L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Tu a Madrid, jo a Brussel·les… i ja ens trobarem

Deixa un comentari


La Vanguardia
d’avui ens forneix una pedra de toc estupenda per adonar-nos de l’estat de la qüestió, o de l’estat d’ànim de la nació (per dir-ho en termes aconstitucionals), o de la noció d’estat que s’està creant en l’ànima col·lectiva dels catalans, i no estic fent un joc de paraules.
Les consultes sobiranistes d’aquest diumenge estan resultant una bona sacsejada, fins i tot ja abans de celebrar-se (o tot just començar, perquè en alguns llocs, com a Vic, ja s’hi ha votat avui anticipadament —i ho ha fet un 12 per cent del cens, déu n’hi do!).
Entretant, des d’Espanya continuen emetent senyals d’irritació o d’indignació, d’indiferència, real o impostada (Rodríguez Zapatero ha dit que les consultes “no porten enlloc”, donant mostres de gran estadista, gairebé de l’altura del seu homòleg italià), o d’oposició, per bé que els mètodes de repressió habituals aquí no són operatius (Ciutadans -Albert Rivera i un altre- han entrat a la delegació del Govern castellà a Catalunya una reclamació per tal que “l’autoritat” impedeixi que es facin les consultes en locals públics), etc. És a dir, que el paquiderm va fent voltes sobre si mateix, sense moure’s de lloc: res de nou.
En canvi, aquí passen coses a tota velocitat, i en passen tantes i tan de pressa, que costa de seguir el ritme. La penúltima, i no poc significativa, ha sigut el canvi d’actitud del president Montilla, que del rebuig frontal del principi ha passat a dir que “té poc a objectar-hi”, però sense deixar d’insistir, en la línia del partit, que “això no és un referèndum amb garanties”…
Però l’última és aquest escrit que deia, llegit al buc insígnia dels “mitjans informatius del Grup Godó” (que tant han triomfat en aquesta última onada de l’EGM, com han recordat avui ells mateixos). Es tracta de la columna [*] de l’Antoni Puigverd, que no s’ha pas significat precisament com a partidari de l’independentisme, i que fa així:

«El president Bono va sentir la necessitat de discursejar sobre el dolor d’Espanya, com si estiguéssim en vigílies tràgiques…

«El president Bono va sentir la necessitat de discursejar sobre el dolor d’Espanya, com si estiguéssim en vigílies tràgiques. ETA no havia atemptat, els presidents de Catalunya i Euskadi eren a la festa constitucional, però s’havia publicat un editorial. Moderat! Carregant-se de la infinita paciència d’un mestre d’escola, Bono va emfasitzar, primer, que la Constitució no és “infinitament flexible” perquè “té límits”. Fins aquí podíem arribar! Després, aprofundint en el seu didactisme amb exemples trets del futbol, va dir que la Constitució estableix els límits del joc i que “exigeix respecte a l’àrbitre i submissió a les regles”. Menys didàctic i ja a la manera de la senyoreta Rotenmeyer, va continuar: “No hi ha regla ni llei que valgui, si està en contra de la norma suprema”. I per si algun separatista disfressat d’ovella s’hagués oblidat de la sacrosanta unitat d’Espanya, va rematar: “El tot sempre per sobre de la part”. I va acabar com un profeta: “No ha nascut ni s’espera l’espanyol que valgui més que un altre”.
»Les paraules sagrades són una vella tradició, en aquesta Espanya d’inquisidors. En cada període històric apareix algú investit de suposada autoritat moral exigint amb pomposa o agresta retòrica que els marrans, els heterodoxos o les minories territorials s’inclinin davant la seva veritat. Silenciada la prosa casernària (encara que no del tot extingida: recordem que el general Mena va discursejar en contra de l’Estatut), la sacrosanta prosa no té aparença unànime, ja que es divideix en dues escoles: la del vell però renovat patrioterisme espanyol (irritat, sarcàstic i amenaçador), i la moderna retòrica del patriotisme constitucional, que assegura que beu ni més ni menys que de Jürgen Habermas. Certament, tals escoles, quan discrepen sobre altres temes, s’esgarrapen més que gos i gat. Però convergeixen en una única passió quan es refereixen als díscols catalans: igualtat equival a uniformitat. No defensen pas aquesta uniformitat a l’uníson, com va succeir en el puntual editorial català, però competeixen diàriament en la duresa crítica, la reprimenda i la severa vigilància de la sacrosanta veritat.
»Almenys els que es presenten davant l’opinió pública com la reencarnació de Voltaire o Diderot haurien de sentir certa vergonya intel·lectual.
Habermas imagina una societat que ofereix drets i deures als ciutadans, al marge del seu color, llengua o creença. Però les tesis d’Habermas necessiten, per arrodonir el seu sentit democràtic, tenir present un altre concepte clau: el de les “majories satisfetes”. Sosté el qui el va encunyar, Kennet Galbraith, que les majories satisfetes fan servir els drets polítics i personals adquirits per a fer votar lleis que enfonsen els més febles i marginen les minories culturals.
Que fàcil és defensar el patriotisme constitucional quan entra com anell al dit de la pròpia vivència sentimental i cultural!».

