L'Hereu Riera

Anit Pep Guardiola va ser escollit, per votació popular, com a Català de l’Any, guardó instituït per El Periòdico de Catalunya i en el qual van quedar finalistes en l’edició d’enguany, junt amb l’entrenador del Barça (em trec la barretina, Pep!), la il·lustradora barcelonina i mare de tres bessones Roser Capdevila i els tres bessons d’El Tricicle, Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir, candidats ex aequo.
NO va resultar escollit, doncs, com es rumorejava, el senyor de Barcelona, insigne mecenes i destacat melòman Fèlix Bitllet, tot i haver fet mèrits de sobra no solament per guanyar, sinó per arrasar. I tampoc va ser-ho el senyor Josep Maria Rovira, director general d’Endesa a Catalunya, tot i merèixer-ho, però en aquest cas va ser simplement perquè no entrava a les travesses: ho farà amb tota probabiliat en les de l’any que ve, i no diguem si aquest estiu, en plena temporada turística com el 2007, o en els mesos de fred del cap d’any, si cau una nova nevada, la companyia que dirigeix ens depara una altra bona apagada elèctrica de setmana o setmana i mitja de durada a la població catalana, i preferentment la gironina, que aquí som soferts d’allò més.

Recordeu, estimats amics, aquella historieta d’Endesa i l’opa de Gas Natural? “Primero alemana que catalana”, van dir des de Madrid, guiats per l’inoblidable senyor Pizarro. Amb una Endesa catalana potser -potser- els catalans no seríem tan maltractats per un quasi monopoli que manté unes infraestructures de nyigui-nyogui i unes relacions lamentables amb la seva clientela de Catalunya. Però ni això no accepten els monopolistes elèctrics espanyols. I d’aquesta manera ens claven una empenta més cap a l’única porta de sortida que té Catalunya…

Reprodueixo aquí sencer, perquè s’ho val, un article sobre el mateix tema (“Males companyies que no mantindrem”) que publica en el diari d’avui mateix Carles Castellanos i Llorens, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Associació Manuel Gonzàlez Alba:

_{El franquisme ens va deixar una herència sinistra que no ha estat
prou valorada. El regal a què em refereixo és el conjunt de monstres
monopolístics que s’han edificat damunt el segrest del consumidor,
sotmès a la dictadura inevitable que s’exerceix per mitjà del control
ferri del subministrament de serveis de primera necessitat. El telèfon,
la llum, els carburants, els transports bàsics, han estat administrats
amb mà de ferro per unes estructures heretades del franquisme i més
semblants a un exèrcit feixista que a cap altra cosa. Renfe,
Telefónica, Endesa, etcètera, són empreses mal vistes a Catalunya, però
la necessitat ens ha forçat fins ara a suportar-les. D’altres amb un
passat diferent s’aprofiten també del context i, amb l’aigua i el gas,
observem iniciatives que s’esforcen a imitar-les. L’estil despòtic
d’aquestes empreses de monopoli del consum és sempre el mateix: serveis
justets, preus arbitraris (si tenim en compte el poder adquisitiu del
rebregat client), atenció mínima i sovint insolent, reflectida per un
monolingüisme hispanocastellà repatani i ofensiu… Fins ara, res no
els ha aturat. Poden pactar amb un ajuntament la renovació de la xarxa
elèctrica a càrrec dels veïns sense assumir la seva responsabilitat de
manteniment, poden no pagar una multa imposada per l’administració
sense que hi hagi cap repercussió, poden deixar milers de persones no
ateses i abandonades en la seva indefensió sense que hi hagi les
conseqüències i responsabilitats que s’apliquen als altres mortals.
Exèrcits d’advocats i de periodistes servils han tapat fins ara les
errades d’aquestes empreses, que han trobat també una certa connivència
en el poder polític. Fins i tot hem de suportar, sense assassinar
ningú, les explicacions més pintoresques sobre aquella neu enganxosa
que fa caure torres elèctriques, i fins i tot veure com volen aprofitar
la situació actual per llançar-se com llops voraços damunt el nou
negoci que veuen que podrien ser les obres de la MAT… sense
pronunciar ni un sol mot sobre la necessitat de renovació de les
instal·lacions a càrrec de la companyia.}

_{Si als catalans i les
catalanes ens convé arribar aviat a la nostra independència com a poble
lliure és per poder liquidar per sempre aquests comportaments
antidemocràtics que són una veritable burla per als consumidors. Que ho
tinguin clar des d’ara: aquestes actuacions no hi cabran en una nació
catalana independent. La llibertat i la democràcia que volem com a
nació amb plena llibertat i amb plenitud de drets, vol dir també
l’alliberament d’aquestes males companyies, instal·lades en l’abús.}

_{___________________}

El diari d’avui informa també que l’organització civicopolítica Ciutadans pel Canvi, propera al PSC, promou una campanya per convertir Espanya en un Estat federal, convençuts com estan que el federalisme, en paraules del diputat Antoni Comín, “és una opció acceptable tant per independentistes com per autonomistes”… En la presentació de la campanya a l’Ateneu Barcelonès, van presentar un “decàleg” que conté propostes com ara “el reconeixement del català com a llengua oficial a tot l’Estat” (ho poso entre cometes perquè ningú es pensi que és un acudit meu), una conferència estable de presidents de “comunitats federals”, un Senat que fos allò que se suposa que ja hauria de ser des de fa anys, una cambra de representació territorial, i -atenció!, cordin-se els cinturons- la cocapitalitat de Barcelona i Madrid d’aquest hipotètic -i tan hipotètic!!- Estat federal.
És ben bé que n’hi ha que no n’aprenen… A veure: algú més llest i sobretot més enraonat, més civilitzat, més europeu, veient la parella emprenyada i fent les maletes per cardar el camp del seu costat d’una puta vegada i per sempre, potser estaria disposat a cedir, a fer certes concessions, abans no fos massa tard (en el cas que tingués prou interès a salvar la relació). Però és que estem parlant d’Espanya, ciutadans pel canvi, que no ho enteneu?!