L'Hereu Riera

«A Catalunya, els temperaments forts Espanya els ofega. Mantenint el país en l’escassetat i l’estretor, fa progressar tots els covards que robarien l’últim crostó de pa del veí per sobreviure. Misericòrdia per als germans esgarriats!
»Ara, jo vull dir una cosa: tots aquests productes de camps de concentració, tots aquests que s’han avesat a tirar la pedra i amagar la mà, tots aquests que viuen d’especular amb els punts febles dels altres i s’enlluernen per un càrrec o una medalleta, tots aquests val més que exercitin l’ànima o que es facin espanyols decidits, perquè si un dia arribem a ser un país lliure no serviran ni per escombrar escales».

(Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, A Contra Vent, BCN, 2009)

En el post d’ahir podíem llegir aquest altre fragment del llibre d’Enric Vila: «Per això [perquè les persones veiem el món a través d’estereotips] els qui dominen l’imaginari col·lectiu controlen els enfocaments amb què s’aborden els assumptes públics».
A Espanya -això que els espanyols en diuen Espanya-, els qui dominen l’imaginari col·lectiu són els espanyols. És una obvietat, però convé no perdre-la de vista. En el camí de Catalunya cap a l’alliberament nacional -o de retorn a la llibertat nacional, dit més exactament-, hi trobarem tota l’oposició dels qui la van deixar captiva i desarmada en el seu moment -en els seus moments- i que han fet mans i mànigues i tota mena de martingales retòriques i legalistes, de 1714 cap aquí, perquè continués estabornida i submisa, sense ni saber ben bé d’on li baixaven les òsties cada vegada i sense solució de continuïtat entre una i la següent… Els segrestadors solen tenir molta mala llet, i si se’ls veu la cara rera la careta, es poden tornar molt agressius.
Cap por, però: la justícia fica cada dia en cintura centenars de xoriços, per molt malcarats, malparlats i malparits que siguin. Només és per dir que hem de saber amb qui ens les havem.
Aquests dies la metàfora esportiva, que sovint va paral·lela a la realitat política, ens ha fornit un parell de lliçons prou gràfiques:

1. En el programa Hat-trick del Canal 33 on Joan Valls i Jordi Ramos repassen la lliga de futbol espanyola, el resum del partit Tenerife-Madrid de dissabte ens va oferir una imatge impagable: en un parell d’ocasions, jugant al contraatac i conduint la pilota Cristiano Ronaldo, aquest, en comptes de passar-la al seu company Kaká, que es trobava desmarcat, la dóna al de l’altre costat, més mal col·locat, i la situació d’avantatge es perd i la jugada acaba en no res. L’explicació d’aquesta decisió absurda del jugador portuguès és perquè es veu que s’ha entestat a acabar la temporada com a màxim golejador del seu equip, i per això no sembla disposat a donar cap facilitat a Kaká perquè marqui gols i i li disputi aquest honor. “No seré jo qui et doni l’ocasió perquè m’espatllis l’estadística!”, només li faltava dir, en aquella escena que hem descrit (encara que se li podia llegir perfectament a la cara).

1. Pius Pujades parlava ahir al diari El Punt, en un altre article imperdible (“‘La roja’ contra la nostra”), sobre el llibre publicat recentment pel periodista esportiu de la casa Lluís Simon, Catalunya contra Espanya (el partit inacabat), en el qual es descriuen les trampes espanyoles en el joc polític que es practica en el terreny esportiu… La lamentable, denunciable conducta inquisitorial i tramposa de les autoritats esportives i polítiques espanyoles per impedir que Catalunya tingui les seves pròpies seleccions respon al mateix tic que el de Cristiano Ronaldo a Tenerife: “A tu [Catalunya] no te la passo, que tu el que has de fer és treballar per mi i per la meva glòria”.
Les estadístiques esportives han de dir que Espanya és la primera, l’única, la campiona, la que compta, la que guanya.
Les altres estadístiques -polítiques, econòmiques, culturals, lingüístiques…-, també. I si cal (i cal: és l’única manera), recorrent a les trampes, a les mentides, a la simulació, al joc subterrani, a l’agressivitat, a la desqualificació, a l’engany, al suborn…
El nostre rival és un trampós de mena, i a més un jugador veterà. I diu el refrany castellà que “sabe más el diablo por viejo que por diablo”. Hauríem de tenir-ho molt en compte, per saber realment amb qui ens juguem els quartos…

[_{Il·lustració de l’entradeta: Grau}]