Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: llibres

el món per un forat

13
Publicat el 10 de juny de 2008

Només tornant d’Itàlia es pot dir que s’ha vist el món per un forat.
Josep Pla, Cartes d’Itàlia

A voltes Itàlia em fa ràbia (ja ho sé, però a voltes em passa) i pense que no té remei, que és un país amb un present gris i un futur negre, amb una profunda crisi de valors i tot això, aleshores, quan em passa això, un dels remeis que conec és rellegir a Pla.
A les moltíssimes pàgines que Pla va dedicar a Itàlia, a la seua bellesa i al seu esperit, trobe la recepta de l’amor a aquest país (crec que començaré a regalar la traducció de les Cartes d’Itàlia als amics amb la italianitat deprimida). Quan llig a Pla dient: “¿Què seria Europa sense Itàlia?” pense ¿Què seria d’Itàlia sense Europa?, però tot plegat, la lectura de Pla em reconcilia amb el país i em fa tornar l’esperança: “Itàlia és un món que, des del punt de vista de la intel·ligència i de la sensibilitat, no té límits“. I en aquests moments de crisi que tinc de tant en tant, l’admiració de Pla pel país em ve molt bé:

“-Aneu a Itàlia! Tracteu de viure a Itàlia! És el país més important d’Europa, per les coses de qualitat, s’entén

Ací un interessant article de Rossend Arqués sobre Pla i Itàlia.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

filologia del mar

19
Publicat el 2 de juny de 2008

M’estic acabant un llibre (em falta poquíssim, em sap un greu) preciós, preciós en tots dos sentits, en el de valuós i en el de bell. Es diu Breviario Mediterraneo (jo l’estic llegint en italià, però està en castellà, en català no, tot i que està traduit a més de 20 llengües, brr). L’autor és Predrag Matvejevic (amb accent a la c, no sé com es posa) i el llibre és una joia. Parla del Mediterrani, l’explica, parla de les llengües i de les olors, dels ports, de les plantes, de les guerres de les ones, dels mapes i de les illes. No té cap pretensió de ser exhaustiu, és literatura. Un tractat poètico-filosòfic diu a la solapa, no sé què és, però m’encanta. 
No puc resistir la temptació de traduir el primer paràgraf de la introducció de Claudio Magris, que és diu Per una filologia del mar:

En una esplèndida pàgina d’aquest “breviari” Predrag Matvejevic explica que va conéixer a Alexandria a un rellotger català que tenia la passió de compilar acuradament, lluitant amb tenaç precisió contra l’exorbitant mancança de dades, el catàleg de la famosa biblioteca destruïda pel califa Omar, la més gran de tota l’antiguitat. La filologia del mar -de la qual Matvejevic forneix, amb aquest llibre, un exemple fascinant, ric d’intel·ligència i de poesia- es pareix a la metòdica i fantasiosa empresa del rellotger català, per la seua barreja de rigor i gosadia, precisió científica i epifania de l’infinit”.

Doncs això.

Abans de la pàgina cent ja sabia que el llibre havia entrat (per aclamació) en una estranya categoria de llibres meus. Jo els llibres els tinc ordenats més o menys per nacionalitat de l’autor o per, diguem-ne, literatura (vull dir que Simenon està amb els francesos i Nabokov amb els nord-americans, tot i que Ada o l’ardor es mereixeria estar amb els russos). A més els acoste per afinitat, si eren amics els pose junts a la llibreria. Me’n vaig adonar fent caixes per a la darrera mudança que hi havia un grup de llibres que estaven junts a la llibreria amb un criteri diferent. A la caixa vaig  posar europeus, i hi havia Elias Canetti, W.G. Sebald, Romain Gary i dos llibres de Jorge Semprún. Claudio Magris hi va entrar al selecte club fa poquet i Matvejevic acaba d’entrar, li he de fer lloc.
No sé ben bé com explicar-ho, però crec que aquests escriptors són fonamentalment europeus, per això a la meua llibreria estan junts. Alguns d’ells escrivien en francès sense ser francesos, com Gary o Semprún, Canetti i Sebald van escriure en alemany tot i viure a Anglaterra, Magris escriu en italià i Matvejevic en croat. Uns eren jueus i d’altres no, només Sempún i Gary van lluitar a la Segona Guerra Mundial, són de generacions diferents i d’orígens diferents, l’únic motiu que em va vindre al cap quan me’n vaig adonar que estaven junts és que pense que fan literatura europea, i no puc precisar més aquesta categorització, crec que la literatura que escriuen aquests autors (amb dubtes sobre Magris al que he llegit poc, ara estic posant remei) és èticament europea. Ara que pense, tots excepte Magris vivien  o viuen a un altre país, però no és tampoc això, molts que han viscut i escrit a un altre país no estan al grup. No, és com una espècie de categoria moral, és ben estrany.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Visibilità

