, la setmana següent (dia 3 de novembre) la premsa gironina informava d’una carta que el bisbe de Girona, Francesc Pardo, havia enviat als rectors de les parròquies de la seva jurisdicció comminant-los a no deixar fer dins els locals i centres parroquials cap de les reunions preparatòries de les consultes populars sobre la independència de Catalunya que estan en marxa, i encara menys les mateixes consultes. Segons Pardo, això podria crear “divisió de la comunitat parroquial” (com si els parroquians haguessin d’estar d’acord en tot!), i demana a les plataformes organitzadores que “respectin la llibertat, i sobretot la identitat de la nostra Església, i alhora l’opinió, manifesta o no, dels membres de les nostres parròquies, que és prou variada”.
És absolutament fantàstic! Pardo aquí sí que surt a la palestra, a defensar la identitat (quina?) de la nostra (de qui?) Església, quan davant les agressions de la CEE ell i tota la jerarquia catalana “callen com morts”, com deia Esteba al seu escrit. I ho fa, per més inri, reclamant exactament allò que demanen les plataformes per les consultes, que ell deu veure poc menys que com a cèl·lules bolxevics: respecte per la llibertat (dels catalans), per la identitat de la nostra terra/comunitat/nació i per l’opinió dels ciutadans de Catalunya…
Valga’m Déu, la nostra Església!, qui l’ha vist i qui la veu! Qui ho diria que és la mateixa que va acollir, el 1970, els intel·lectuals i artistes que es van tancar a Montserrat en protesta pel procés de Burgos; o l’assemblea d’estudiants de “la Caputxinada”, el 1966, de la qual va sortir el Sindicat Democràtic d’Estudiants; o les reunions d’obrers en els durs anys del tardofranquisme; o les de l’Assemblea de Catalunya (constituïda justament a l’església de Sant Agustí de Barcelona, el novembre de 1970)…
L’Església que ajudava els oprimits pel sistema imposat pel dictador, la que hi havia darrera un escoltisme conceptualment oposat al militarisme militant de les joventuts franquistes, la que donava veu a la llengua vernàcula arraconada pels feixistes i que feia feina, sense gaire fressa, per la cultura del país… L’Església que estava al costat del poble:
Jo vaig fer un acte polític en un local parroquial del meu poble.
Crec recordar que era a final de la dècada dels 80 o a principi dels
90. Feia setmanes que un líder independentista català havia estat
detingut i empresonat i, com sol ser habitual tractant-se d’Espanya, a
més a més havia estat torturat. Llavors, un grup de persones, moltes de
les quals eren joves que havien passat pels escoltes i que participaven
activament en la vida associativa del municipi, vam organitzar una
campanya al carrer per reclamar la seva posada en llibertat.
L’Ajuntament, socialista, no veia amb gaire bon ull aquella campanya,
que era atrevida, a voltes provocadora i que denunciava amb vehemència
les mancances d’un sistema democràtic espanyol en què els tics
totalitaris del franquisme eren –i encara són– ben presents. Va arribar
un dia en què vam voler fer una xerrada amb diferents convidats, per a
la qual cosa necessitàvem un local públic. En vam demanar uns quants a
l’Ajuntament però la resposta sempre va ser negativa i quan en vam
intentar sol·licitar un de privat, el consistori va saber moure els
fils perquè els seus propietaris ens posessin totes les traves
possibles. Al final vam trobar l’aixopluc del mossèn, que ens va cedir
sense problemes el local parroquial. L’acte es va fer i, malgrat els
intents de boicot i alguna campanya intoxicadora, l’assistència del
públic va ser notòria.
Aquest és només un exemple, però n’hi
hauria molts més, tant de l’època franquista, com de la transició i
fins i tot d’ara mateix, en què diferents representants de l’Església
catalana han estat al costat del poble, de la gent que lluita per un
futur millor, de tots aquells que es mobilitzen en defensa de la
llibertat, la democràcia i, també, a favor dels drets de la nació
catalana. Aquesta és l’Església que defensaven els enyorats bisbes
Antoni Deig, Josep Maria Guix, Joan Carrera i tants d’altres que no
tenien cap dubte a l’hora de posar-se al costat del seu país, del poble
català, de la seva llengua i de la seva identitat, malgrat les
imposicions de la legalitat espanyola o les directrius d’una cada cop
més intolerant i anticatalana Conferència Episcopal Espanyola.
