L'Hereu Riera

Hola, Lupe
En el post de diumenge passat (“Com fer callar CR9 i el seu cor de pesats”), hi vas deixar un comentari on deies que n’estaves tipa “de tant de futbol i dels Cristianos Ronaldos i Messis de torn”, i que al món hi ha coses i gent pla més interessants. És cert, i comprenc que en puguis estar fins al capdamunt, i ho faig sense gaire esforç: només m’he d’imaginar com reaccionaria jo si, posem per cas, els toros i la tauromàquia, que és una activitat (esportiva?, cultural?, artística?…) que detesto i que m’avorreix amb la mateixa intensitat, ocupessin un espai mediàtic equivalent al que diaris, ràdios i televisions dediquen al futbol… I també és evident que parlant de futbol difícilment arreglarem el món. Però que sigui un tema intranscendent -es pot viure perfectament sense futbol, només faltaria!- no vol dir que no tingui una certa profunditat, o, dit d’una altra manera, que sota la seva aparent superficialitat no hi hagi altres pulsions, que hi són, i algunes d’elles bastant potents.
Per començar, com a esport d’equip que és, no és difícil veure-hi un paral·lelisme amb un camp de batalla: dos equips enfrontats en una disputa de la qual un en pot sortir vencedor i l’altre derrotat, o bé tots dos igual de vencedors o igual de derrotats, segons com es miri: empatats, doncs. Pots dir que és una cosa absurda i una manera com una altra de perdre -o passar, si som més indulgents- l’estona, i que no caldria. Però també ens ho podem mirar com una forma incruenta de combat, i en aquest sentit seria una sublimació de la violència innata dels humans. I si això és així, acceptaràs que no és pas poca cosa: fer més civilitzats els nostres instints primaris no deixa de ser un progrés, no et sembla?
Aquesta seria una consideració de tipus general. Però aquest dia parlàvem del cas particular de la lliga espanyola, que té les seves pròpies connotacions, fins i tot de tipus social i polític, a banda de les simplement esportives. Per dir-ho ràpid, aquí el futbol no és només futbol, benvolguda companya: per raons històriques, en aquest país nostre el futbol és més que un esport…

Aquí hi ha un enfrontament de tipus polític, tan solapat com evident, representat pels dos equips més importants i representatius de les capitals de Catalunya i d’Espanya, i per extensió dels respectius països. Països, no pas “comunitats autònomes”: primera evidència. Com que és una evidència tanmateix camuflada, aquesta seria precisament la primera qüestió no esportiva en disputa en el terreny de joc, en el camp de batalla esportiu.
En aquest sentit, doncs, un partit Barça-Madrid, i la disputa aferrissada per ser campió de lliga, seria una metàfora de les relacions Catalunya-Espanya, i de la fal·làcia que des de Madrid volen fer
passar com una sola nació: els anys més crus del franquisme, en què aquesta relació havia de ser manifestament i forçosament de domini espanyol en tots els àmbits, i per tant en l’esportiu també, el Real Madrid (i ja poden dir missa, els negacionistes que es pensen que la gent no té memòria) havia de guanyar sempre, i si calia, amb ajudes arbitrals o maniobrant en els despatxos, o totes dues coses alhora.
Ara ja no estem en el franquisme (se suposa), però determinats esquemes mentals perduren, i com que la disputa per l’èxit dels dos clubs, amb dues maneres de fer molt diferents (la persistència en el treball del català vs. la magnificència del poder econòmic del castellà, feina pacient vs. cartera impacient), es decanta clarament del cantó català, aquest últim temps, l’altre fa mans i mànigues per tornar a les velles glòries dels “bons temps”, quan tenia per costum quedar campió de tot i totes li ponien… I com que no se’n surt i la realitat s’entesta a donar la raó i els títols al FC Barcelona, a la capital espanyola la premsa esportiva afí al club madrileny, que no ho pot suportar, pretén atribuir la bona marxa de l’equip blaugrana a suposats tractes de favor en els arbitratges dels partits… La barra que tenen és descomunal i de molt baixa estofa, però la lectura política que se’n pot fer també és diàfana. La petita nació sense Estat ho fa millor que el gran Estat sense nació: aquest seria el paral·lelisme, gens innocu i gens innocent.
Sortint del clos de la lliga espanyola, però, i anant a Europa, on el Real Madrid, com a campió de lliga que solia ser, va campar durant anys, el club blanc tampoc té gaire bona premsa, per les seves maneres prepotents de comportar-se. El longeu entrenador del Manchester United, sir Alex Ferguson, el té per un club “mafiós”, i ha arribat a dir d’ell que “no té ètica i va pel món fent el que vol per ser l’equip del general Franco”…
En fi, noia, no et vull pas donar més la tabarra, però amb aquestes quatre pinzellades em penso que ja es veu que la passió esportiva -tan estúpida com vulguis- està alimentada per moltes altres. Això és lo que hi ha, i les coses són com són.
Una altra cosa són els jugadors, també és veritat. Són les peces necessàries del tauler, però també són com són, i això ja depèn de cadascun d’ells. Que siguin de més o menys qualitat humana, o més o menys fantasmes, ja queda fora d’aquest debat, encara que com a figures públiques haurien de tenir un mínim de nivell. Aquest mateix divendres, que ha fet vint anys de l’alliberament de Nelson Mandela del seu llarg captiveri, algú ha recordat al Facebook que no fa gaire temps, quan el Barça va anar a jugar un partit a la República de Sud-àfrica, només van aprofitar l’ocasió per anar-lo a a veure l’Oleguer, en Thuram i l’Iniesta, i els altres es van quedar a l’hotel fent pànxing o a la capital fent el turista.
I pel que fa als jugadors del Real Madrid, pim-pam, pim-pam, copas vienen, copas van, val més que ho deixem córrer…
Salutacions.

[Foto de l’entradeta: Libération]
____________________________

ps: Molt llegible, per breu i per interessant, aquest article relacionat del periodista i culer Carles Capdevila, escrit al seu blog i publicat al diari Avui el dia 14 d’aquest mes: cliqueu aquí.