L'Hereu Riera

Dia de la dona treballadora (valgui la redundància, hauríem d’afegir-hi), aquest dilluns de la gran nevada del 2010. Llegeixo al diari unes paraules de Carme Capdevila, consellera d’Acció Social i Ciutadania, on es congratula dels avenços que ha experimentat i experimenta el paper de la dona en la nostra societat -ella en diu “revolució silenciosa”, d’aquest protagonisme progressiu-, i aposta per fer un esforç per superar, és clar, la violència masclista, un “mitjà de control de les dones” que només es podrà vèncer, vaticina la consellera, si s’aprofundeix en les causes d’aquest fenomen (tan antic) i si es té clar que està legitimat “per una ideologia que ha exclòs les dones del progrés”.
S’imposa, diu Capdevila, un canvi de paradigma que posi fi a la desigualtat i al domini en la relació entre homes i dones, a aquesta manera de pensar (o de no fer-ho) i d’actuar que distorsiona la relació home-dona perquè es basa en el control, la dominació o l’extermini -psíquic i/o físic- de l’una a mans de l’altre.
La consellera Capdevila es remunta en el seu escrit al període de la humanitat en què va tenir lloc l’origen del llenguatge com a expressió i forma de vida en convivència, una relació harmònica entre sexes que el masclisme hauria vingut a interrompre, a “distorsionar”. No sé fins a quin punt aquest quadre més aviat idíl·lic podria haver-se donat, i en quina extensió, però també recordo unes paraules del paleontòleg Eudald Carbonell en el sentit que l’aportació de la dona no pot fer sinó augmentar, en el futur: “El mascle és molt més violent, més impulsiu”, deia el professor Carbonell en una entrevista que li vam fer fa un temps, “i la femella és molt més
diversa, i capaç de controlar-se, i aquesta capacitat biològica ha de
passar al camp cultural. L’aportació intel·lectual de la dona serà molt
important”.
Des del punt de vista evolutiu, doncs, sembla que tot s’encamina en la direcció que anhela el feminisme expressat per la consellera. Però jo crec que aquí es barregen relacions de poder altres que l’estrictament particular, de parella, vull dir. El masclisme és una lacra social, cert, i quan surt a les planes de successos, que per desgràcia és molt sovint, té noms i cognoms. Però, ¿i les relacions de poder estructurals, que superen i amplien el marc d’aquest masclisme individual?

Segurament aquestes són un reflex de les altres, una simple
superposició cimentada amb el pas del temps, que ha fet que el poder
real, polític i econòmic, estigui en mans dels homes -dels mascles-
quasi exclusivament. Com a conseqüència, el món del treball, el mercat laboral, també ha estat durant segles una
exclusiva masculina, mentre la dona s’ocupava de les “feines
domèstiques”: de la llar i dels infants (i dels avis), de la família.
Aquest
repartiment de rols s’ha anat trencant, i de manera accelerada aquests
últims temps; i en aquest país nostre hi deu haver contribuït imperiosament el
desprestigi afegit pel règim franquista, masclista per
excel·lència, que reservava les dones a “sus labores” i a la
maternitat, i poca cosa més: a un paper clarament secundari.
L’exercici
d’aquest dret per part de les dones, però, ha portat el problema de la
compatibilitat. Compaginar la maternitat i la professió és molt
complicat, perquè el calendari i l’horari laborals no hi ajuden gens
-entre altres coses perquè no es compaginen prou amb els de l’escola-, i la
flexibilitat horària per part de les empreses, que durant un temps
semblava que havia de ser la panacea, es va quedar en un intent
restringit i de poca durada. La dura realitat, el realisme més bèstia,
sempre acaba imposant-se i obligant la gent de la classe treballadora
-que, qualificada o no, és la majoria- a espavilar-se com puguin.
Vist així, i deixant al marge la qüestió diguem-ne “de gènere” -que és com en diuen-, l’accés de les dones al mercat laboral hauríem de considerar-lo un “alliberament” a mitges. El mercat de treball, dominat pels poderosos conglomerats econòmics, coacciona els treballadors com ha fet sempre, només que ara és implacable per a tots i per a totes, com diuen els papanates (passa’m el mot!) políticament correctes: per als treballadors i per a les treballadores.
Una societat que no estigués dominada per les dinasties econòmiques hereditàries es podria permetre no pas el luxe, sinó la possibilitat de convertir la socialment tan denigrada “feina de la llar” en una professió no, però sí en una feina remunerada, exercida per un dels membres de la parella -tant se val quin d’ells-, i permetria fins i tot l’educació, parcial o sencera, dels fills a la casa familiar per part dels pares -en el cas que tinguessin formació universitària, per exemple-, una opció que es dóna ja ara en alguns països d’Europa i Amèrica, encara que de manera molt minoritària.
Però estem “organitzats” per gent que busca, molt lluny dels treballadors i a uns quants nivells per sobre d’ells, el seu benefici personal exclusivament, del qual es beneficiaran exclusivament els seus hereus. En aquestes circumstàncies, amb aquesta real i letal “ideologia que ha exclòs les dones del progrés” i que ha exclòs homes i dones de la igualtat d’oportunitats i de la justícia social, la “revolució silenciosa” de la consellera Capdevila està condemnada a tirar de canguros i de dones de la neteja (una versió “professional” de les feines de la llar tan denigrades i rebutjades per la moderna societat), a tirar de despertadors i de pastilles per estar desperts de dia i per poder dormir de nit, a viure de pressa, cada dia més accelerats, i amb poc contacte amb els fills, i a descansar poc i malament.