L'Hereu Riera

Divendres, 4 d’abril. Dia de marxar de Cuba… O no. En teoria avui teníem el dia lliure, per campar-se-les cadascú al seu aire fins a l’hora d’anar a agafar l’avió, a la nit, per tornar a casa. Però ja ho diu la dita: l’home proposa i déu -la companyia aèria- disposa; perquè, tal com era de preveure, els vols s’encavalquen i els avions no van a l’hora. I efectivament, quan arribem a l’aeroport de l’Havana, tots carregats amb els embalums corresponents [“Ara la gent viatja -rics i pobres- amb moltes maletes. Insensata absurditat!”. J Pla, 1969], l’avió de Madrid ni hi és, ni se l’espera: ens confirmen que no arribarà fins demà al matí, de manera que no hi ha més remei que facturar les maletes per demà, per avançar feina, i tornar cap a l’Havana a passar-hi la nit, a l’hotel Habana Libre, això sí, amb les despeses pagades. La companyia de vols, la mateixa gloriosa AirComet de l’anada, deu haver fet números i li deuen sortir, compensant els seus frustrats passatgers d’aquesta curiosa manera. Una altra cosa és la mala imatge que dóna, el que en puguin pensar els seus clients, però sembla que això no els importa pas gaire, als capatassos de l’empresa.
Abans de sortir de la terminal, però, es produeix una convulsió: corre com la pólvora la brama que hi ha un nombre limitat de places disponibles a l’avió d’una altra companyia, Air Europa, i la Paquita, movent-se a tota velocitat, aconsegueix entaforar-hi la major part del nostre passatge: només quedem a terra vuit dels expedicionaris, que hem decidit que ja ens va bé esperar-nos fins demà.
Tornem cap a la ciutat, doncs, en un autocar noliejat per la companyia a passar una nit extra a la capital de Cuba, a l’hotel que es va inaugurar el 1958 com a Habana Hilton i que pocs mesos després Fidel Castro i els seus el van convertir en el seu quarter general, immediatament després d’haver entrat triomfants a la capital, i van rebatejar-lo dos anys més tard com a Habana Libre, havent-lo nacionalitzat prèviament. Quines sensacions devien experimentar, aquella tropa, aquells dies i en aquelles circumstàncies, tenint des de dalt del pis 24è d’aquest immens edifici tota l’Havana i tot Cuba als seus peus!…
Aquest descollonant establiment, que en el seu moment va ser el més alt de tot Amèrica Llatina, es troba al barri d’El Vedado, entre el carrer L i el 23 [l’Havana, que és majorment quadriculada, té un sistema de nomenclatura dels carrers semblant al de ciutats com Nova York, amb lletres i números], que és conegut, aquest últim, per La Rampa; i el dia abans, quan hi vam arribar, semblava la Rambla, més aviat, perquè aquella mica de pluja del camí es va convertir en un diluvi, enmig d’un espetec de llamps i trons espectacular, com no els havia sentit mai, em penso, o almenys no pas amb aquell so metàl·lic tan estrident, que semblava com si el cel fos tot ell un tambor de llauna percudint desbocat…, i en qüestió de cinc minuts el carrer, que fa pendent, com diu el nom, s’havia convertit en un riu, com els de la costa del nostre Maresme.
El hall de l’hotel està decorat amb tot de grans fotos en blanc i negre que testimonien aquells dies de 1959 en què a Cuba devia semblar que tot estava per fer i que tot era possible…

Només d’arribar a l’Habana Libre Tryp -que és com es diu ara l’hotel, d’ençà que el govern el va mig vendre, ignoro amb quina mena de formalisme, a la cadena espanyola Sol Melià, a final dels anys 90-, ens fan passar a la cafeteria, i ens serveixen el sopar. “Menú para vuelos demorados”, llegim a la capçalera de la carta que ens passen, escrita en castellà i anglès: així doncs, no es pot pas dir que la nostra situació sigui gaire inusual, i aquí a l’hotel és evident que no els ve pas de nou, quicir…
Havent sopat pugem a les habitacions, que se suposa que són per dormir-hi, però que podrien servir perfectament per jugar-hi un partit de bàsquet, amb aquella amplada… La que ens han donat és una habitació espaiosa, neta, ben il·luminada, i amb una vista espaterrant sobre l’Havana de nit. M’estiro per provar si el llit és gaire tou, i em quedo fregit a l’instant, adormit com un soc. Portem a sobre molts dies de dormir poc, de beure -de tomar– més i de menjar irregular, i tot aquest excés l’absorbeix ràpidament, com un imant, el flonjo matalàs de la suite havanera. Al cap d’una estoneta vénen els companys a veure si m’apunto a pujar amb ells al Turquino [el Pico Turquino, de 1.900 m d’altitud, és el punt més elevat de Cuba], la cocteleria que hi ha dalt de tot, a l’àtic, on es pot fer un toc sota les estrelles amb música en directe de fons, però de seguida es convencen que ja hi he pujat pel meu compte, diguéssim, i se n’hi van sense mi, i jo continuo clapant a cor què vols.
L’endemà, toc de diana d’hora, esmorzar amb una esgarrapada i cap a l’aeroport internacional de l’Havana altra vegada. Abans de deixar-nos marxar, la burocràcia socialista cubana ens obsequia amb una altra mostra genuïna de la seva manera de fer: tant sí com no, només d’arribar em fan canviar la meva cadira de rodes, que se me l’emporten cap a la bodega de l’avió, per una de la casa, i em passo les dues hores d’espera sobre aquella baluerna metal·litzada infecta, hospitalària, que a més és tan grossa que no cap al lavabo per a discapacitats, i m’obliga a fer virgueries quan hi vaig a canviar l’aigua de les olives. Mentre maniobro em dic, mecagumtot!, que la lògica cubana deu ser la manca de lògica…
L’estona a la sala d’espera passa de pressa. Fem intercanvi d’impressions i de cromos amb unes noies mallorquines que vénen de fer un tomb a l’Illa per recordar, també, segons la seva explicada. La conclusió és unànime: aquest país fa caure de cul per moltes coses, però enganxa, i tant que sí.
Finalment, a les 12 tocades sortim de l’Havana. Quan l’avió enfila el camí del cel, penso en quin moment tan especial hem anat a fer aquesta visita… Quan torni a Cuba, si hi torno, quina Cuba trobaré?