4
Publicat el 9 d'abril de 2008

Poi piovve dentro a l’alta fantasia
Dante, Purgatorio (XVII, 25)

Amb aquesta citació de Dante comença la quarta de les Lezioni americane de Calvino, dedicada a la visibilitat, entesa com la capacitat d’evocar imatges. En parlava Pau Sif a una entrada al seu bloc i en parla també Calvino, de la gran capacitat de Dante de crear i regalar al lector imatges precises. Del geni de Dante (poeta) en la descripció de les visions de Dante (personatge) en el seu viatge ultraterrè. 
En una societat saturada d’imatges com la nostra, avisa Calvino, correm el risc de perdre “una facultat humana fonamental: el poder de veure a ulls clucs, de fer eixir colors i formes de l’alineament de caràcters alfabètics negres sobre una pàgina blanca, de pensar per imatges”.
Recorda Calvino que allò important és no oblidar que l’escriptor  compleix operacions que impliquen i combinen l’infinit de la seua imaginació amb l’infinit de les possibilitats lingüístiques de l’escriptura. La màgia, diria jo, s’acompleix quan tot plegat es combina amb la imaginació del lector.
Calvino acaba la lliçó dient que “totes les realitats i les fantasies poden prendre forma només mitjançant l’escriptura, en la qual exterioritat i interioritat, món i jo, experiència i fantasia apareixen fetes de la mateixa matèria verbal; les visions dels ulls i de l’ànima es troben contingudes en línies uniformes de caràcters minúsculs o majúsculs, de punts, de comes, de parèntesi; pàgines amb signes alineats, apretadets com grans de sorra, representen l’espectacle variat del món en una superfície sempre igual i sempre diversa, com les dunes empeses pel vent del desert”.
Les Lliçons americanes (Sis propostes per al pròxim mil·lenni) de Calvino, publicat després de la seua mort, eren les coferències que, sobre literatura, havia de donar a la Universitat d’Harvard l’any 86, en parlava ací Puig d’en Cama. Les sis lliçons són: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat (la sisena, coherència, no va arribar a escriure-la), i eren per a ell, sis valors literaris a conservar per a aquest mil·lenni. Són un llibre molt recomanable que en català va publicar Edicions 62.

I pensava en tot açò perquè l’altre dia a Mallorca em van ensenyar la preciosa edició de la Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló i només mirant les il·lustracions reconeixia els cants.
I perquè vaig veure molins, cuines, bars de naufrags i arbres que ja coneixia perquè els havia llegit i els havia vist a ulls clucs.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

