El Barça de Joan Laporta i el país
Deixa un comentariEn Jan Laporta va esvalotar una mica més el galliner català dijous passat amb el parlament que va fer en el dinar organitzat per la Fundació Catalunya Oberta (FCO) al mític hotel Majestic de Barcelona, en el qual va deixar dites algunes frases realment cridaneres.
Cridaneres i polèmiques, perquè les interpretacions que se n’han fet han sigut múltiples: hi ha qui hi veu supèrbia (“Durant molts anys el club s’havia emmirallat en el país, i ara això s’ha invertit: el Barça està brillant damunt les institucions del país”), retrets al tripartit (“Prefereixo parlar del triplet”; aquests últims anys “el Barça ha guanyat molt, i Catalunya em sembla que res; potser altres fórmules ens haurien fet avançar més”) i fins i tot un missatge de salvapàtries, segons llegim en un article de Toni Bolaño, per aquestes declaracions: “Si alguna vegada em plantegés dedicar-me a la política, cosa que ara
no faig, em preguntaria què necessita el país, un líder o un màrtir. Si
necessita un líder, a lo millor m’ho podria plantejar”, però també per la defensa que va fer, “com a advocat” que és de professió, de la presumpció d’innocència de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, patró l’un i vicepresident l’altre de la FCO i imputats pel jutge Garzón en el “cas Pretòria”.
No vull entrar ara en aquest jardí, però, i tampoc em pararé en les especulacions sobre el paper de Laporta en les pròximes eleccions -d’aquí a un any- al Parlament, després d’haver festejat amb Reagrupament i ERC, o d’haver-se deixat festejar per ells, i de fer ara -voluntàriament?-, com assegura en la seva crònica política Josep Tordera, d’arma electoral al servei de CiU…, quan encara no està clar si formarà ell mateix i l’hi presentarà la seva pròpia plataforma política.
Tampoc voldria fixar l’atenció en els personalismes de Laporta, el seu suposat comportament més o menys egocèntric i/o egòlatra en determinats capítols de la seva presidència, i fins de la seva vida de ciutadà particular, sinó que ens fixéssim en la seva obra de govern com a dirigent màxim del Barça, en els èxits institucionals i esportius que ha obtingut el Club sota la seva batuta. Ras i curt: en el Barça com a metàfora del país.
La reflexió que em faig, veient la feina feta en conjunt i davant de cada nou èxit del Barça, en la lliga de futbol però també en qualsevol altra de les seves seccions (l’últim d’ells dissabte passat, en què el Barça de bàsquet de Xavi Pasqual va passar per sobre del pobre Baskonia, la vella bèstia negra dels blaugrana quan es deia Tau Vitòria), és que el Futbol Club Barcelona, comptant amb les seves pròpies forces i únicament amb els seus recursos, i essent fidel a una filosofia i a una forma de treballar molt de la terra, però alhora obert a l’exterior, ha escrit algunes de les pàgines més brillants de la seva trajectòria, i aquí estarem tots d’acord, suposo.
Dit això, no sé si el Barça ha de ser “el motor de Catalunya” o no, i si Catalunya s’hi ha d’emmirallar, com va dir Laporta a la seva conferència. Però em sembla clar que se’n desprèn una ensenyança diàfana: si a Catalunya (en tots els àmbits del país, també en l’esportiu) hem sigut i som capaços de fer les coses bé, malgrat els entrebancs constants d’Espanya, què no faríem sense Espanya? Si, tot i tenint els àrbitres més parcials del món a favor de l’equip contrari, guanyem un munt de partits i acabem guanyant la lliga, ¿com no seria si juguéssim amb àrbitres imparcials?
Treballar fermament, i fer-ho sense por. L’endemà d’haver-se publicat aquest recull de premsa, Laporta s’emportava la junta directiva a Perpinyà a fer-hi una de les “reunions itinerants” fora de Barcelona. I a fer país, naturalment, i qui vulgui que digui missa…
Mentrestant, com diuen a “Crackòvia”, a l’altra banda del mirall hi tenim l’altra metàfora, la blanca metàfora del país que pretén dominar-nos, guanyar sempre, emportar-se el triomf (i els premis en metàl·lic, sobretot) costi el que costi. Aquest any, la seva manera d’organitzar-se i muntar les coses, quan les han de fer ells tot sols, els ha costat una picossada de milions d’euros, que es vénen a sumar a un deute ja infladíssim, que voreja els 500 M€. Comprant sense calés i tirant de crèdit, en qualsevol altre lloc això seria tan escàndalós que algú hauria llepat fort. A Espanya no: d’escàndol n’ha fet, aquest dispendi en plena crisi mundial, però a aquest club, igual que a Espanya, se li perdona tot. Ja pot fer les coses amb el cul, que sempre hi ha qui els homologa el producte, encara que sigui un trullo de cap a cap.
No se sap fins quan durarà, aquesta seqüència de la pel·lícula. Però el dia que els toqui espavilar-se sols ja es veurà realment qui són, aquí, els immadurs, les criatures de bolquer que no se saben governar i que necessiten tutela. De moment, a Catalunya estant, toca fer com els jugadors del Barça d’en Pep Guardiola, que surten a fer bé allò que han de fer sense preocupar-se de les bravates del seu rival més directe.