Al final de la conferència xerrem una estona, i l’home ens demana material que puguem tenir perquè ell pugui ampliar la seva erudició. Justament recordo que poc abans d’aquest viatge en Lluís Costa ha publicat un volum sobre el nacionalisme català i Cuba, i quedem que l’hi enviarem així que arribem a Girona i el localitzem… Ves per on, resulta que amb tota la nostra moguda cooperativa el que fem, a banda de tot, és seguir una vella tradició d’intercanvi de cromos entre cubans i catalans..!

I sigui dit de passada, és gratificant sentir parlar a un cubà -un estudiós, això sí- de ‘catalans’ i de ‘Catalunya’, perquè normalment ens emboliquen a tots en el mateix paquet que ells en diuen España, i s’ha acabat el bròquil. Fins a cert punt és normal que sigui així, des de la perspectiva antillana, vull dir, però també és cert que des d’aquí, des de la nostra banda, tampoc es fan gaires esforços per distingir una cosa de l’altra: la fagocitat espanyola comença pel coco de la gent, està claríssim.

Sona la música, l’alegre música de l’adéu. Però, com que hi era present tothom, i doncs també la periodista Mayra Lamotte, amb el seu boli i el seu bloc de notes -res de gravadores, ni mp3, ni ipods ni cap d’aquestes punyetes d’ara-, deixeu-me que reprodueixi un fragment del que va publicar l’endemà al diari digital Victoria:

Sostienen autoridades locales encuentro con delegación española

Por Mayra Lamotte Castillo

El vicepresidente de la Asamblea Municipal del Poder Popular, Manuel Mateo Valdés, sostuvo un cordial encuentro en la sede del Gobierno con amigos solidarios de España, quienes del primero al tres de abril recorrieron lugares de interés socioeconómicos, culturales e históricos de Isla de la Juventud, sureña ínsula cubana de unos 87 000 habitantes .
Pere Trias, diputado responsable de la cooperación en la diputación provincial Girona y los miembros de su amplia delegación, se mostraron interesados en consolidar el hermanamiento entre los ayuntamientos de esa ciudad y Gerona, además de consolidar la colaboración que data de varios años.
(…)
Héctor Tamayo Romero, presidente de la Asociación Cubana de Limitados Físicos Motores en el territorio, destacó el inicio de las relaciones por iniciativa del Grupo Editor de la Revista del Discapacitado (GERD), lo cual más que la ayuda material recibida tiene la particular significación de disponer de la presencia de tantos amigos y amigas de Girona y la confianza que han depositado en los pineros.

La delegación finalizó su apretado programa en la mañana del jueves, en la sede territorial del Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos, donde sus integrantes recibieron una conferencia impartida por el historiados Juan Colina La Rosa, acerca del proceso de formación de la identidad pinera y la presencia de catalanes en esta región de Cuba.
Disfrutaron, además, de las interpretaciones del grupo danzario Raíces de España y de la agrupación Cinquillo Pinero, que incursiona en el sucu suco, género musical típico de la Isla de la Juventud.

El joven alcalde Roger Torrent Ramió consideró de “muy positiva la visita en todos los sentidos, tanto en lo humano, cultural, histórico, en la información actualizada acerca de la realidad del país, la hospitalidad de su gente, que los compromete a volver y a estrechar los lazos de amistad entre los dos pueblos.