Qui era que deia que Espanya és un mur, en el qual s’estavellen totes les propostes de renovació, l’una darrera l’altra? I no és així com va? S’hi ha fotut de morros l’autonomisme patrocinat pel president Pujol, s’hi ha estampat el federalisme (simètric o asimètric, tant se val) promogut pel president Maragall, i el president Montilla es troba entre aquesta paret i la Catalunya d’ara, desenganyada de la “contrapart” espanyola i amb la paciència esgotada. I decidida, cada cop més, a treure’s la por del cos i la son de les orelles i a moure’s per buscar el seu propi destí lluny del destino común que no porta -aquest no, senyor Rodríguez Zapatero- enlloc. El president avisa, des de la seva talaia de la Generalitat, que la “desafecció”, com en diu ell, creix a tota pastilla. Però Espanya no escolta, per variar. Ja s’ho trobaran!
______________________________________

El diari d’avui porta una notícia reveladora: el Tribunal Constitucional de Turquia ha declarat inconstitucional el Partit de la Societat Democràtica, DTP, el principal partit dels kurds, i ho ha fet, segons el president del tribunal, Hasim Kilic, tenint en compte la il·legalització de Batasuna: l’excusa per il·legalitzar el DTP i treure’l de circulació han sigut els suposats vincles que mantenia amb el separatista Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Així doncs, veiem com Espanya “exporta” els seus mètodes exquisidament democràtics de funcionar…, i observin quina democràcia més exquisida també els hi “importa”.

I, seguint en el pla internacional, dues mostres més de la manera de fer genuïnament espanyola: en l’ordre europeu, Espanya rebutja un cop més (dimarts, davant el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia) el reconeixement de Kosovo com a país independent de Sèrbia (quina casualitat!); i en el pati de darrere de l’antiga colònia espanyola del Sàhara, deixada pel franquisme tardoral a la seva sort (és a dir, a les grapes del Marroc), el vicepresident tercer del Govern espanyol, Manuel Chaves, assegura que el cas de l’activista sahraui Aminetu Haidar, en vaga de fam a Lanzarote, “enforteix i prestigia Espanya, en tractar de solucionar un problema que no és seu

Meravellós país, que no deixa de mirar-se al mirallet màgic de l’autoengany!

__________________________________

[Vídeo de l’entradeta: Si em tens aquí, versió del grup OBK de la vella cançó Don’t answer me, d’Alan Parsons Project, inclosa al disc de La Marató de TV3 del 2009. La Marató està dedicada, enguany, a les malalties minoritàries (conegudes fins ara com a “malalties rares”). Sense ànim de frivolitzar ni voler faltar al respecte a ningú, la coincidència amb la celebració de les consultes pren un sentit premonitori: la solidaritat dels catalans envers el seu propi poble, un petit gran poble minoritzat durant massa temps]

[*] El text l’he extret de LaVanguardiaenCatala.net, que és la traducció automàtica del diari en castellà, i com que no sé si l’original de l’escriptor és en aquest idioma o en el seu (en el qual cas seria “retraduït”), m’he permès de fer-hi algun retoc que el fes més llegidor.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 11 de desembre de 2009 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.