Quan
el bisbe de Girona, Francesc Pardo, nega que els locals parroquials
s’utilitzin per a la celebració de les consultes populars sobre la
independència de Catalunya no fa res més que confirmar la deriva
espanyolista que la jerarquia de l’Església catalana ha experimentat en
els últims anys, una deriva que l’allunya cada cop més del poble català
i que la converteix en un apèndix dòcil i obedient de la Conferència
Episcopal Espanyola. Francesc Pardo ja ha triat, i ha triat Espanya.
[“Francesc Pardo vota per Espanya”,
// <![CDATA[
var prefix = 'ma' + 'il' + 'to';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy46895 = 'jgrau' + '@';
addy46895 = addy46895 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text46895 = 'carles bonaventura i cabanes';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text46895 );
document.write( ‘‘ );
//n
// ]]>
Carles Bonaventura i Cabanes, 11/11/09]
L’Església catalana dels anys seixanta i setanta va fer el seu paper, en aquells temps difícils, sota el guiatge de la doctrina del Concili Vaticà II, que havia sacsejat com un espolsamatalassos la vella institució. Després va arribar la transició, van entrar estranys personatges a la jerarquia eclesiàstica, aquí i a Roma, i l’Església catalana va començar a bategar d’una altra manera (deu continuar al costat dels “petits del Regne” evangèlic, però no pas dels petits del Regne d’Espanya, com veiem…).
No sabem cap on tirarà, aquesta nau, però seria bo que recordessin d’on vénen. A “les arrels cristianes de Catalunya” que tant reivindiquen, també hi ha capítols decisius de la història del país com la instauració de les assemblees de la “Pau i Treva de Déu” (viquipèdia) impulsades per l’abat Oliva, la primera de les quals va tenir lloc el 1027 a Toluges (el Rosselló), i que pretenien defensar els pagesos de la violència dels senyors feudals que els volien pendre les terres: «L’Església va aconseguir ser vista pels pagesos com una garantia contra l’extorsió feudal garantint el dret de la sagrera,
ço és, un radi de trenta passes al voltant d’una església, espai que el
bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no es
podia dur a terme cap acte de violència, sota pena d’excomunió».
Això passava fa un mil·lenni. Avui els excomunicats potser serien uns altres.
__________________________________________
Addenda: Hi ha també a la viquipèdia, a la mateixa entrada, una interpretació més política de la Pau i Treva, que no desmereix pas, crec, la utilitat d’aquest invent, però el relativitza i dóna fe, en definitiva, de la naturalesa polièdrica -passa’m el mot- d’aquesta Institució mil·lenària amb seu a la Ciutat del Vaticà:
Si l’Església, amb els concilis de pau, va aconseguir afermar el seu
prestigi i la seva autoritat moral dins de la societat fou, en
realitat, perquè el moviment de Pau i Treva, en contra de les
aparences, va ser endegat no pas per la clerecia, sinó pel poble, tal
com ho observa Pierre Bonnassie, assenyalant que, al Rosselló, les assemblees de pau i treva de 1027 i 1041 es celebraren als prats de Toluges, i no pas a la catedral d’Elna;
els eclesiàstics, doncs, acudiren al terreny dels pagesos, i no pas a
l’inrevés. Segons aquesta anàlisi, la Pau i Treva era un moviment
popular amb unes potencialitats revolucionàries de no protestar només
contra la violència dels clans nobiliaris, sinó, anant més enllà,
qüestionar els poders establerts, sobretot la possessió de grans lots
de terra per aristòcrates laics o clergues, idea inadmissible per als
dirigents eclesiàstics adherits al moviment, molt lligats al poder
comtal i nobiliari, com era el cas de l’abat Oliba, ex-comte de Berga i germà dels comtes Bernat Tallaferro de Besalú i Guifré II de Cerdanya.
Així doncs, la implicació de les altes jerarquies eclesials en el
moviment de Pau i Treva de Déu consistí a neutralitzar-ne les
potencialitats revolucionàries, mitjançant el reconeixement als pagesos
de drets essencials, com eren les seguretats de les sagreres i dels
béns i persones dels pobletans, però sense qüestionar mai el poder
nobiliari ni l’asserviment dels pagesos; al capdavall, l’únic objectiu
dels eclesiàstics era defensar els seus grans patrimonis territorials
dels atacs dels senyors, mitjançant l’arma espiritual de l’excomunió,
la qual, per resultar eficaç com a instrument d’exclusió social,
necessitava que l’Església es guanyés el suport del poble.
________________________________
[Il·lustració de l’entradeta: l’abat Oliva, promotor de la Pau i Treva; vinyeta de
l'”Auca de la Catalunya Nord”, dins http://herve.pi.free.fr/auca.htm]