L’arte della gioia

7
L’acabe d’acabar fa cinc minuts, anit em vaig adormir que em faltaven poquíssimes pàgines (vaig tornar de Castelló morteta) i tenia moltes ganes d’arribar a casa per acabar-lo.
Jo he sabut que existia per la traducció al català (L’art de viure) i la major part d’italians que saben que existeix ho han sabut per les reedicions fetes gràcies a l’èxit de la traducció al francès.
La vida de l’autora és un altra novel·la: siciliana, filla d’un advocat d’esquerres i d’una de les figures històriques de l’esquerra revolucionària italiana, Maria Giudice, a qui el llibre està dedicat (i que hi és com a personatge). Els pares, vidus, es van "ajuntar", ella amb set fills i ell amb tres i van tindre a Goliarda, que va ser educada a casa i va fer carrera com a actriu. Als 43 anys va començar a escriure L’arte de la gioia, es va passar tots els matins durant nou anys (del 67 al 76) escrivint amb bolis bic de punta fina una novel·la de més de 600 pàgines, amb la intenció d’escriure "literatura popular d’esquerres", ningú li va voler publicar. L’any 80, completament arruïnada va acabar a la presó per furtar-li joies a una amiga. Malauradament no va veure mai publicada la novel·la, va morir l’any 96 i la novel·la va ser publicada pel seu darrer company l’any 98, sense que ningú li fera cas.
Anem al llibre: al començament no em va agradar molt, no sé què m’esperava…i quan me’n vaig adonar ja no el podia deixar. La protagonista és una dona siciliana i pobre, nata l’1 de gener del 1900 i al llibre passa bona part de la història del segle XX, és un personatge perfectament amoral, que no dubta en matar en la seua recerca de la felicitat. A l’alçada de la pàgina cent ja m’hi havia enamorat irremeiablement. Una dona que intenta ser lliure i que deixa ser lliures als que l’envolten, que esdevé sàvia i que s’enamora sense voler posseir i que cria una colla de fills, propis i no, en llibertat i feliços. La història està plena de política, d’amor i de sexe, explícit, mai (mai) vulgar, el llibre està ple de cossos i de carícies i d’abraçades i de besos. L’escriptura (he llegit que la traducció catalana és molt bona) és esplèndida, respira, acarona, és (no sé com dir-ho) una escriptura corporal, vibrant.
El llibre comença amb una xiqueta (la protagonista) que pateix una violació i acaba amb un orgasme dolcíssim de la protagonista als 70 anys.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Les lluernes han tornat

4

"He estimat molt Pasolini. Dèiem quasi les mateixes coses, però jo les deia més baixet. Des que ell no hi és me n’he adonat, me n’adone, que parle més fort".
Leonardo Sciascia

Escrivint l’altre dia sobre L’affaire Moro em vaig quedar amb ganes de parlar una miqueta més de la introducció del llibre, que em pareix de les coses més belles escrites per Sciascia.

(…)



Comença: "Anit, eixint a passejar vaig veure a una esquerda d’una paret, una lluerna". I ja a la primera frase, Pasolini. A un dels articles més famosos i citats de Pasolini (publicat al Corriere l’1 de febrer del 75 i inclòs als Scritti Corsari), l’autor es queixava de que les lluernes havien desaparegut.
Continua Sciascia: "Era una lluerna, a l’esquerda de la paret. Vaig sentir una joia intensa. I com doble. I com duplicada. La joia d’un temps retrobat -la infància, els records, aquest mateix lloc, ara silenciós, ple de veus i de jocs- i d’un temps per trobar, per inventar. Amb Pasolini. Per Pasolini. (…) Les lluernes, doncs. I -pietat i esperança- ací escric per Pasolini, com reprenent després de més de vint anys una correspondència: "Les lluernes que creies desaparegudes, comencen a tornar. En vaig veure una anit, després de tants anys."

Trobe que Siascia, tan serìós sempre, quan parla de Pasolini ho fa amb una tendresa inusual en ell. Amb un to completament diferent del que usa normalment quan escriu.
Pasolini va ser el primer que es va fixar en Sciascia i li va dedicar una recensió al seu primer treball: Favole della Dittatura, del 1950. Des d’aleshores van ser amics però, com explica el mateix Sciascia: "Hi havia com un ombra entre nosaltres, i era l’ombra d’un malentès. Crec que pensava que jo era prou -com dir?- racista respecte a l’homosexualitat. I potser era veritat: però no fins el punt de no estar de la part de Gide contra Claudel, de la part de Pier Paolo Pasolini contra els hipòcrites, els corruptes i els cretins que l’acusaven. El fet de no haver aconseguit dir-li-ho mai, ara em fa pena, remordiment".
No sé ben bé per què però sovint els pense junts, pense que són els dos intel·lectuals italians que més s’han compromès, que més s’han exposat, amb els articles, amb les seues obres, sense estalviar-se. Tan polítics tots dos i tan poc homes de partit, outsiders que van tindre una relació molt complicada amb el PCI.
Eren dues persones molt diferents: Pasolini provocador permanent, provocant amb el que deia però també amb la seua persona, amb l’esguard, amb el cos. Sciascia, en canvi, lacònic fins al silenci, físicament discretíssim, quasi vulgar i que es va exposar més -va començar a parlar més fort- després de la mort de Pasolini.
I tots dos sols. Pasolini, que trobe que és la imatge de la soledat intel·lectual i política, va reconèixer a Sciascia una autoritat, "una autoritat personal, lligada a allò dèbil i fràgil que és un home sol".
Sciascia quan escriu L’affaire Moro sap que està escrivint el seu llibre més polèmic i quines seran les reaccions, i el comença, tendrament,  amb les lluernes i amb Pasolini (el seu Virgili). No parlant d’ell, parlant amb ell, per Pasolini. 

