L'Hereu Riera

A propòsit
de la nova invasió rojigualda del palau Sant Jordi aquest cap de setmana passat, per la Copa Davis 2009, recupero d’un post anterior, de l’estiu del 2008,
sobre l’espontània declaració d’espanyolitat de la diva Montserrat Caballé i Folc (que fa tanmateix la seva declaració de renda a Andorra), aquest comentari que em va deixar escrit la malaguanyada gestora de l’enyorat bloc L’hidroavió apagafocs, Xesca Ensenyat, en el meu:

«Seria el
primer cas que conec… de tenir
doblers negres o fer coses rares amb la declaració de la renda i no declarar-se
ben espanyol/a. Quan pensen en fer fantasies amb els pistrincs, la primera cosa
que fan és comprar-se una estanquera ben grossa.

»Ja en farem tu o jo de trampes: no l’hauríem acabada de fer i ja seríem a la garjola. T’imagines
el que hauria de pagar un tennista mallorquí que jo sé, si no hagués fermat una
cua com de núvia feta amb l’estanquera al mànec de la raqueta?»

Doncs bé, a la foto d’aquí al costat tenim de nou el tennista mallorquí que dèiem amb l’estanquera al bell mig del front, aquesta vegada, posant el seu art tennístic al servei de la causa, la de l’ensalada nacional servida en una bonica plata d’enciam de vidre ben amanida amb oli i sal.
La final de la Copa Davis 2009 ha acabat, per segona vegada consecutiva, amb brillant victòria espanyola, i d’aquesta manera s’han complert rodonament els vaticinis del batlle del Cap i Casal de Catalunya, il·lustríssim Jordi Hereu, que va assegurar, quan es va saber l’elecció de Barcelona com a seu de la final, que la ciutat demostraria “que és garantia d’èxit d’esdeveniments
internacionals”, i tant se val que aquests esdeveniments portin aparellat un desplegament de simbologia nacionalesportiva rojigualda per parar un tren.
«Según el alcalde», llegíem a EcoDiario, «que Barcelona haya vuelto a ser aceptada como sede es un
reconocimiento del “arraigo que el tenis tiene” en la ciudad y “una gran oportunidad”». Una gran oportunitat per a què? Potser per a fer negoci, pensava el megabatlle, però l’oportunitat era en realitat per capbussar el Palau Sant Jordi i Barcelona tota en un entusiasta bany de masses de no-nacionalisme espanyol.
D’això es tractava, bàsicament. Però això no és cap problema, per a la màxima autoritat municipal, al contrari: està en la mateixa línia de quan va oferir el suport de l’olímpica ciutat a la tossuda aspirant castellana pel 2016, tot i saber ell i els de la comitiva madrilenya que es van fer la foto amb ell que tot allò era fum i una estúpida manera de perdre el temps i els diners (una mòdica quantitat que l’alcalde Ruiz Gallardón va tirar pel desguàs sense provocar el més mínim escàndol).
La muntanya de Montjuïc i el Palau Sant Jordi de Barcelona han esdevingut un cop més, doncs, «un lugar mágico para el tenis español, que aquí ganó la
primera de sus tres ensaladeras» i que hi ha guanyat merescudament, no cal dir-ho, la quarta, amb un equip de tennistes majoritàriament catalanoparlants (Costa, Ferrer, Nadal, Ferrero, López…), per naixement o per haver-se format aquí com a esportistes.
El triomf, però, és espanyol, i aconseguit en territori espanyol, que és el que interessava destacar.
«Ante la mejor generación de tenistas españoles», el president Rodríguez Zapatero va demanar l’endemà del triomf «que cada día se recuerde el esfuerzo colectivo que hay detrás de cada
triunfo», però tot seguit es va dirigir a un en particular, Rafa Nadal: «Rompo un poco el protocolo institucional. Rafa, te queremos, te
quieren todos los españoles por ser un magnífico símbolo de cómo
hacer las cosas y por ser además una gran persona». I un gran trumfo, Rafa, sobretot això: un gran trumfo.

Algú pot haver pensat, llegint aquestes línies precedents, que ja hi tornem amb la queixa permanent, i que som incapaços d’alegrar-nos amb els èxits del proïsme, etc, etc. Doncs no, res d’això: estem contentíssims dels èxits de l’Armada Invencible –“más invencible que nunca”, com diuen les cofoies cròniques-, capitanejada pel campió lleidatà Albert Costa… Se’ls poden ben confitar!
Allò que emprenya és que facin ostentació de manera tan descarada de la barreja d’esport i política, la mateixa barreja que no toleren quan els rèdits polítics de la famosa barreja no són espanyols i no se’ls poden apuntar com a èxits “espanyols” sense més matisos: quan no són per a més glòria d’Espanya, i punt.
I si no, a veure com es menja això que deia en Jordi Camps fa uns dies (“De supèrflues a transcendentals”) a El 9 Esportiu:

_{Cada vegada que els catalans plantegem alguna reivindicació
políticoesportiva, com el reconeixement de les seleccions catalanes, el
Comitè Olímpic Català o una llei de l’esport pròpia, ens hem de sentir
dir que hi ha coses més importants a resoldre que no aquestes. I ens
fan una llista amb els problemes econòmics, d’educació, de sanitat o de
cultura que hi ha en la nostra societat per dir-nos tot seguit: «Creieu
que és més important tenir una selecció de futbol pròpia que bones
escoles per als vostres fills?» Aquesta demagògia no només la sentim en
l’àmbit esportiu. Ara mateix, en plena ebullició de les consultes
populars, també hem vist com més d’un polític ha posat la crisi
econòmica que ens aclapara com a excusa: «Em preocupa més resoldre la
crisi que no els debats identitaris.» I ni resol la crisi ni té
problemes identitaris, perquè els espanyols no en tenen d’aquest tipus
de problemes.}

_{No en tenen a l’Espanya profunda i eterna. A
Catalunya i al País Basc, sí. Per això, el Parlament basc, aprofitant
la nova majoria que hi ha va aprovar dies enrere resolucions demanant
que la selecció espanyola de futbol jugui algun partit a Euskadi i que
la Vuelta ciclista a Espanya torni a passar pel País Basc. Quan vaig
veure que el PSE-PSOE, el PP i UPyD havien aprovat això vaig pensar que
significava que el nou govern basc havia resolt tots els problemes de
terrorisme, econòmics, educatius, sanitaris i culturals dels ciutadans
del país, i per això es podien dedicar a aprovar coses que, quan les
plantejava l’anterior govern basc o els catalans, eren qualificades de
supèrflues.}

_{Anava errat. El nou govern espanyolista del País Basc
no ha resolt els problemes dels bascos. Ni de bon tros. Però els
espanyols fan el que volen. No han de demanar permís a ningú. Allò que
quan ho fan els altres és una aberració, per a ells és natural. Els
partits de la selecció espanyola de futbol els han de demanar els clubs
i les etapes de la Vuelta, els ajuntaments, sempre segons un recorregut
que planteja l’organització. Però tant se val.}

_{I a Catalunya, a
Barcelona, en concret, tenim el lluitador infatigable Alberto Fernández
Díaz, que encara arrossega el cabreig per l’etapa del Tour que va
acabar a Barcelona i vol, tant sí com no, la selecció espanyola de
futbol i la Vuelta a la capital catalana. Ja ha oblidat
l’espanyolització de Barcelona durant els Jocs del 1992? I la final de
la Copa Davis del 2000 –amb els xiulets a tot allò català inclosos?–
Sort que els calendaris de les competicions internacionals no es poden
recórrer al Tribunal Constitucional.}

_{___________________________}

[_{Foto de l’entradeta: RFET}]