Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: llibres

declaració

15

M’ha arribat hui per correu (gràcies, gràcies, gràcies). M’ha arribat des de Salamanca, són les coses que té açò de la moderna recuperació de l’amistat epistolar, perquè la xarxa, una mica,  també és això, com escriure i rebre cartes. Abans existien sòlides amistats basades en una llarga i intensa correspondència, tot açò nostre una mica és el mateix, però molt més ràpid i sense cal·ligrafia.
L’he començat a llegir a l’autobús tornant de la faena, he caminat fins a casa rapidet (considerant els 40 graus) i en arribar (després de l’estriptís i l’arruixada d’Autan) he seguit llegint. 
A aquestes edats i a la pàgina 37 del primer llibre seu que llegeixo crec que m’estic enamorant d’Enric González.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

l’estranya parella

5

L’altre dia, amb ganes de lectures lleugeres (fa molta calor) em vaig comprar el que pensava que era una novel·la negra clàssica. Un llibre de Fruttero & Lucentini, una parella d’escriptors que van començar a escriure junts als anys 70s, quan tots dos estaven per la cinquantena. Van començar amb un llibre de poesia escrit a quatre mans (!) i també a quatre mans van fer traduccions esplèndides, com la de Lo strano caso del Dr. Jekyll e del Sig. Hyde de Stevenson i escrivien, també, articles satírics, sàtira costumista, en deia algú. Fins la mort de Lucentini al 2002, van escriure sobretot novel·les negres clàssiques, en el sentit d’americanes (les seues històries quasi sempre passen a Torí), serioses i amb un sentit de l’humor molt amarg (molt poc italià, no sé explicar-ho millor).
El llibre que em vaig comprar es diu L’amante senza fissa dimora (L’amant sense domicili fixe) i aquest cap de setmana me’l vaig endur al nostre cap-de-setmana-a-la-fresca-fora-de-roma, eixe i Cortázar (que per a un cap de setmana perfecte era molt adient). El vaig començar i em va atrapar, completament, i no era una novel·la negra, era una novel·la romàntica (d’amor, la història que explica escrita d’un altra manera podria ser una novel·la romàntica de quiosc), una història d’amor a Venècia, que ja em perdonaríeu però sona fatal. Doncs una meravella. Emocionant, amb un misteri (clar) i molt, molt ben escrit. Al final del llibre hi ha uns annexos amb un Indice sentimentale dei nomi dei luoghi e delle cose notevoli que és una delícia i uns mapes amb textos que reprodueixen les passejades dels protagonistes per la ciutat preciosos. Segurament si haguera llegit millor la contraportada o la solapeta no l’hauria comprat (un festeig a Venècia no era el que buscava a la llibreria) i, en canvi, el llibre em va captivar des de l’inici, quines coses. M’ha fet vindre moltes ganes d’anar a Venècia, perquè, òbviament, la protagonista del llibre és la ciutat, com no pot ser d’un altra manera.

En català n’hi ha una novel·la seua traduïda, El palio de les contrades mortes, a la col·lecció La Negra, de la Magrana.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

xocolata

2
Publicat el 13 de juny de 2009

A qué viene la noche si no es buscando pájaros

Quan vaig saber que eixiria ja em vaig emocionar molt, tornava, tornava. Quan va eixir allà (del lado de allá) sabia que no el podia tindre encara perquè estava massa lluny. El vaig començar a acaronar sense tindre’l, pensant en el moment en què el tindria a les mans, sabia quan seria, faltava poc al proper viatge a Castelló. El divendres passat en arribar vaig anar corrent a comprar-lo, era més gros del que esperava, vaig llegir l’índex mil voltes però no el vaig començar. El vaig posar a la bossa i no el vaig tornar a obrir, llegia altre. En arribar a Roma va ser la primera cosa que vaig traure de la bossa, l’he passejat per casa durant una setmana, me’l mire sense obrir-lo. Des que el tinc he començat altres dos llibres, dels que passen per mi sense deixar quasi cap senyal, i no l’he començat.
És molt estrany, allò normal hauria estat que m’hi haguera llançat de cap, amb recel, a llegir-lo immediatament, potser dues voltes seguides. En canvi hi pensava, me’l mirava però no l’encetava. Hui he pensat que el que estava fent era com quan era xicoteta i me menjava el pa per deixar-me la xocolata per al final, i triava el moment de menjar-me-la sola, tota d’un mos.

En canvi hui l’he començat quasi amb timidesa, a mossets desordenats, com d’ocellet, i el deixe i m’alce faig un altra cosa o no res i després torne i el llig un altre tros. És estrany.

He llegit encara poc. És ell, hi és tot. Després de tant de temps.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

esguard

8
Publicat el 19 de maig de 2009


A l’home sensible i imaginatiu que visca, com jo he viscut molt de temps, sentint contínuament i imaginant, el món i els objectes li són d’alguna manera dobles. Ell veurà amb els ulls una torre, un camp; sentirà amb les orelles un so de campana; i al mateix temps amb la imaginació veurà un altra torre, un altre camp, sentirà un altre so. En aquest segon gènere d’objectes està tot allò bell i plaent de les coses.

G. Leopardi, Zibaldone, 30 de novembre de 1828

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

quaderns de bitàcola

3

No hi ha cap lloc on un home sol se senta més sol que a Roma. Herman Meville

M’agraden els bons llibres de viatges i m’agrada molt llegir la impressió que va fer Roma als escriptors estrangers que l’han visitada. Per sort, sobretot durant el segle XIX, molts van fer el seu viatge a Itàlia i van escriure sobre la ciutat i sobre el van sentir visitant-la o vivint ací. Quasi es podria dir que les impressions del viatge a Itàlia es va convertir en un gènere literari.
Els escrits sobre Roma més coneguts són els de Goethe, Stendhal i Shelley que hi van viure, però n’hi ha molts més que la van visitar al llarg del segle i que es van deixar inspirar per la ciutat.
Amb el títol Dall’Italia, hi ha publicades les cartes que Gogol va escriure durant els dos anys que va passar a Roma, al 1838 i 39.
El 1909 es van publicar, amb el títol Italian Hours, els llargs articles que, sobretot l’any 1873 que va viure ací, va publicar a diverses revistes Henry James. També Nathaniel Hawthorne, Dickens i Zola van passar llargues temporades a Roma.
El 1955 es va publicar Journal of A Visit to Europe and the Levant, el diari del llarg viatge que Herman Melville va fer per Europa i Terra Santa al 1856. Hi ha una traducció de la part que correspon a Itàlia publicada ací, Diario Italiano. Ja sabia que al llibre no trobaria al capità Achab, però esperava un relat emocionat de la ciutat i de la seua gent. Doncs no. Una de les primeres frases és: “serà perquè vinc de l’orient o perquè estic d’un humor irritable, però Roma m’ha semblat aplanada. Una planassa que oprimeix“.  Es veu que el mal humor no se li va passar mentre va restar a Roma, es deixa impressionar poc pels monuments, es queixa de l’olor de la ciutat, de les cares poc amables dels romans, del que es cansa de caminar…
Quan visita el colosseu escriu: “El colosseu és com una cavitat entre els turons. Fa pensar al Hopper de Greylock” (una vall dels Apalatxes) i troba molt boniques les ribes del riu vistes des de sota de Castel Sant’Angelo perquè li recorden a l’Ohio. No l’he acabat de llegir, m’he fartat abans, trobe que és una llàstima que no sentira the luxury of loving Italy de què parlava Henry James durant la seua estada, potser en un altre moment li haurien fet més profit les seues passejades romanes.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

sípia

2

L’argomento della mia poesia (e credo di ogni possibile poesia) è la condizione umana in sé considerata. Eugenio Montale

Ja fa temps que tinc una mica abandonada la poesia (o viceversa), que no en llig com abans i que la que llig no m’aprofita com abans. Un amic diu que es l’edat, no crec. O sí, ves a saber. Darrerament estic tornant a lliscar cap als llibres de poesia, però sempre els mateixos, els de capçalera.
 
D‘Ossi di seppia, d’Eugenio Montale (la veu és de Vittorio Gassman, com sempre):

Non chiederci la parola che squadri da ogni lato
l’animo nostro informe, e a lettere di fuoco
lo dichiari e risplenda come un croco
perduto in mezzo a un polveroso prato.