Ací, Sciascia parlant de Pasolini

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

L’affaire Moro

5
La storia d’Itàlia ha una metà oscura
Carlo Lucarelli

Dels aniversaris que toca commemorar enguany, ací a Itàlia, ja vaig parlar del naixement de la Constitució republicana, però hi ha un altre que, segurament, tornarà a provocar rius de tinta i de confusió: el 16 de març de 1978 va ser segrestat a Roma i assassinat després de 55 dies, Aldo Moro, President de la DC.
El caso Moro és un dels anomenats Misteris d’Itàlia: fets de la història republicana italiana, mai resolts i plens d’ombres, intrigues  i secrets que comencen amb la matança de manifestants a Portella de la Ginestra, Sicília, l’1 de maig del 47 i no han acabat encara. La llista inclou tots els atemptats del terrorisme feixista, com el de l’estació de Bolonya, mai aclarits, i altres fets que han condicionat la història recent italiana. 
Sobre el cas Moro s’han escrit centenars de llibres, s’han fet desenes de pel·lícules i s’han celebrat sis processos, un dels quals encara està obert. Periòdicament apareixen nous documents o alguna de les persones implicades fa noves declaracions que, normalment, l’única cosa que fan és afegir ombres a l’assumpte. No tinc cap intenció d’entrar ací en el mèrit dels fets ni d’escriure la llarga llista de preguntes òbvies que encara no han trobat resposta. El que vull és parlar d’un llibre: L’affaire Moro de Leonardo Sciascia.
(…)

Sciascia va escriure L’affaire Moro en calent, pocs mesos després dels fets. El llibre va eixir primer a França i quan va eixir a Itàlia va provocar, com Sciascia havia previst, moltes incomprensions i polèmiques. El llibre comença amb una cita d’Elias Canetti: La frase més monstruosa de totes: algú ha mort "al moment just".
Dedicat a Pasolini, amb una dedicatòria de vàries pàgines que és la introducció del llibre (per Pasolini, amb Pasolini), el llibre comença amb la impressió de Sciascia de que a
l’affaire tot estava ja escrit, que els fets vivien "en una esfera d’intocable perfecció literària".
El que Sciascia fa a continuació és una anàlisi textual i literària de les cartes de Moro des de la "presó del poble", de les 30 cartes que es coneixien en aquell moment. Curiosament, mentre Moro estava segrestat les seues cartes van ser titllades per la premsa, per la DC i pels investigadors, de documents no creïbles perquè escrits per una persona que estava "fora de si", completament alienada. De fet, mai es van analitzar durant les investigacions policials mentre va durar el segrest (!). Va ser Sciascia el primer que, en lloc d’estigmatitzar-ne el contingut, va fer atenció a les cartes, buscant-ne el sentit més profund, va intentar analitzar el cas, mitjançant les cartes, amb una perspectiva científica, neta de prejudicis ideològics o polítics. D’aquesta manera el llibre de Sciascia il·lumina el que Robert Katz va anomenar la
confusió universal, que ha envoltat, des d’aleshores, l’afer.
Examinant el cas des del punt de vista de la comunicació, amb una anàlisi quasi filològica, construeix les seues reflexions sobre Moro a partir de la lectura dels documents, copsant-ne les ambigüitats, amb una especial sensibilitat per la comprensió de les paraules. Va ser el primer que va trobar en les cartes els indicis que Moro, molt més lúcid del que tots pensaven, intentava fer arribar al partit, al govern i als investigadors. Buscant en les paraules de Moro el que Sciascia anomena el "codi del no-sentit", buscant en els passatges "conceptualment estranys" en els que un intel·lectual com Moro difícilment hauria caigut, les pistes i els indicis que Moro intentava comunicar sobre on es trobava i que, malauradament, van ser ignorats per tothom. Sciascia, a més, no es presta a la "santificació" de Moro duta a terme, una volta mort, per qui el va deixar morir.
Llegir
L’affaire Moro significa, també, abandonar-se al plaer de seguir el raonament d’una intel·ligència agudíssima que ordena, estructura i analitza el material d’estudi, amb una lucidesa i saviesa extraordinàries i que s’obstina en comprendre’l utilitzant pura i simplement la raó.
El resultat és un dels més violents i poderosos actes d’acusació que han estat dirigits a l’Estat i a la seua classe dirigent i que, personalment, rellig periòdicament, ja que, a més, és l’únic dels llibres escrits sobre el cas que suporta el pas del temps sense perdre ni una gota de sentit.
No sé si està traduït, però és una lectura molt recomanable.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Leopardi