_________________________________________
Crònica de Carles Bellsolà a eldebat.cat, 12-11-2009
El president del FC Barcelona, Joan Laporta, en un acte
organitzat per la
Fundació Catalunya Oberta –amb presència de destacats membres
de la fundació, així com d’algun representant de Reagrupament, com ara Rut
Carandell–, ha sortit al pas de les crítiques que ha rebut per les seves
recents activitats polítiques i ha defensat el seu dret, com a president
blaugrana, a “opinar sobre els esdeveniments del país”. I, per demostrar-ho, ha
fet un discurs en un to aparentment institucional i mesurat però ple de reivindicacions
sobiranistes per sota. Com quan ha cridat als catalans, al final de la seva
intervenció, a “perdre la por” i “buscar la plenitud”, en el que la major part
dels assistents han vist com una proclama independentista no gaire dissimulada.
Laporta sap distribuir molt bé les seves activitats relacionades amb la política. Després
d’obrir la manifestació independentista de l’11 de setembre,
d’haver estat festejat per Reagrupament, i d’un parell d’aparicions molt comentades amb Joan Puigcercós, ara ha protagonitzat un acte dels que
segurament són els seus companys de viatge ideals: la Fundació Catalunya Oberta. Una fundació que, de fet, s’ha
introduït fortament al Barça sota el mandat de Laporta: en formen part el
director de Barça TV, Vicent Sanchis, el secretari general del club, Joan
Olivé, i l’home preferit pel propi Laporta per substituir-lo, l’economista
Xavier Sala Martín.
També són patrons de la fundació els exdirigents de CDC Macià Alavedra i Lluís
Prenafeta –aquest darrer es considera, de fet, l’home fort de l’FCO. I això ha
quedat ben clar quan Laporta, tot just després d’haver estat presentat pel fill
del propi Prenafeta, Marc, ha començat la intervenció
enviant el seu “suport” a les famílies d’Alavedra i Prenafeta pel seu
empresonament, en el que considera que ha estat “una decisió judicial injusta”
i, fins i tot “una humiliació per a Catalunya”. Laporta també ha fet “extensiu”
el seu suport a l’alcalde de Santa Coloma, per respecte a la “presumpció
d’innocència”.
A espatlles de gegants
Laporta, en una breu conferència titulada “El Barça, motor de Catalunya”,
prèvia a un dinar-col·loqui, s’ha remuntat a les activitats relacionades amb la
política de tres presidents del Barça de diferents èpoques: Joan Gamper, de qui
ha recordat que va declarar el català “idioma oficial del club”; Josep Sunyol, que va ser afusellat a l’inici de la Guerra Civil pels
franquistes, i Agustí Montal i la seva actitud de “resistència” al final de la dicatdura. No pas
per comparar-se amb aquests “dirigents de llegenda que en moments de màxima
dificultat van plantar cara” –tot i que en algun moment aquesta impressió ha
sobrevolat la sala–, però sí per defensar el dret del Barça i del seu president
de torn a “bategar amb els esdeveniments del país”.
Dret a fer política
“Entenc que és important que el president del Barça es posicioni i opini”, ha
dit, ja que el club és “un dels referents que contribueixen a la nostra
identitat nacional”, a la vegada que ha opinat que no hi ha “cap
incompatibilitat en la defensa d’aquests valors” i l’esport de masses. Per això
mateix, Laporta ha criticat –sempre amb el mateix to general de mitges
paraules–, els “escarafalls” que fan “alguns sectors” per les seves opinions
polítiques i pel posicionament del club, cosa que ha definit com a “l’intent de
fer que el Barça sigui només un club, quan la seva força és que és més que un
club”.
Criticant el tripartit
En aquest sentit, Laporta ha defensat la visualització de la catalanitat del
club que s’ha dut a terme durant el seu mandat, perquè “la globalització no ha
de fer perdre la identitat”. “El Barça més catalanista de la història és el més
universal de la història”, ha dit. Com també ha aprofitat per atacar el
tripartit en dir que “el Barça està brillant molt més que els organismes que
estan governant el país” i que “si abans el Barça s’emmirallava en el país, ara
el país hauria d’emmirallar-se en el Barça”.
Demana ser “valents”
Seguint amb els paral·lelismes, i com a gran conclusió de la seva conferència,
una proclama sobiranista –però no pas explícita. Així, Laporta ha explicat que
el Barça ha guanyat dues Champions en quatre anys “perquè hem estat valents”, i
ha demanat als catalans “que perdin la por” i oblidin les actituds “submises”.
“Estic convençut que el país perdrà la por i buscarà la seva plenitud”, ha
conclòs.
Els assistents
La conferència precedia un dinar-col·loqui de la Fundació Catalunya Oberta
–celebrada, molt simbòlicament, a l’Hotel Majestic de Barcelona, des d’on CiU
segueix tradicionalment les nits electorals. Hi han assistit molts dels
principals membres de l’FCO, com Xavier Sala Martín, Joan Olivé, el president
de la Fundació i exconseller Joan Guitart, el director del diari digital de la
fundació, Francesc Puigpelat, o l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa. També hi ha
anat la dirigent de Reagrupament Rut Carandell.
___________________________________________________
[Il·lustració de
l’entradeta: Mapa de la Catalunya secessionista/unionista, any 2001. Elaborat
per Marc Belzunces a partir de les dades de l’estudi 2410 el CIS espanyol. (En
vermell, llocs on l’unionisme tenia majoria absoluta; en blau, llocs de majoria
separatista). Vid. http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/14127]