Ah l’uomo che se ne va sicuro,
agli altri ed a se stesso amico,
e l’ombra sua non cura che la canicola
stampa sopra uno scalcinato muro!

Non domandarci la formula che mondi possa aprirti,
sì qualche storta sillaba e secca come un ramo.
Codesto solo oggi possiamo dirti,
ciò che non siamo, ciò che non vogliamo.

 

Vittorio Gassman Eugenio Montale Non chiederci la parola che squadri da ogni lato –

A vull llegir…, hi ha el poema en català.
Actualització: no sé perquè pareix que només es pot sentir un tros, si és així, ací el podeu escoltar complet.
La traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís:
 
No ens demanis la paraula que quadri per cada costat
el nostre ànim informe, i en lletres de foc
ho declari i resplendeixi com un safrà
perdut al mig d’un polsegós prat.

Ah l’home que se’n va segur,
amic dels altres i d’ell mateix,
i no té cura de la seva ombra que la canícula
imprimeix sobre un ensulsit mur!

No ens demanis la fórmula que pugui obrir-te mons,
sí qualque torta síl·laba i seca com una branca.
Sols açò avui podem dir-te,
allò que no som pas, allò que no volem pas.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

torna

7

que cada cosa cruel sea tú que vuelves…

Duc uns dies (dies?) que les visites que faig als diaris italians són rapidíssimes, no llig les notícies, amb els títols ja en tinc prou per començar el dia enfadada i amb ràbia, molta ràbia. Hui no ha segut diferent. Després he anat, com sempre, a fer les visites als diaris del lado de allá,  miradeta a l’Avui que hui és dijous i toca suplement cultura de la setmana passada, i voilà! a la pàgina ‘paraula de blog’ havien reproduït una paraula molt bonica del diccionariet, balòstia, m’ha fet molta il·lusió i he escrit de seguida al Joan, que la va enviar, per donar-li la notícia.
Després he anat a El País i l’he vist, he vist la seua foto i he llegit, ja nervioseta, el títol: Los últimos papeles de Cortázar. Torna, a maig torna, Papeles inesperados, es titolarà el llibre, 11 relats inèdits, un capítol inèdit d’El libro de Manuel, 11 nous capítols d’Un tal Lucas, 13 poemes inèdits… i així fins a 450 pàgines. La notícia m’ha arreglat el dia que, entre la pluja (dels collons), l’estat lamentable del pati itàlic i altres coses meues, havia començat regulín.

L’esperaré, ja l’estic esperant.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

literàries

10

No em passa sovint, de tindre tants llibres que m’esperen i que els voldria llegir tots a l’hora. L’altre dia vaig anar a la llibreria i vaig fer la compra (m’encanta anar a la llibreria com si anara a la plaça), tenia una llisteta de novel·les que volia. Una es diu 1545 Gli ultimi giorni del Rinascimento, l’autor és Antonio Forcellino, un historiador i restaurador d’art del renaixement (és el restaurador del Moisès) que, a més de ser sabut escriu molt bé –rara avis-, és la seua primera novel·la i en tinc moltes ganes. 
A més acaba d’eixir el darrer llibre d’Erri de Luca, Il giorno prima della felicità, finalment un altra novel·la, amb xiquet protagonista i amb protagonista Nàpols, la Nàpols que a setembre del 43 va saber rebel·lar-se contra els alemanys que l’ocupaven, en el que s’anomena le quatro giornate di Napoli que, no sé perquè, han estat poc o gens protagonistes de novel·les o pel·lícules. Òbviament tinc moltes moltes ganes de llegir-lo (aquest supose que el traduiran al català).
A més, no vaig poder resistir a una novel·la que no havia llegit de John Fante (Fante Alighieri, li diu Vinicio Capossela), que no heu llegit a John Fante? llegiu-lo, llegiu-lo, crec que en català només han traduït un parell de llibres: Espera a la primavera, Bandini i Pregunta-ho a la pols, el meu preferit Brotherhood of the Grape està en castellà, La hermandad de la uva, Anagrama.
M’he comprat també una novel·la de Shalom Auslander, fa temps que la volia, me n’han parlat molt i molt bé, no crec que estiga traduït perquè a google no n’hi ha cap resultat en l’idioma o idiomes seleccionats, el llibre es diu Il lamento del prepuzio i  diuen que escriu com un nebot enfadat de Philip Roth, m’han dit que és molt divertit.
Però jo havia anat a la llibreria a comprar-me tot el que trobara de Boris Pahor. És un autor eslovè de Trieste, fa mesos que tenia una novel·la seua, Necropoli, (traduïda al català) que havien traduït fa poc a l’italià i no trobava mai el moment de llegir-la, l’estic llegint ara i estic enlluernada, així que vaig anar a la llibreria a buscar més, han traduït fa poc un parell de llibres seus on parla de la italianització dels eslovens de Trieste. Quan els haja llegit li dedicaré l’espai que es mereix.
I mentre jo em mirava satisfeta el munt de llibres que m’esperaven va i m’arriba un paquetet directe des de la Barceloneta, un regal de reixos que el penós servei postal itàlic ha tingut un mes ves a saber a quin forat negre, amb tres llibres tres: L’últim patriarca de Najat El Hachmi i La família del meu pare de Lolita Bosch, que tenia moltes ganes de llegir-los, i Una dona incòmoda de Montse Banegas, del que no en sabia res però diu a la contraportada que és la història d’una addicta al tabac, lectora empedreïda i pedant, que ha estudiat història…cosa que m’omple de curiositat, clar…, per cert, quan va ser que els autors dels llibres que m’agraden van començar a tindre la pocavergonya de ser més joves que jo? 