9
Una de les coses que no els perdonaré mai (a qui? a ells) és no haver estudiat a l’escola els nostres clàssics i que m’hagen fet llegir i estudiar fins a la mort d’avorriment El cantar del Mio Cid i les Coplas a la mort del pare de Jorge Manrique (que en pau descanse), encara me’n sé un parell de memòria (i Bécquer, del salón en el ángulo oscuro…).
Els italians, si més no els que ara són adults, han estudiat i llegit i entès la Divina Comèdia. I tots, tots, saben de memòria fragments de la Comèdia i alguna poesia de Leopardi, quasi sempre L’infinito. Amb les novel·les no els ha anat tan bé, i s’han hagut d’empassar dosi sobrehumanes de I promesi sposi  de Manzoni (poverelli!).
Amb L’infinito he fet la prova i tots la saben de memòria (i els agrada), jo només puc competir amb Manrique i Bécquer, i no hi ha color. Em fa molta ràbia molta, haver d’explicar que jo he estudiat clàssics estrangers, i que els meus no els he estudiat mai a l’escola. Ausiàs March hauria de fer part de la meua formació i del meu patrimoni escolar com Dante o Leopardi del dels meus amics italians. I em fan molta enveja.
M’agrada molt demanar que em reciten L’infinito, un bon amic té una samarreta molt bonica amb estels dibuixats i els dos últims versos, i és una excusa perfecta per fer-me-la recitar…Così tra questa immensità s’annega il pensier mio: e il naufragar m’è dolce in questo mare.
He trobat dues lectures que m’agraden i no sabia quina posar, les he posades totes dues. Una la llig Giorgio Albertazzi, un actor que m’agrada moltíssim. El vaig veure a Ferrara en Memorie di Adriano, és increïble veure a eixe home de 84 anys que és Adrià. Fa L’infinito  molt teatral. L’altra és de Vittorio Gassman, què dir.
A vull llegir hi ha el poema i una traducció de Narcís Comadira i una de Josep Carner.

Bon any nou ple dolços naufragis…

L’INFINIT (Trad. Narcís Comadira)

Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

L’INFINIT (Traducció de Josep Carner)

Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l’últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m’espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d’aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l’etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d’aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m’és dolç de naugragar-hi.


L’INFINITO
Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quïete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s’annega il pensier mio:
e il naufragar m’è dolce in questo mare.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Le parrocchie di Regalpetra

2

La neu, el nadal

– El vent s’emporta les orelles- diu el bidell.
Per les finestres veig els arbres vinclats, com agafant impuls per una cursa.
Els xiquets baten els peus, es bufen les mans plenes de penellons.
L’aula té quatre grans finestres: damasquinades de gel, tremolen pel vent com els cascavells d’un ase.
Com sempre, en una pagineta de llibreta, els xiquets m’expliquen com han passat el dia de Nadal: tots han jugat a cartes, a scopa, set i mig i ti-vitti (t’he vist: un joc que no permet cap distracció); han anat a la missa del Gall, han menjat el capó i han anat al cinema.
Algun afirma que ha estudiat des de l’alba, després de la missa, fins a migdia; però és mentida evident.
En conjunt tots han fet les mateixes coses; però algun les explica amb aire d’antiga crònica: "La nit de Nadal l’he passada a les cartes, després vaig anar a l’església que era plena de gent i de llum, i a les sis hores va ser el naixement de Jesús". 
Alguns no han parlat de la missa, han escrit sense amargura conscient, amarguíssimes coses:
"El dia de Nadal he jugat a les cartes i he guanyat quatre-centes lires i amb aquests diners, abans de res, he comprat els quaderns i el llapis i amb els que m’han sobrat he anat al cinema i he pagat l’entrada a mon pare per no fer-li gastar els seus diners i ell, allà dins m’ha comprat sis caramels i una gasosa". El xiquet s’ha sentit feliç, ha fet d’amic a son pare pagant-li l’entrada al cinema, ha tingut els sis caramels i la gasosa: i ja havia comprat els quaderns i el llapis. Ha fet un bon Nadal. Però el seu Nadal jo l’hauria volgut diferent, més despreocupat.
"El matí del Sant Nadal- escriu un altre- ma mare m’ha fet trobar l’aigua calenta per rentar-me sencer".
El dia de festa no li ha portat res més tan bell. Després de rentat, eixugat i vestit, ha eixit amb son pare "per fer la compra". Després ha menjat brou amb arròs i el capó.
"I així he passat el Sant Nadal".

Les parròquies de Regalpetra, Leonardo Sciascia

Llibre publicat el 1956, un dels primers de Sciascia, explica la seua experiència com a mestre a un poble qualsevol de Sicília, Regalpetra és un poble imaginari. Explica el període feixista però també la postguerra i els anys 50s. La misèria dels treballadors de les salines i les mines de sofre. És un dels meus llibres preferits de Sciascia (ho són quasi tots), i, crec, l’única obra clarament neo-realista de l’escriptor sicilià.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

El poeta més trist del món

3

He aprés a escriure, no a viure.
Cesare Pavese

Sense esperança, és difícil trobar en les pàgines de Cesare Pavese una espurna de felicitat o paraules joioses. Per ell, la literatura era "una defensa contra les ofenses de la vida". Jo vaig llegir les poesies i algunes novel·les fa molts anys, en català. Per cert, el meu sentit gràcies a la col·lecció El Cangur, d’Edicions 62, que em va descobrir, en català, tanta literatura catalana i d’arreu, entre altres, les novel·les de Pavese traduïdes per Maria Aurèlia Capmany.
Llegint Il mestiere di vivere trobem una persona tristíssima, inadequada, sempre fora de lloc, que s’inscriu al partit feixista sense voler-ho fer, que acompleix una condemna al confino per anti-feixista sense haver-ho estat realment, que no va ser partisà (quan tothom  ho havia estat), que va perdre tants amics en la guerra que no va fer, que s’inscriu, després de la guerra, al PCI sense ganes, sense creure-hi, ell mateix dirà "he regularitzat la meua posició finalment, inscrivint-me al PCI". Aquesta decisió no va servir per trencar l’aïllament, no només intel·lectual, en què vivia el poeta. el 1947 en plena postguerra, en plena explosió del neo-realisme, publica un llibre amb diàlegs entre personatges de la mitologia greca, Dialoghi con leucò.
Va ser un excel·lent traductor a l’italià d’escriptors anglesos i nord-americans (i de llibrets de Mickey Mouse), va traduir, per 1000 lires, Moby Dick de Melville, va traduir també Dos Passos i Joyce. Abandonat per totes les dones que va estimar, el seu malestar existencial, el seu patiment i el vici absurd, com anomena moltes voltes el suïcidi,  el van rondar sempre, des de l’adolescència.
El 18 d’agost de 1950 escriu: "Tot açò fa fàstic. No paraules. Un gest. No escriuré més." Són les últimes paraules escrites al seu diari, Il mestiere di vivere, començat 15 anys abans.  Deu dies després es va suïcidar a un hotel a Torí.
No sé explicar perquè he estimat sempre tant la seua poesia i les seues novel·les, però és un autor que m’acompanya fa molts anys i Vindrà la mort i tindrà els teus ulls és un llibre al qual torne sovint.

Ací vos deixe el poema Verrà la morte e avrà i tuoi occhi  llegit per Vittorio Gassman, un altre trist, un luxe.

A vull llegir hi ha el poema

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi

questa morte che ci accompagna

dal mattino alla sera, insonne,

sorda, come un vecchio rimorso

o un vizio assurdo. I tuoi occhi

saranno una vana parola,

un grido taciuto, un silenzio.

Cosí li vedi ogni mattina

quando su te sola ti pieghi

nello specchio. O cara speranza,

quel giorno sapremo anche noi

che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.

Sarà come smettere un vizio,

come vedere nello specchio

riemergere un viso morto,

come ascoltare un labbro chiuso.

Scenderemo nel gorgo muti.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Quando scapperò

3

Quando scapperò
allora a lungo implorerà, in catalano, un contadino abbandonato

P.P. Pasolini

Amb del seu turment intel·lectual, la seua denúncia contínua, el seu enfrontament públic i incansable pràcticament amb tothom, a més de les novel·les, la poesia, les pel·lícules, el teatre, els articles, la faena que li devien donar els més de vint processos que va haver d’afrontar (la majoria pel contingut de les seues pel·lícules). A més de tot això, Pasolini va publicar una extensa producció d’estudis sobre els dialectes* i la poesia dialectal. Des de Dialet, lenga e stil del 1944 va publicar molts treballs erudits sobre la literatura dialectal, sobretot del XIX.
Pasolini trobava en el dialecte el darrer reducte de llengua incontaminada, no homogeneïtzada.
A banda del romanesco de Ragazzi di vita o de Accatone i el napolità del Decameron, fa parlar els personatges de l’Evangeli segons Mateu en el dialecte d’Abruzzo.  
A Crónicas Italianas, Terenci Moix explica una conversa que va tindre amb Pasolini, a finals dels anys60s, en la que li va preguntar sobre el sentit dels versos escrits al principi de l’entrada: "Em va explicar Pier Paolo el seu amor per les llengües romàniques, de les quals admira el català per la virginitat a què l’han forçada els successos de tots coneguts en aquests anys i, va afegir que, en la destrucció a què els mass-media han llançat a les llengües de tot el món, l’absència de mass-media en català haurà pogut evitar, si més no, aquesta corrupció". A les òbvies protestes de Moix, que li va dir que el preu d’aquesta puresa era la mort de la llengua, Pasolini li va contestar que era perfectament conscient d’aquesta contradicció, però no podia evitar "l’enveja per una puresa preservada, a partir de la qual tot era possible". Tot era possible.

* Utilitze dialecte perquè és la paraula que s’utilitza ací i es la que utilitzava Pasolini.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Fiore di poeti catalani

5
Pasolini, que va passar l’infantesa al Friül, no va parlar mai friülà a casa. Tot i això, els seus primers poemes els va escriure i publicar en friülà. El filòleg Gianfranco Contini en va fer la primera recensió i, anys després, el va posar en contacte amb Carles Cardó. Pasolini li va demanar una selecció de poemes de poetes catalans, i d’aquests contactes va nàixer Fiore di poeti catalani, una selecció de poemes de Joan Rois de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Miquel Bertrán i Oriola i el mateix Carles Cardó, traduïdes a l’italià i publicades el 1947. 
Pasolini fa una introducció de dues pàgines on presenta l’obra i parla del català i els catalans. Explica l’evolució literària i lingüística de la llengua, alaba el poble català per la seua defensa de la pròpia llengua i destaca el fet que la traducció d’Andreu Febrer de la Divina Comèdia del 1429 és la primera traducció coneguda de l’obra de Dante. Pasolini diu que l’evolució del català és el model que hauria de seguir el friülà per consolidar-se, i en destaca la versatilitat, no només com a llengua literària, també en ressalta, admirat, l’ús científic i quotidià.
El text és del 47, Pasolini explica el que el franquisme suposa per la llengua i diu que tot canviarà "il giorno in cui il sole della liberta splenderà di nuovo su questa lingua, erede del provenzale, che fu la seconda in importanza- dopo l’italiana- nel Medio Evo e che oggi è parlata in Spagna, in Francia e in Italia da non meno di sei milioni di persone

Informació extreta de Pier Paolo Pasolini i la defensa de la llengua catalana, de Jordi Colominas.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

llatí

5

No vaig ser mai molt bona estudiant de llengües clàssiques, tot i tindre molt bons professors a l’institut (crec que un dia en parlaré, del luxe de professorat que hi havia a l’Institut Francesc Ribalta de Castelló als 80s). Em semblaven matèries perfectament inútils i avorrides. Estava equivocada, ho sé, però vaig perdre l’ocasió d’aprendre llatí i grec. Quan vaig començar a aprendre italià vaig pensar moltes voltes que saber una miqueta de llatí m’hauria estat molt útil. Quan vaig anar a Grècia m’hauria agradat no haver d’estar mitja hora davant de cada paraula per intentar desxifrar-la. El llatí és la llengua oficial del Vaticà, Status Civitatis Vaticanæ, pareix que els caixers automàtics estan en llatí: Inserito scidulam quaeso ut faciundam cognoscas rationem i si ho fas et dona la chartula nummaria. Jo no ho he vist mai, no sé si m’aclariria.

L’altre dia parlava de Si això és un home de Primo Levi. En l’edició d’Einaudi està junt amb La tregua i els vaig llegir seguits. La tregua és el llibre on l’autor explica el seu llarg viatge des d’Auschwitz fins a casa, després de l’alliberament del camp. Al començament del llibre, enmig del caos de la Cracòvia d’aquells dies, perdut, amb fam i fred i sense parlar polac, Levi intentava trobar el menjador per a pobres. Transmet molt bé l’angoixa de no poder comunicar-se amb ningú, de no poder demanar ajuda. En un moment donat va veure un capellà pel carrer i va pensar que potser…es va arrimar i li va preguntar: «Pater optime, ubi est mensa pauperorum?» i va iniciar una conversa amb l’única persona amb qui tenia una llengua comuna. Va aconseguir comunicar-se i demanar ajuda gràcies al llatí que recordava de l’escola. Jo m’hauria mort de fam.


Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Cant d’Ulisses

2

Ahir em va dir un amic que han traduït al català els relats que faltaven de Primo Levi, bé. Estaria molt bé que traduïren també l’única novel·la de l’escriptor torinès Se non ora, quando?, del 82 (en espanyol la va publicar Alianza). A mi em va agradar molt, explica la història d’una banda de partisans jueus a Polònia. Tot i que el llibre està tot amerat d’ironia dolça, és terrible, com altres llibres de Levi.

Hui pensava en Primo Levi, jo vaig llegir Si això és un home en català. Després va ser un dels primers llibres que vaig llegir en italià. Si això és un home és un dels llibres més pertorbadors que he llegit mai. A tot el llibre hi ha cites, explícites o no, a l’infern de la Divina Comèdia. A un passatge del llibre, enmig de l’horror del camp, en un moment de relativa tranquil·litat, un company francès, li demana a Primo Levi que li ensenye italià, Levi ho fa recitant-li el Cant d’Ulisses de l’infern de la Divina Comèdia, a voltes no recorda tots els versos, a voltes els recorda malament, però continua.

"Considerate la vostra semenza:

Fatti non foste a viver come bruti,

Ma per seguir virtute i conoscenza"*

I a Auschwitz, al bell mig de l’infern, la poesia va ser "com un toc de trompeta, com la veu de Déu. Durant un moment he oblidat qui sóc i on sóc"*.

M’estava mirant el meu exemplar en català del llibre, és un regal i qui me’l va regalar va escriure a la dedicatòria que és un llibre que parla de la dignitat i la grandesa humanes. Té raó.

.

* Considereu si us plau la vostra sement: / no sou pas bèsties, i heu d’omplir la vida / amb la virtut i amb el coneixement. De Si això és un home, edicions 62, la traducció és de Francesc Miravitlles, la traducció de l’estrofa de la Divina Comèdia és de Josep M. de Sagarra

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari