L'Hereu Riera

En la pregunta hi ha la resposta: si som capaços d’organitzar una moguda com aquesta sense cap suport logístic, polític ni econòmic, i malgrat tota la indiferència i/o l’hostilitat exterior (i en bona part també interior), vol dir que com a poble tenim una capacitat de convicció i fe en la nostra raó i en les nostres raons, d’organització i de fermesa que ens fa un poble més fort i cohesionat del que es pensen a fora, i segurament també més del que ens pensem nosaltres mateixos.
La pregunta que ens fem ja respon ella sola per nosaltres. Com diu el poeta, el camí es fa caminant.

<sub>4 de febrer

«Què significa aquest interès per la Catalunya anterior al franquisme? El passat es revisa quan deixa de fer mal. Però també sol passar, quan es mira tant la història, que el futur es veu negre i es busquen nous models per canviar el rumb.
»Walter Lippmann, en el seu llibre Public opinion, explica que les persones veiem el món a través d’estereotips. (…) Per això -diu- els qui dominen l’imaginari col·lectiu controlen els enfocaments amb què s’aborden els assumptes públics.
»I bé: em sembla que els marcs mentals creats per la Transició s’han esgotat a Catalunya. Esvaïda la por que va portar la dictadura, tot indica que els perdedors de la guerra no es donen per vençuts. Hi ha un neguit per reprendre la història des de 1936. Mentre a Madrid es barallen per l’imaginari constitucional, aquí, on la democràcia no és cap novetat, fa xup-xup la idealització del país desfet per la dictadura.
»Darrere tots els matisos polítics des dels quals es mitifica aquella àpoca, hi ha una nostàlgia comuna: la Catalunya capada per Franco. Un fet és clar: de la munió de conflictes que van portar la dictadura, el de la unitat d’Espanya és l’únic que queda per resoldre. Cada vegada es veurà més que Franco va servir, sobretot, per endarrerir un procés de fractura que s’hauria donat igual, però amb més avantatge per a nosaltres.
»Aquí gairebé tothom dóna per fet que, seguint per aquest camí, el país es dissoldrà. A les memòries de Josep Benet es diu: “Catalunya està en perill de mort”. La frase és gruixuda, però respon a un sentiment autèntic, que és viscut amb creixent angoixa per una part de la població. La major part dels electors de CiU i ERC subscriurien les paraules de Benet. Al Parlament només el PP defensa Madrid. Al PSC, la Constitució s’accepta però no s’idealitza. La mitificació d’aquells anys va bullint i el xoc de trens a la llarga sembla inevitable. Primer, perquè res que estigui viu i tingui importància -i la cultura catalana en té- no mor sense oposar resistència. I, segon, perquè tot tendeix a desenvolupar la seva màxima potència, i a Madrid i Barcelona la potència de les coses apunta cap a direccions diferents.
»Avui res no separa tant Catalunya d’Espanya com la Constitució espanyola.</sub>

_{»No sé quan ni amb quina violència es produirà el xoc, però tinc la sensació que hi ha dos bàndols carregant-se d’arguments. Mentrestant, la gent fa la seva, cosa que em tranquil·litza. No ho sé; diria que a Espanya es viu massa bé perquè es produeixi una balcanització, però si la història de les mentalitats val alguna cosa jo només dic que la nostàlgia catalana d’aquells anys trenta és incompatible amb la idea d’Espanya que defensen el PP i el PSOE.
»Hi ha més indicis: una manera de preveure cap on van les societats és analitzar la literatura que generen. (…)
»Què ens diu la literatura quan mirem Catalunya? (…)
»El punt mort on ens ha dut l’autonomia també estava escrit en la literatura, i no té res d’estrany. Quan no s’ha fet una literatura tècnica i deslocalitzada, s’ha fet una literatura casposa i ancorada en el passat, amb una relació primíssima amb la veritat i un idioma de laboratori inútil per a la vida. (…)
»Això ara torna a canviar. La tècnica i l’enginy ja no omplen. En l’ambient sura una nova predisposició a complicar-se la vida. La generació que puja té la prosa agressiva i un discurs compromès amb l’època i el país que li ha tocat viure. Promou actituds radicals i un desacomplexament potser excessiu. És la reacció a tants anys de peix bullit. (…)
»Només em fa patir que la pressa no ens converteixi en fum o, pitjor, en uns exaltats de mal recordar. (…)
»La calma, tan útil a la vida, també hauria de valdre en la literatura i en la política, crec jo.
»Anar amb presses és contraproduent perquè els èxits no valen per ells mateixos, sinó per allò que, sovint amb molt d’esforç, es va consolidant al llarg del camí que es fa per aconseguir-los. (…) La història va plena d’impaciències que han acabat com el rosari de l’aurora.
»No és veritat que el país s’hagi de morir demà, les coses importants no hi entenen, d’ultimàtums. Si fem bé les coses la independència caurà pel seu propi pes perquè tot tendeix a la seva forma autèntica, i aquí tenim una cultura, una gastronomia, un mar, unes fronteres naturals, un clima i una ciutat, Barcelona, amb vocació de capital.
»La felicitat sempre troba el seu camí. A més, Madrid ens roba, l’ús dels tancs està prohibit dins de la UE i mai no havíem parlat tan obertament de separar-nos.
»La retòrica és important perquè el desig augmenta a còpia de verbalitzar-lo. Si l’independentisme creix amb els polítics que tenim, tots formats sota el franquisme, què passarà a mesura que surtin més i més generacions educades en una mínima llibertat? Cal treballar més i cridar menys; concentrar-se en les obligacions, en comptes de viure d’embolicar-se amb la bandera. (…)
»Cal dominar el temps dels conflictes. Les coses només donen per a allò que poden donar cada moment. ¿Tenim un gruix de dirigents prou preparats, un sistema comunicatiu prou potent, suficients empresaris, poetes, escriptors, ciutadans per sostenir una batalla decisiva o un estat? Hi ha prou múscul nacional, autèntic, no verbal?
»Ja sé que amb les coses de l’amor cal una mica de rauxa. Ja sé que necessitem un estat. Però l’adversari també juga, i necessitem arribar a la independència en condicions. Encara que alguns prometin que l’endemà estarà tot fet, és justament al contrari, i ens convé arribar-hi sòlids. Cal generar oportunitats més relacionades amb el nostre talent que amb la mediocritat de l’adversari perquè els lligams són forts, la història pesa i, un cop ens haguem separat, no voldria viure un altre referèndum, ara d’annexió a Espanya, perquè els trens no funcionessin prou bé.
»Total, em sobren pamflets i em manca capacitat de sacrifici, i aquí el paper dels escriptors és important. La literataura hauria de servir per endurir el caràcter dels catalans, per fer-los més lliures, més aptes per a la vida, per estimular-los la intel·ligència i la vitalitat. Hauria d’ajudar-los a pensar millor, a viure amb menys por, a fer més fills i més diners, a sentir la necessitat de reconquerir el seu territori sentimental amb l’esforç i el talent, no pas fent el ploricó.
»Hauria de servir per crear una cultura del poder».}

(Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, A Contra Vent, BCN, 2009, pp. 186-192)
_____________________________________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: JAP, a El Punt d’avui, 1 de març del 2010, l’endemà de la celebració de la segona onada de consultes sobiranistes al Principat de Catalunya. La rata de biblioteca (constitucional) de l’acudit gràfic (la que porta ulleres, vull dir) em fa pensar fortament en la figura d’un professor de dret constitucional (espanyol) glossat fa poc en aquestes mateixes planes i que inspira la mateixa tendresa que la del dibuix del gran JAP]