Estic llegint, amb molta calma, perquè és un llibre lent i difícil de pair, Necropoli de Boris Pahor, quan l’acabe crec que continuaré amb ell i després…serà molt difícil triar, molt.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

cap de setmana

10
Publicat el 9 de gener de 2009

Tinc un refredat monumental, d’aquells que tot pareix que passe a càmera lenta i que jo estiga sota l’aigua o a una bombolla. Tinc la veu d’algun personatge dels Simpson, estic sorda com una campana i tinc la gola folrada de paper de vidre i el cervell de carn de gallina… però m’és igual: hui a l’hora de dinar, si trobe les forces, i si no en eixir de la faena, me n’aniré a Feltrinelli i em compraré el darrer volum de la trilogia Millennium, de Stieg Larsson, que ix hui (ho vaig llegir l’altre dia al diari: dal 9 gennaio nelle librerie).
 
Vaig llegir el primer en català aquest estiu, Els homes que no estimaven les dones (en italià es deia Uomini che odiano le donne, que no és el mateix), justet quan l’acabava d’acabar va eixir el segón en italià: La ragazza che giocava con il fuoco (La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina en català) i hui finalment el tercer: La regina dei castelli di carta (ves a saber com el traduiran en català).

Em pense passar el cap de setmana llegint, amb el meu temps mesurat per la durada de l’efecte del paracetamol, poca vida social i alguna rentadora si és precís. I quan al llibre en algun moment diguen que estan a deu graus sota zero (és el que tenen les novel·les sueques, que fa sempre un fred que pela) jo m’arrauliré sota la manteta del sofà i seguiré llegint.

Així que aquest cap de setmana en lloc de sexe, droga i rock’n’roll, servidora, novel·la sueca, paracetamol i, com a molt, Schubert. Si no els heu llegit i alguna volta teniu molt molt de temps (són 800 pàgines per volum), no ho dubteu, Stieg Larsson val molt la pena.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

sambori

4
Publicat el 7 de gener de 2009

Els xiquets europeus i americans continuen jugant al sambori sense saber que estan fent reviure un joc iniciàtic, l’objectiu del qual és entrar i tornar a eixir d’un laberint; jugant al sambori els xiquets baixen simbòlicament als inferns i tornen a la terra. Mircea Eliade

L’altre dia quan vaig fer el sambori brossià per l’homenatge que havien organitzat la gent de l’abloccedari, em vaig quedar amb la recança de no haver fet una cosa més italiana, “segons el tarannà del bloc” com suggerien els organitzadors. Però em va fer gràcia que la cosa m’eixira tan cortazariana però tant.
Passejant per la xarxa amb el sambori al cap vaig descobrir que sí que havia fet un homenatge a Brossa si no italià, molt romà. Pareix que el sambori és un dels jocs més estesos pel món i el van, potser inventar i segur difondre, els antics romans. He llegit que hi ha un sambori, gioco del clàudus (joc del coix) en deien, traçat al paviment del foro ací a Roma, però jo no l’he vist mai. 
En italià es diu gioco del mondo o della campana, al principat es diu xarranca i a les illes xinga. En gallec es diu mariola (què bonic) i en portuguès amarelinha, segurament tots dos venen de marelle que és com es diu en francès. Ací hi ha el nom del joc en un fum de llengües.
A mi m’agrada molt la paraula sambori, trobe que és molt bonica i una mica estranya, com exòtica. No sé si el joc es diu sambori a tot el País Valencià o només a Castelló. Diu l’Alcover que és la manera antiga de dir cimbori i que sambori també vol dir figura espiral (i tornem al laberint).
També rayuela em pareix una paraula preciosa (i pronunciada en portenyo més encara), pagaria un imperi (si el tinguera) per una edició de Rayuela com la de la foto. A Buenos Aires en vaig veure alguna però demanaven massa. A l’Havana me’n vaig comprar una (en realitat en vaig comprar dues, una per a mi i una per regalar) de la Casa de las Américas amb introducció de Lezama Lima que havia estat d’una tal Gladys que va subrallar la frase: “había una grotesca e irreparable escisión entre lo dicho y lo que se quiso decir“.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

diccionari afectiu

14

Sempre m’han agradat molt els diccionaris, ara en tinc un de nou molt especial. Ha eixit fa molt poquet i és una joieta. Es titula Dizionario affettivo della lingua italiana. Els curadors han demanat a més de tres-cents autors que triaren la seua paraula preferida i n’escrigueren l’entrada corresponent. Hi són tots, Camilleri, Erri de Luca, Paolo Giordano, Wu Ming…hi ha paraules repetides, definicions llarguíssimes o molt curtes, molt poètiques o molt “amb els peus a terra”, en dialecte o en italià. La paraula que més autors han triat ha estat silenci, alguns autors han triat la seua paraula pel so, d’altres pel significat o per algun motiu personal que expliquen en la definició. En traduïsc alguna:
Adversari: aquell a qui eternament estem temptats de besar. Roberto Pazzi
Mans: Quan pense en les mans torne a veure les mans de ma mare tancades a la falda d’una dona cansada de guerra. I torne a veure les mans de mon pare gastades pel treball. Havien tocat teixits i diners per tota la vida. I veig les meues mans concentrades en el turment del teclat de l’ordinador. Les mans són cor i cervell d’una vida sencera.Marosia Castaldi
Aurora: Henry James deia que en la llengua anglesa no n’hi ha cap expressió més bella que summer morning, matí d’estiu; per a mi, en italià, cap guanya a la dolça paraula aurora. Té un so sensual i auster al mateix temps: la boca dubta mig tancada per pronunciar-la, els llavis van avant; la llengua, les dents, el paladar deixen passar l’aire sense fregar-se. És una paraula llatina, però els mateixos llatins s’equivocaven sobre el seu significat. Pensaven que venia d’aurum, or, i que volia dir “l’hora del dia en què el cel té color d’or”. Més precís i poètic, Homer li deia aurora dels dits de rosa.
L’aurora no és l’alba: és el pressentiment de l’alba. El moment en què el sol, encara invisible sota l’horitzó, tenyeix de rosa una nit que ja no és nit, sense que el dia siga encara dia
. Raul Montanari

La idea m’encanta i estic temptada de fer-vos, modestament, una proposta a tots els qui passeu per ací i demanar-vos que trieu la vostra paraula, per fer un xicotet diccionari afectiu del català (de butxaca). Un dia d’aquests la llançaré, començaré amb la meua paraula i la meua definició. Aneu pensant les vostres…

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

La soledat dels nombres primers

6

Els nombres primers són divisibles només per 1 i per ells mateixos. Estan al seu lloc en l’infinita sèrie de nombres naturals, esclafats com tots entre dos, però un pas enllà respecte als altres. Són nombres sospitosos i solitaris.
Paolo Giordano, La soledat dels nombres primers

Paolo Giordano té 26 anys i està fent el doctorat en física teòrica, enguany ha publicat la seua primera novel·la La solitudine dei numeri primi, el llibre es va convertir ràpidament en un súper vendes. Jo em vaig resistir una mica, sempre em fan por aquests llibres que tothom compra, tothom llig i tothom en parla bé, tot i que el títol m’agradava molt (a voltes he descobert grans escriptors per un títol atractiu, vaig començar a llegir Carson McCullers perquè em va agradar el títol de La balada del café triste).
Una entrevista a la tele a Paolo Giordano em va convéncer i el vaig comprar. El vaig llegir rapidíssim, vam fer tard a un sopar (i servidora és puntualíssima) perquè em faltava poquíssim i l’havia d’acabar precís. No és un llibre lleuger, és un llibre trist i amarg, explica soledats i silencis amb molta delicadesa i una trama perfectament construïda i molt ben escrita. Una senyora novel·la. Li han donat el Premi Strega, el premi literari més important d’Itàlia, és el guanyador més jove de la història del premi. 
Acabe de llegir que Edicions 62 ha comprat els drets i eixirà en català a primavera.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

I piccoli maestri

7

Vaig parlar de Luigi Meneghello en una de les primeres entrades del bloc. És un dels meus escriptors italians preferits. En aquella entrada parlava de Libera nos a malo, una excel·lent novel·la on els protagonistes són un poble i la seua llengua. Vaig dir en aquella ocasió: “Un altra novel·la excel·lent de Luigi Meneghello és I piccoli maestri, on explica la seua experiència partisana, lluny de la retòrica i de la mitificació d’altres novel·les. Trobe que  I piccoli maestri,  El Partigiano Johnny de Beppe Fenoglio i I sentieri dei nidi di ragno de Calvino són les millors novel·les italianes sobre l’experiència partisana”.

He sabut que l’han traduït, al castellà, Los pequeños maestros, Ediciones Barataria, jo no sabia que existia eixa editorial, però he vist que tenen al catàleg alguns escriptors italians molt interessants, entre ells Beppe Fenoglio.
I piccoli maestri és una novel·la autobiogràfica, on l’autor explica la seua experiència en una formació partisana formada, sobretot, per estudiants universitaris i amb un capità que és professor de filosofia. No es tracta d’un grup de partisans comunistes, eren joves poc polititzats, simpatitzants de Giustizia i Libertà, el grup, que no partit, de Carlo Rosselli, que pretenia reunir tots els antifeixistes no comunistes i no catòlics (les dues esglésies, que deia Meneghello). Van ser dels primerets antifeixistes europeus que van anar a Espanya a lluitar, Rosselli va ser assassinat a França pels serveis secrets italians el 1937.
Els membres de Giustizia i Libertà van fundar, el 1943, el Partito d’Azione, republicà, laic i socialista moderat (moderat d’aleshores, vull dir no revolucionari) que va ser molt actiu en la resistència. El partit es va dissoldre al 47, era el partit d’Enzo Biagi, de Bobbio, de Vittorio Foa, Leone Ginzburg, Primo Levi, Montale, i d’un grup de gent que, junts, ves a saber el què haurien pogut fer.
Estic divagant, els partisans d’I piccoli maestri parlen poc de política i molt de literatura, és una novel·la de formació, gens neo-realista, sense herois ni retòrica. Els partisans de Meneghello són joves amb tot l’entusiasme i les ganes de canviar el món i amb tota la inexperiència i la improvisació, que creixen, personalment i política, fent la guerra. Escrit amb l’habitual to irònic i sense èmfasi de Meneghello, amb la seua escriptura lleugera i “distant” (quasi britànica). És un gust llegir-lo, a mi em va agradar molt i el recomane vivamente

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

ciutats

26

La ciutat per qui passa sense entrar-hi és una, és un altra per qui hi és pres i no ix mai; una és la ciutat on s’arriba la primera volta, un altra la que és deixa per no tornar; cada una mereix un nom diferent.
Italo Calvino. Le città invisibili

Marco Polo al 1298, en ser fer presoner pels genovesos , va coincidir a la presó amb Rustichello da Pisa, novel·lista i aventurer, a qui va dictar el llibre Il Milione, Llibre de les meravelles del món . Aquesta feliç coincidència va fer possible aquest fascinant llibre de viatges (per cert, van acabar d’escriure’l cap al 1300, just quan començava el viatge de Dante per la selva oscura).

També devem a aquesta coincidència que Italo Calvino escriguera Les ciutats invisibles, un diàleg entre Marco Polo i el Kublai Khan, a qui el venecià descriu les ciutats del seu imperi que el Khan no coneix. Un dels llibres més poètics i més bells de Calvino. A les descripcions, sovint molt curtes, el que explica les ciutats és la seua forma, o les persones que la van construir o els detalls invisibles, la subtilesa, el desig, els ulls que la miren o el cel que la cobreix, cada descripció del llibre val per totes les ciutats, també per aquelles que no existeixen. Amb el to de mil i una nits amb que Polo parla al Khan de ciutats amb nom de dona, Calvino ens regala un llibre especialíssim, diferent a cada relectura.

Les ciutats són una barreja de tantes coses: de memòria, de desitjos, de signes d’un llenguatge; les ciutats són llocs d’intercanvi, com expliquen tots els llibres d’història de l’economia, però aquests intercanvis no són només intercanvis de mercaderies, són intercanvis de paraules, de desitjos, de records.”

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

la poesia i el ministeri

5
Publicat el 18 de juny de 2008

Aquests dies els estudiants italians estan fent les proves de la maturità (la selectivitat). Ací és sempre una notícia i els diaris i els noticiaris se n’ocupen molt. Hui, en la prova d’italià, els estudiants havien de fer un comentari de text d’un poema d’Eugenio Montale. Ripenso al tuo sorriso, del llibre més conegut del poeta, Ossi di seppia. Es veu que els especialistes del ministeri que han preparat l’examen no tenien l’edició comentada i, a més, no havien llegit el poema:

Repenso el teu somriure, i és per a mi una aigua límpida
descoberta per ventura entre el pedregam d’un areny,
exigu espill on esguardi una heura els seus corimbes;
i damunt de tot l’abraçada d’un blanc cel quiet.

Aquest és el meu record; no sabria dir, oh llunyà,
si del teu rostre s’esprem lliure una ànima ingènua,
o bé ets un dels errants que el mal del món extenua
i que porten amb ells llur patiment com un talismà.

Però això puc dir-te, que la teva pensada efígie
submergeix les enrabiades estrafolàries en una onada de calma,
i que el teu semblant s’insinua en la meva memòria grisa,
pur com la capçada d’una joveneta palma…

Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís, Gregal, València 1988

(a vull llegir…, l’original en italià)

 

El poema està dedicat a K. que, com expliquen totes les edicions comentades, era Boris Kniassef, un coreògraf amic del poeta. Als pobres estudiants que l’havien de comentar els demanaven coses com ara: “Identificar en el poema el paper salvador i consolador de la figura femenina” (m’imagine al mig milió d’estudiants buscant-lo al poema, pobres) o que comentaren les expressions relatives a “la pensada efígie de la dona”. Al final, a més, havien d’aprofondir, basant-se en el text, el tema del paper salvador i consolador de la figura femenina. Supose que els estudiants, si no coneixien el poema, s’hauran marejat una miqueta en llegir el rotund “oh, llunyà” del cinquè vers dedicat a la dona en qüestió, si el coneixien s’hauran marejat més encara. 
Si més no, ells el poema l’hauran  llegit, cosa que, evidentment, els especialistes del ministeri del ram no han fet.

 


Ripenso il tuo sorriso, ed è per me un’acqua limpida
scorta per avventura tra le petraie d’un greto,
esiguo specchio in cui guardi un’ellera i suoi corimbi;
e su tutto l’abbaccio d’un bianco cielo quieto.

Codesto è il mio ricordo; non saprei dire, o lontano,
se dal tuo volto s’esprime libera un’anima ingenua,
o vero tu sei dei raminghi che il male del mondo estenu
e recano  il loro soffrire con sé come un talismano.

Ma questo posso dirti, che la tua pensata effigie
sommerge i crucci estrosi in un’ondata di calma,
e che il tuo aspetto s’insinua nella mia meoria griggia
schietto come la cima d’una giovinetta palma..

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari