Un altre país

"Escric per tindre companyia". Erri de Luca

A mi no només m’agraden molt els llibres d’Erri de Luca, és que m’agrada molt ell. Sobretot les mans.

És d’aquelles persones que podries escoltar per hores, pel que diu i perquè té un parlar d’aquells, i mou les mans (enormes) molt, però tranquil·lament.

Escriu des dels 20 anys però va començar a publicar molt tard. Explicava una volta que, quan treballava a la fàbrica (va treballar a la FIAT molts anys) s’alçava dues hores abans i llegia i escrivia, deia que la poesia que acumulava en aquestes dues hores li permetia no tornar-se boig a la fàbrica. Crec que el llibre que més m’ha agradat és Montediddio, està en català.

En parla a una entrada preciosa Pere Meroño, està ací. Ara, mentre buscava l’entrada de Pere, he trobat aquesta de La trappola que cita un comentari del bloc de Pere fet per "una desconeguda Maria", era jo! Aleshores no era blocaire, era només comentaire. No l’havia llegida, les caramboles m’encanten.

A vull llegir la resta…vos deixe un poema que m’agrada molt i trobe que és molt ell, no m’atrevisc a traduir-lo. Es diu Valore, del llibre Opera sull’acqua e altre poesie, del 2002.

Valore

Considero valore ogni forma di vita, la neve, la fragola, la mosca.

Considero valore il regno minerale, l’assemblea delle stelle.

Considero valore il vino finché dura il pasto,

un sorriso involontario,

la stanchezza di chi non si è risparmiato,

due vecchi che si amano.

Considero valore quello che domani non varrà più niente e quello che oggi vale

ancora poco.

Considero valore tutte le ferite.

Considero valore risparmiare acqua,

riparare un paio di scarpe,

tacere in tempo, accorrere a un grido,

chiedere permesso prima di sedersi,

provare gratitudine senza ricordarsi di che.

Considero valore sapere in una stanza dov’è il nord,

qual’è il nome del vento che sta asciugando il bucato.

Considero valore il viaggio del vagabondo,

la clausura della monaca,

la pazienza del condannato, qualunque colpa sia.

Considero valore l’uso del verbo amare e l’ipotesi che esista un creatore.

Molti di questi valori non ho conosciuto.

"Quan mor una llengua no moren certes alternatives per dir les coses, moren certes coses"

Luigi Meneghello va nàixer a Malo, prop de Vicenza, el 1922 i va morir a juny d?enguany. Partisà amb el Partito d?Azione,  en acabar la guerra, després de la derrota a les primeres eleccions del partit que encarnava la seua idea de política, ?sufocat entre dues esglésies?, com deia ell, referint-se a la Democràcia Cristiana i al Partit Comunista, va deixar Itàlia el 1947 per instal·lar-se a Anglaterra. Va fundar i dirigir la Càtedra de Literatura Italiana a l?Universitat de Reading i hi va ensenyar 33 anys. (...)

La seua novel·la Libera nos a Malo (títol on juga amb el nom del poble i el vers del parenostre en llatí), publicada el 1963, és una meravella. Explica les històries de la seua infantesa i joventut, però explica, sobretot, les històries del seu poble. És una novel·la coral on els únics protagonistes evidents són el poble i la llengua. És, com ell diu ?un llibre escrit des de dintre d?un món on es parla una llengua que no s?escriu?. Està escrit en italià: ?no m?he proposat ni traduir ni reproduir el dialecte; en canvi, he transportat del dialecte a la llengua algunes formes i construccions on em semblava necessari, i sempre amb el criteri que aquests ?transports? meus, en el seu context, havien de ser comprensibles per al lector italià?. Una prosa precisa i preciosa, d?una qualitat quasi líquida, amb una gran força evocadora, una prosa que sembla parlada, amb un sentit de l?humor i una tendresa que ho ameren tot i que et fan llegir amb un somriure xicotet (un somriure com el de llegir a Moncada). A un passatge bellíssim del llibre, un escarbat va pujant per un monument usant els noms dels caiguts de la I guerra mundial gravats al marbre per escalar. Convertint els noms no en citacions sinó en llocs on agrapar-se.

Un altra novel·la excel·lent de Luigi Meneghello és I piccoli maestri, on explica la seua experiència partisana, lluny de la retòrica i de la mitificació d?altres novel·les. Trobe que  I piccoli maestri,  El Partigiano Johnny de Beppe Fenoglio i I sentieri dei nidi di ragno de Calvino són les millors novel·les italianes sobre l?experiència partisana.

Jo, a la llibreria, tinc Malo al costadet de Mequinensa. Espere que algú el traduïsca i el pugueu gaudir en català.