He aprés a escriure, no a viure.
Cesare Pavese
Sense esperança, és difícil trobar en les pàgines de Cesare Pavese una espurna de felicitat o paraules joioses. Per ell, la literatura era "
una defensa contra les ofenses de la vida". Jo vaig llegir les poesies i algunes novel·les fa molts anys, en català. Per cert, el meu sentit gràcies a la col·lecció El Cangur, d’Edicions 62, que em va descobrir, en català, tanta literatura catalana i d’arreu, entre altres, les novel·les de Pavese traduïdes per Maria Aurèlia Capmany.
Llegint
Il mestiere di vivere trobem una persona tristíssima, inadequada, sempre fora de lloc, que s’inscriu al partit feixista sense voler-ho fer, que acompleix una condemna al
confino per anti-feixista sense haver-ho estat realment, que no va ser partisà (quan
tothom ho havia estat), que va perdre tants amics en la guerra que no va fer, que s’inscriu, després de la guerra, al PCI sense ganes, sense creure-hi, ell mateix dirà "
he regularitzat la meua posició finalment, inscrivint-me al PCI". Aquesta decisió no va servir per trencar l’aïllament, no només intel·lectual, en què vivia el poeta. el 1947 en plena postguerra, en plena explosió del neo-realisme, publica un llibre amb diàlegs entre personatges de la mitologia greca,
Dialoghi con leucò.
Va ser un excel·lent traductor a l’italià d’escriptors anglesos i nord-americans (i de llibrets de Mickey Mouse), va traduir, per 1000 lires,
Moby Dick de Melville, va traduir també Dos Passos i Joyce. Abandonat per totes les dones que va estimar, el seu malestar existencial, el seu patiment i el
vici absurd, com anomena moltes voltes el suïcidi,
el van rondar sempre, des de l’adolescència.
El 18 d’agost de 1950 escriu: "
Tot açò fa fàstic. No paraules. Un gest. No escriuré més." Són les últimes paraules escrites al seu diari,
Il mestiere di vivere, començat 15 anys abans.
Deu dies després es va suïcidar a un hotel a Torí.
No sé explicar perquè he estimat sempre tant la seua poesia i les seues novel·les, però és un autor que m’acompanya fa molts anys i
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls és un llibre al qual torne sovint.
Ací vos deixe el poema Verrà la morte e avrà i tuoi occhi llegit per Vittorio Gassman, un altre trist, un luxe.
A vull llegir hi ha el poema
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Cosí li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.
Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.