El jove alcalde sarrianenc, en efecte, plasmaria després aquestes i altres impressions sobre el viatge en el seu bloc, en dues entregues, una al cap de poc d’arribar i l’altra fa tot just uns dies, la setmana passada.
Doncs bé, va arribar l’hora dels adéus, i no solament amb la comunitat pinera, sinó amb part dels companys de l’expedició, que es quedaven uns dies més: en Tano i la Rosor, i les noies cubanes que durant el viatge són els seus braços i les seves cames, la Rai i l’Oda, que a més de valer un imperi, són unes bellíssimes persones. I en tots sentits, a més.
S’acosta l’hora H, la de l’embarcament cap a l’Illa gran. Tot i ser un viatge interior, hem de passar l’escorcoll dels tràmits duaners. Com que jo vaig en cadira de rodes, em fan entrar per una altra porta, exterior, reixada i tancada amb clau, i que deu servir ben poc, tenint en compte com els va costar trobar la clau. I de sobte, em vaig trobar a la sala d’espera rodejat de militars, de civils, de fet, però vestits d’aquell verd fort que els hi posen quan els toca fer una espècie de mili que dura dos anys, crec. El 2003, que vam fer aquest viatge a la inversa, va ser pitjor: a l’embarcador de Batabanó ens van fer passar entre dues files de soldats -aquells sí, militars-, i ens van repassar, a nosaltres i els equipatges, amb lupa, perquè feia encara no mig any que hi havia hagut un intent de segrest del vaixell d’aquesta línia, per fer-lo servir per fugir de l’Illa; la intentona va ser frustrada i els autors no recordo si van acabar a l’ombra o encara pitjor, però el que és cert és que la vigilància es va convertir en una cosa obsessiva, als dos ports i a dins el vaixell mateix. Aquesta vegada també anem acompanyats, però la guàrdia no és tan tensa com llavors.
Nueva Gerona és a uns tres quilòmetres de la desembocadura del riu Casas, que és perfectament navegable fins al mar. I tanmateix, en el trajecte fins a la boca del riu hi trobem ben poques barques. És sorprenent, però és així: amb tants i tants de quilòmetres quadrats d’aigües interiors i exteriors que té Cuba -que és una illa, carai!-, hi ha una quantitat ínfima de barques, barquetes i vaixells de la mena que sigui. Segur que darrera d’aquesta escassa activitat naviliera hi ha una raó econòmica, però no sé si deu ser l’única. És una altra paradoxa d’aquest país ple de contrastos, que diria en Miquel Calçada i Olivella, abans conegut per Mikimoto.
A dins el catamarà, que és de mides considerables i camina molt de pressa, l’aire condicionat va a tota pastilla i hi fa fred, gairebé, com als cinemes del nostre país a l’estiu. Però el viatge és un passeig fantàstic entre cayos i illes infinitesimals, sobre un mosaic de blaus marins, del blau fosc al blau quasi verd… I encara hi ajuda el cel, que en el trajecte, d’un centenar de quilòmetres, té temps de canviar unes quantes vegades els grisos de les nuvolades, de ploure i de deixar passar un sol radiant.
A Batabanó agafem un autobús de línia que ens durà a l’Havana, travessant el país real: la gent que puja i baixa semblen sortits dels pinzells d’en Santiago Rusiñol, i alguns dels d’en Nonell i tot… Quan arribem a la terminal d’autocars de l’Havana es repeteix una escena que ja vam viure a la Isla de Pinos: la gent del carrer ens reconeix, d’haver-nos vist al noticiari de la TV. Realment deu ser un programa molt seguit, perquè la cosa encara donarà per a unes quantes anècdotes més, abans no sortim de Cuba.
Quan arribem a l’hotel de concentració, l’Habana Libre, tot just se’n va en Pere Trias, que ja hauria de ser fora des del dia abans: es veu que hi ha hagut overbooking a l’avió, i això vol dir que ja vindrà just que puguem marxar demà divendres, nosaltres, com teníem previst…
Al vespre sopem a la terrassa del “7 Mares”, allà a prop, i finalment decidim anar a matar la nit amb uns mojitos a la discoteca de l’hotel. És al primer pis, un espai amplíssim ple de residents a l’establiment, però també de gent de fora, i entre ells unes quantes jineteras, que busquen clients de l’hotel per fer-se’ls seus. I a més ho fan dissimulant ben poc. És un altre detall, un altre senyal de canvi; petit, si voleu, però significatiu, perquè fins fa poc aquestes noies eren perseguides per la policia sense descans (i elles tornaven una i altra vegada al seu lloc, també sense descans, com al joc del gat i el ratolí). Amb una de les noies, molt bonica, coincideixo en un moment donat a la porta dels lavabos, i em saluda amb un “Hola, compañero”. Va amb crosses: és amputada d’una cama. Em ve a la memòria una altra frase d’en Jean, aquell dia nefast en aquesta ciutat, ara fa cinc anys: “En La Habana todo el mundo busca, Fermin”…

[Il·lustració de l’entradeta: “La Santísima Trinidad”, vaixell de guerra fabricat a les drassanes de l’Havana; era considerat un dels més grans del seu temps]

La dècada de 1830, mentre a Espanya l’administració s’entretenia dividint l’Estat en les províncies que tots coneixem (entre altres coses perquè en les feien aprendre a l’escola), incloent en aquesta operació político-cartogràfica Catalunya, que va quedar trossejada en quatre (passant per sobre de la divisió tradicional del nostre país en comarques i vegueries, i convidant-lo d’aquesta manera al primer café para todos que l’Estat castanyol s’ha especialitzat amb el temps a servir-nos…, i en aquella ocasió, per a més conya, de la mà dels liberals, que van impulsar la mesura basant-se en els ideals “igualitaris i centralitzadors” sorgits de la Revolució francesa…!), mentre aquí naixia una capital de província que es deia Girona, a Cuba un grup de colons nord-americans fundaven un assentament a la petita illa de Pinos -o de Santiago, o de Siguanea, de Camarcó, de Guanaja, d’Ahao…, o de la Reina Amalia-, i el van batejar amb el nom precisament de Colonia de la Reina Amalia, en honor de la tercera esposa del rei castellà Ferran VII, el Deseado.
El nom actual de Nueva Gerona li van posar més tard com a reconeixement envers el governador i capità general de Cuba, Francisco Dionisio Vives, que havia dirigit la resistència de Girona durant la Guerra del Francès i que va rebre posteriorment l’encàrrec de la Corona de repoblar la petita illa cubana. L’encàrrec, val a dir-ho, va venir estimulat per un ultimàtum que li havia fet la Gran Bretanya, en el sentit que o l’ocupava Espanya com calia -ja que fins llavors, des del descobriment a càrrec de Cristòfor Colom el 1494, li havia fet molt poc cas- o se l’apalancarien ells, i es veu que la disjuntiva va fer el seu efecte: allò que els espanyols no havien fet en 300 anys, ho van fer en un plis-plas…
De llavors ençà ha plogut una mica, i avui Nueva Gerona és una ciutat grandeta, populosa, i que ha gaudit sempre, com a capital del Municipio Especial de la Isla de la Juventud, d’un cert tracte… no direm de favor, però sí especial, també, per part de l’administració socialista, a redós, és clar, de la seva especificitat geogràfica. Això, però, no l’ha pas salvat de compartir amb la resta del país el nivell de precarietat i tota la problemàtica derivada de les dificultats econòmiques generals, no cal dir-ho.
Aquest fet està en la base dels primers moviments d’aproximació que hi va haver l’any 2000 entre les dues Girones, coincidint amb la celebració dels 170 anys de la fundació de la cubana. Una delegació mixta de l’Ajuntament gironí i de la Diputació van desplaçar-se fins allà, i els representants polítics van firmar un primer protocol per a l’agermanament de les dues ciutats. El 2002 l’alcalde Orestes Flores va venir a Catalunya per participar a la Trobada de ciutats catalanes solidàries amb els municipis cubans: la solidaritat amb Cuba cap al futur, de manera que quan l’any següent la gent de GERD vam visitar la petita illa dels pins, la dinàmica d’intercanvis ja havia començat. La contribució del nostre Grup va consistir, sobretot, a fer fixar l’atenció sobre els més necessitats dels necessitats: els discapacitats, que tenen el pèssim costum de quedar sempre en un segon pla, sempre un xic lluny de la llum dels focus…

Així doncs, GERD es va posar d’acord amb l’Ajuntament de Girona per desenvolupar, dins el programa municipal de cooperació i solidaritat, una sèrie de projectes d’ajuda als discapacitats cubans, i específicament als gerundenses. A la capital del Municipio, concretament, es va tirar endavant un projecte de rehabilitació, anomenat Voluntad sin Límites, d’un antic CETD que es trobava literalment en ruïna, i dotar-lo de les eines i màquines suficients per reactivar-lo com a centre productor de l’artesania tradicional de l’illa, basada en l’ús de materials naturals, com és el marbre negre del qual està compost el subsòl, i alhora de manera ambientalment sostenible, ja que es tracta de peces de rebuig que s’aprofiten per reconvertir-les en peces artístiques.
Aquest CETD va ser l’estrella del passeig que tota la colla de catalans vam fer el matí del dia 2 d’abril, dimecres, per diferents punts de Nueva Gerona on GERD ha invertit fins ara diners i esforços. Acompanyats novament pels socis de l’ACLIFIM local, vam reunir-nos davant del taller, on el president de l’entitat, Héctor Tamayo, i la directora van explicar-nos, visiblement satisfets, les característiques de l’establiment i els productes que en surten. No estava pas menys content en Tano, que va explicar a la penya que els 20.000 cucs invertits allà havien aconseguit que el taller pinero es convertís en un exemple de “projecte tancat”, és a dir, realitzat plenament, i que era un exemple també de la importància que té la manera d’invertir bé els calés. “Nueva Gerona ens ho ha fet descobrir”, va dir. I també al Govern, hem d’afegir, ja que arran d’aquest projecte es va aconseguir que destinés més de dos milions de dòlars a la rehabilitació d’altres centres de treball per a discapacitats de tot Cuba.
Ens van convidar a cafè -deliciós cafè cubà, que te’l serveixen amb el sucre posat, i sempre amb el punt just, per al meu gust- i ens van ensenyar com treballen, amb quina habilitat graven a les peces rectangulars de marbre qualsevol cosa, lletres o dibuix, que els hi demanis. Mentre bado d’una banda a l’altra, em fixo en un piló de diaris vells que hi ha en un prestatge: Juventud Rebelde, Trabajadores…, i l’exemplar que agafo d’aquest últim, per fullejar-lo, porta la data del 27 de setembre del 2004: parbleu!, però si és del dia que un servidor de vostès feia 50 tacs!! Me’l vaig endur, i el guardo a casa, per comparar-lo amb el número que publiquin el 27 de setembre del 2054, a veure si hauran canviat gaire les coses…
El periple per la ciutat va continuar, a ritme cubà però sense parar: el centre d’ortopèdia, la llar d’avis (majoritàriament ocupat per avis, amb molt poques àvies, vull dir), i el servei de menjador infantil, on cada dia cuinen 3.000 àpats per repartir entre les escoles gironines, i que s’ampliarà a la resta de l’illa el dia que hi arribi una furgoneta que ja fa temps que és a Sarrià de Ter preparada per enviar-l’hi, pendent només dels llastimosos tràmits burocràtics fronterers.
Després de passar per la seu d’ACLIFIM, i ja amb el sol caient a plom, fem la visita obligada al “Museo Presidio Modelo”, que en diuen museu però que en realitat no és més que l’antic presidi que van aixecar en temps de Batista, copiant fil per randa una presó idèntica de no recordo quin dels Estats Units, per engarjolar-hi tota mena de dissidents (entre ells Fidel Castro i la resta de rebels de Sierra Maestra), ja que era impossible fugar-se’n, i que els actuals governants n’han arrencat les reixes i l’han deixat tal com era, sense tocar-hi res. Literalment: és a dir, que pràcticament no hi han fet ni obres de conservació, i ara els sostres dels diferents mòduls, per exemple, presenten uns esbornacs impressionants. Aquests mòduls són circulars, i tenen fins a cinc pisos de cel·les amb una característica molt curiosa: van ser fetes sense portes. I no en tenien perquè no calia, ja que al centre del pati interior s’aixeca una torre, també rodona, de vigilància des de la qual un sol guarda -que hi accedia per un túnel des de l’exterior- amb un fusell les controlava totes, i el pres que tenia l’acudit de traspassar el llindar de la porta era tirotejat immediatament. Això ens ho explicava el guia que vam tenir en el viatge anterior, el company de la Ceci, que li deien “el Hemingway de Nueva Gerona”, perquè hi tenia una gran retirada, efectivament, amb la seva barba i els cabells blancs, i en sabia un niu. També ens va dir que les cel·les de càstig no eren en cap lloc subterrani sense llum del sol, sinó tot el contrari: eren a dalt de tot, sota teulada, on havien de suportar una calor molt semblant a la que deu fer a l’infern.
A la tarda vam anar de banyusca a la platja d’Arenas Negras, un lloc de campismo a poca estona de la capital, que en diuen així pel color de la sorra, que ve de la desintegració del marbre amb què està feta tota l’illa. De fet, a sota nostra mateix n’hi ha grans blocs, es veu, i com que el color negre absorbeix l’escalfor del sol, representa que tenim sota l’aigua un termo gegant, i l’aigua està a la mateixa temperatura que a la banyera de casa: una pura meravella, però a més refrescada la superfície per una amable brisa marina i amb un horitzó verd de palmeres i de les suaus ondulacions de les muntanyes del Gironès de l’altra banda del mar oceà…
La meitat sud de l’illa és tota ella un Parc Nacional Marí, anomenat de Punta Francés, i la costa, verge com és, té una riquesa submarina impressionant, pel que expliquen. Ens hi volíem arribar, però sembla que s’ha de demanar un permís especial amb antelació. Llàstima, perquè deu ser un regal per als ulls. I ja no diguem sota l’aigua… ¿Com no ha de ser així, en punts d’immersió que porten noms com aquests: Cueva Azul, Pasaje Escondido, Cueva de los Sábalos, Piedra de Coral, Ancla del Pirata, Paraíso de las Levisas, Pequeño Reino…?

Dimarts 1 d’abril. Matí de comiats: a Holguín hi hem fet una bona feina, i hi hem fet també bones amistats, i tot plegat ho deixem enrera aquest matí per anar cap a l’antiga Isla de Pinos, “la de los mil nombres”: des del de Siguanea dels aborígens al de San Juan Evangelista que li va posar l’almirall Colom quan la va descobrir, passant, entre molts altres, pel de “Isla de las Cotorras” o “Isla del Tesoro”, noms més literaris, sí, però amb una base històrica, ja que aquí s’hi venien a refugiar, efectivament, les tripulacions de pirates i corsaris abans i després de les seves temibles aparicions pel mar Carib per interceptar vaixells de les flotes regulars carregats d’or i plata. Finalment, després de la Revolució triomfant, el socialisme castrista la va rebatejar com a Isla de la Juventud, arran de les macromanifestacions gimnàstiques de joves entusiastes seguidors del règim que aquest hi organitzava i que diu que eren tan lluïdes… El binomi règim-joventut gimnasta (del color que sigui, el règim) és d’una exasperant fixesa: els hi agrada més que un boli a un beneit, com se sol dir… Quina mania més curiosa!
Per fer el viatge fins a l’Illa del Tresor la gent de GERD ens tenen preparat un avió xàrter, i el cel un altre matí esplèndid: des d’allà dalt, resseguint la línia de la costa a 7.000 metres d’altitud, veiem desfilar la inacabable filera de cayos -illots allargassats de totes les mides i de tots els colors del verd antillans- de l’arxipèlag de Los Jardines de la Reina. Tot un luxe asiàtic sobre les aigües del mar Carib!
A pocs quilòmetres -o milles marines- d’aquí en direcció al continent es troben les famoses Illes Caiman, que són colònia anglesa i de dimensions minúscules i que tanmateix guarden -aquestes sí, i no és cap llegenda- immensos tresors d’or i plata, i tot i estar carregades fins al pal de la bandera del vil metall, ni s’enfonsen, ni les fan naufragar els huracans, ni les atraquen els navilis pirates… Sembla que més aviat van fent, i navegant amb vent de popa, tot i que no es mouen de lloc.

Aterrem plàcidament a l’aeroport de Nueva Gerona, on ens espera la gent
de l’ACLIFIM local, que ens reparteix ràpidament a tots per diferents
cases de lloguer que ens tenen preparades a diferents punts de la
ciutat. A la que compartim en Jan i jo, a mitja tarda s’hi presenta la
Cecilia Hernández, responsable de l’Asociación a l’illa i activista
molt combativa pels drets dels discapacitats -i notable cantant
melòdica, val a dir-ho, que ja ha recollit uns quants premis en
diversos certàmens a nivell nacional. És una dona de conversa amena i
de riure fàcil i encomanadís, però tampoc té pèls a la llengua. De
parlar molt i fer poc ella en diu “nadar fuera del agua”, i això és el
que es fa, segons ella, en determinades actuacions d’àmbit local, i es
mostra molt crítica també amb les ajudes tècniques que arriben a Cuba
procedents de la Xina. Però ens parla, això no obstant, dels progressos
que s’han fet: de la plana web d’ACLIFIM, de la publicació de
L’Atípic-Cuba, que diu que tenen ganes de rependre’n l’edició; de
MIFAS, l’associació gironina que ella coneix a través del seu
president, Pere Tubert; de “Ventana a la esperanza”, l’espai que ella
porta a Radio Caribe; del butlletí informatiu El Diablo Cojuelo que
dissenya, redacta i realitza amb uns quants col·laboradors seus…; del I Encuentro Internacional de Mujeres con Discapacidad que estan preparant pel mes de novembre a l’Havana…
La
Ceci, com li diu tothom, ha vingut acompanyada de la periodista Mayra
Lamotte Castillo, que escriu al periòdic Victoria, “el portal de la prensa cubana”, on redactarà la crònica de la nostra visita.
Una estona més tard, quan el sol ja és a dormir i ha afluixat la calor -fa estuba i gens de brisa: no es mou ni un bri d’herba, malgrat que estem al costat del mar, però molta menys de la que jo recordava de l’altra vegada, que era en ple estiu, i aquí és insuportable-, nosaltres sortim a fer un xarrup. Ens trobem al bulevard, a les taules de davant d’un bar que no tanca mai, i fem uns mojitos per refrescar la gola. Em ve al cap la vella cançó que cantava en Jaume Arnella: “No vagis a la mar / a encomanar les penes, / no vagis a la mar, / les aigües en van plenes… / Vora vora del port / hi ha una vella taverna, / vora vora del port, / un bar de mala mort…”.
Tornem a la llar a hores petites, i amb l’hora que és i tot plegat, els carrers de Nueva Gerona ens semblen tots iguals -de fet ho són: aquesta ciutat és una pura quadrícula-, i ens costa de trobar el cau. Finalment, un xicot que passa s’ofereix a acompanyar-nos. Resulta que és un taxista que tornava d’endreçar el carro al garatge, de manera que podem dir que fa amb nosaltres l’últim servei del dia -o de la nit-, però a peu…

Dilluns 31 de març. Avui toca. Ha arribat l’hora d’inaugurar, amb tota solemnitat, la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín, d’encebar-la de nou després de tot el temps que va estar en stand by, com tantes altres coses al país, a causa de l’agreujament de la situació general provocada per la caiguda del bloc soviètic, a principi dels 90, els anys que aquí es coneixen com a “Período especial”. Eren pocs i va parir la burra, com se sol dir, perquè l’altre bloc, que s’ho mirava des de la seva talaia, a escassos quilòmetres de Cuba en línia recta, no solament no va donar-los un cop de mà ni per amor de Déu, sinó que no va afluixar per a res el cinyell de l’embargament comercial envers l’Illa: a l’enemic, ni aigua! (Al contrari: a mitjan dècada, durant el mandat del president demòcrata Bill Clinton -a qui li agradaven molt els cigars havans, per cert, sigui dit sense mala intenció-, els EUA van proclamar, suposadament com a represàlia per haver abatut les forces castristes un parell d’avions nord-americans, l’anomenada Llei de Helms-Burton -en nomenclatura oficial Cuban Liberty and Democratic Solidarity Act, encara que sembli una broma-, que impedia entre altres coses l’intercanvi de productes entre l’Illa i els ciutadans americans, i que va afectar especialment el subministrament de medicines i aliments, dels quals n’hi ha hagut una gran escassesa tots aquests anys…).
A mig matí, tota la gent de l’expedició catalana, més els artistes músics i actors que se’ns van ajuntar a l’Havana, més la gent d’Holguín, autoritats i ciutadans, relacionats o no amb la fàbrica, som davant de l’establiment rediviu, disposats al nou bateig. Devem passar tranquil·lament del centenar de persones. Les autoritats ocupen el seu lloc a la grada, l’speaker, en Claudio Fuentes, es posa davant del micro, al costat de les banderes de Cuba i de Catalunya, i això engega…

El primer a parlar és en Pere Trias, titular del departament de Cooperació de la Diputació gironina, que va apostar fa temps per aquest projecte i que pot assistir in situ a la certificació que la proposta era sòlida, i que ha donat fruits…
En Claudio va cedint la paraula als oradors citats: el compañero Manuel Molina, vicepresident del Poder Popular, el govern municipal de la ciutat; Benito Pujalte, que ha vingut en lloc i representació del director general del CNOT (Centro Nacional de Ortopedia Técnica), que ha excusat la seva assistència dient que precisament avui tenia audiència al MINSAP, el Ministerio de Sanidad Pública, per uns afers relacionats precisament “con el desarrollo de la ortopedia tècnica” (sic). És ben bé que en Murphy, el fautor de la popular i simpàtica llei que porta el seu nom, té uns cops amagats que no te’ls acabes…
Li toca el torn a en Jan Millastre, en Jan de Lladó, que fa un parlament emocionant i emocionat, repassant el procés que ens ha portat fins aquí, i acaba cridant a l’estrada en Francesc Llimós, el tècnic en plàstics i gerent de la fàbrica Maben de Cornellà de Terri, que ha fet molt per l’èxit d’aquesta aventura, i que va estar, literalment, fins ahir a la nit mateix fent els últims preparatius per posar en funcionament la màquina que ha de fer les parts plàstiques de la cadira de rodes, com les rodes petites davanteres. Personalitzant en ell els nombrosos col·laboradors que hem trobat pel camí, els companys de GERD, l’equip d’en Tano, que ha preparat la inauguració fins als més petits detalls i que fa que tot funcioni com un rellotge suís, li entrega un parell d’obsequis: un quadre de fusta amb la imatge pirogravada de la seva fàbrica del Pla de l’Estany, i un retrat fet en baix-relleu sobre un escut del Barça: en Llimós és un culer recalcitrant, i s’agafa el petit cadeau amb el seu bon humor encomanadís: no s’enrotlla gaire, però sí prou perquè tothom es peti de riure. Ja ho diu en Joan Soler, d’ell: que és un crac. La veritat és que fem un bon equip: treballem, fem una feina de profit, i a més ens ho passem bé. Què més es pot demanar?
Atenció, que arriba el moment més solemne del dia: sona l’himne de Cuba, primer, i tot seguit en Claudio ens invita, als catalans, a cantar l’himne de Catalunya. Ostres, Met! Ja ens teniu allà entonant -prou bé!- Els Segadors, i en terra cubana i a ple migdia, tot allò agafa un significat ben especial… Llàstima que la nostra bandera, que presideix l’acte al costat de la cubana, no sigui l’estelada, perquè és en la cubana que es van inspirar els independentistes catalans que la van importar a Catalunya…!
Tot seguit, sense solució de continuïtat, es talla la cinta: la FIOH queda inaugurada! Sona de nou amb força la música del grup Maguey, a la porta d’entrada de la fàbrica, i un dels actors de l’Havana i la seva petita, vestits de pallasso, fan uns distesos números de màgia; i així, tothom queda invitat a entrar-hi, a veure-la reformada i a punt de produir les primeres unitats genuïnament cubanes, fetes al país amb els recursos, humans i materials, del país. Hi ha la premsa i la TV cubanes prenent nota de tot el que passa. Demà serem notícia a tota l’Illa.
Dinem amb gana, de nou sota els arbres del parc del dia abans. I a la tarda, tot i ser dia festiu, hi ha nova sessió de tallers-debat a la Universitat d’Holguín, aquesta vegada sobre el projecte de la Fàbrica de cadires de rodes holguinera, amb les personalitats que han vingut a la inauguració: els representants del MINVEC, el Ministeri per a la cooperació (Alfredo Garcia); del Ministeri de Sanitat Pública (Dtra. Eumelia Hdez. Pupo); del CNOT; de la Universitat d’Holguín, l’enginyer Daniel Hernández; i de la mateixa FIOH, el licenciado Claudio Fuentes González de la Vega. Aquesta vegada jo no hi assisteixo, però m’expliquen que en Tano ha aprofitat l’ocasió per reclamar coordinació entre tots els estaments implicats, i sobretot que a partir d’ara, que la feina més important, la de posar les bases, ja està feta, que ningú s’adormi a la palla.
Després de fer una visita al Hogar de Impedidos d’Holguín, que acull els discapacitats de la demarcació, a mitja tarda tornem a Playa Blanca, aquesta vegada per sopar-hi un parell de porcs rostits que ens han preparat i que quan hi arribem ja fa hores que van girant sobre si mateixos, enforquillats amb un pal de fusta i amb la pell lluent del caliu. Havent sopat, i just després de l’actuació dels actors de la Casa de la Comedia i del grup Maguey, cau un xàfec impressionant. Sembla que hagi esperat el moment oportú, per tancar la jornada. Sota els porxos, passem l’estona en bona companyia, xerrant pels colzes. I tornem, amb la feina enllestida, cap a Holguín, per passar-hi l’última nit. Demà sortim cap a la Isla de la Juventud, abans Isla de Pinos, que diuen que és la mítica “Illa del Tresor” dels contes de pirates i bucaners…

Diumenge 30 de març. Concentració matinal en una de les places rectangulars d’Holguín, adornada amb un retaule descomunal metàl·lic, de coure, que representa un pergamí gegant on hi ha resumida la història de la ciutat, explicada en forma de baix-relleu. No és estrany, doncs, que el presideixi la figura del capità espanyol Francisco García de Holguín, que va fundar la ciutat el 1545, amb el nom de San Isidoro de Holguín, després d’haver rebut aquesta terra com a merced real, pels seus mèrits en la conquesta de Mèxic.
La gent de l’ACLIFIM local, amb el president Alejandro Vargas al capdavant, ens fan de guies turístics, i després de l’exposició històrica de rigor, emprenem un passeig a peu pel barri antic, per un carrer de vianants molt agradable fins a la Plaza de Armas -no hi podia faltar, com en tota ciutat d’estructura quadriculada fundada pels enviats de la Corona castellanoaragonesa-, on una orquestra simfònica, sota l’ombra dels arbres, està oferint un concert als passavolants. Ens hi parem una estona, naturalment: un regal com aquest no es pot deixar d’acceptar. El director, en una pausa, ens ve a saludar, i amb la seva formació ens dediquen la peça següent, un vals vienès.
L’aparició inesperada de l’orquestra em reforça la idea que la gent d’Holguín s’estimen la seva ciutat, que en contrast amb altres, fa una sensació de neta i polida, que els seus ciutadans la cuiden i la disfruten, i que, tot i ser prou gran -passa del milió d’habitants, encara que no ho sembli-, és una ciutat endreçada, que li agrada agradar, i que s’agrada a ella mateixa.

Abans no acabi el matí hi ha temps encara per anar a la Universitat d’Holguín “Óscar Lucero Moya”, on ha de tenir lloc el primer dels tallers-debat programats paral·lelament a la Jornada del XIX aniversari i de reinauguració de la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín (FIOH): “Evolució del projecte de cooperació CNOT-GERD” (això és, entre el Centro Nacional de Ortopedia Técnica i el Grup Editor de la Revista del Discapacitat).
Obren el foc els dos tècnics ortopedes del nostre grup: en Josep Lifante, que explica les característiques del model de cadira que es fabricarà a la FIOH, i en Joan Soler, que fa una exposició molt interessant sobre els últims avenços amb CAD-CAM en la confecció d’encaixos en 3D per a pròtesis, que són més fiables que els de guix (i molt menys incòmodes, és clar), i del futurista concepte de la “osteoimplantació”, un novíssim sistema protèsic de patent sueca que en aquell marc sembla encara més futurista, per no dir de ciència-ficció directament…
Dinem en un restaurant a l’aire lliure, dins un parc proper a la ciutat, que té la particularitat que només accepten moneda nacional, és a dir, pesos cubanos; res de pesos convertibles, que els de l’expedició en diem cucs (de la sigla, CUC), amb una familiaritat que sembla com si els haguéssim fet servir tota la vida…
A la tarda, nova sessió de conferències, sobre la incorporació dels discapacitats als tallers d’artesania. Sort que a la sala hi ha aire condicionat, perquè costa un ou no deixar-se vèncer pel sopor, sobretot amb la primera intervenció, de la representant de l’associació de discapacitats estatal, que fa un repàs exhaustiu (en el sentit ample del terme) de la qüestió. En canvi, m’agrada molt l’advocada Mabel Ballester, exvicepresidenta d’ACLIFIM, que fa palès que té les coses molt clares, sobre la discapacitat; la resta de ponents estan correctes, més planers. I el que resulta que té el dia és en Tano, que fa una exposició brillant del seu punt de vista sobre el concepte, segons ell devaluat, de comerç: es remunta ni més ni menys que a l’home de Neanderthal (!), passa pels fenicis i arriba al temps actual per reivindicar la noblesa de l’intercanvi entre humans, i reclama que se’l deixi de culpabilitzar penjant-li la llufa que és la causa de bona part de les desigualtats i injustícies del món actual.
Hi estic d’acord: crec que en aquest tema hi ha gent que confon el cul amb les temples… Passa una cosa semblant amb altres de relacionats, com el de la moneda, el diner, que alguns grups humans es pensen que és un dimoni que ens esgarria i que caldria desterrar (i alguns insensats fins i tot han provat de portar-ho a la pràctica!, encara que aquí aquesta paraula no seria la més indicada); o els que condemnen les màquines perquè estan convençuts que són causa de l’augment de l’atur…; i modernament tenim el cas d’Internet, que segons ells és un cau de podridura. D’això se’n diu agafar el rave per les fulles, i és una manera estúpida de condemnar a les tenebres uns invents collonuts, genials, que l’única cosa dolenta de debò que se’n pot dir és que alguns gamarussos il·lustrats no els han entès.
Cap al tard agafem una baluerna que ens porta xino-xano cap a Playa Blanca, a la costa al nord d’Holguín, una zona de campismo -casetes a la vora del mar per a cubans- on s’allotgen els músics del grup Maguey i el grup d’actors de la Casa de la Comedia que ens han acompanyat per ser presents a la festa d’inauguració de la fàbrica d’Holguín. És una raconada bonica, però resulta força deixada, comparat amb la platja de Cuernalavaca, uns quilòmetres més a l’est, on ens vam banyar fa quatre anys i que és una delícia de lloc, i amb la sorra més blanca que la d’aquí, per cert. Alguns valents del grup es fiquen a l’aigua, ja fosquejant, i quan en surten apareixen sense avisar els mosquits, i pel que es veu, amb set endarrerida de sang humana…
Diuen que en aquest litoral, el de Bariay, és on va desembarcar Cristòfor Colom el 1492 (amb la qual cosa es va convertir en el primer català que va anar a Cuba -molt abans que l’avi de l’havanera-, si es confirma, com sembla que així serà, que l’almirall Colom era català); però la gent d’aquests verals no es posen d’acord sobre el punt exacte del desembarcament, i es disputen aquest honor, i així resulta que a la badia a la qual va arribar hi ha dos monuments que ho commemoren: un en el poble d’una banda, i l’altre al poble de l’altre costat. A Catalunya d’això en diem disputes de campanar, que no sé quina traducció deu tenir, aquí…
Sopar i revetlla sota les palmeres, amb música en directe. Tornem a Holguín tard, i tothom es fica al sobre aviat. Demà és el gran dia.

Dissabte 29 de març. A les set del matí tots som a davant de l’hotel Habana Libre, que és el punt de trobada concertat per sortir junts tota la colla cap a Holguïn, a set-cents o vuit-vents quilòmetres lluny de la capital en direcció a Oriente, per fer-hi dilluns la inauguració oficial de la reformada fàbrica de cadires de rodes i altres ajudes tècniques. Des de la nit anterior que va arribar amb avió, se’ns ha afegit a l’expedició el diputat Pere Trias, responsable del departament de Cooperació de la Corporació gironina, que està implicada també en el finançament del projecte. Finalment, després d’esperar una horeta cubana que arribin les gua-guas que la Paquita ha aconseguit a còpia d’una nit frenètica de telefonades a tot arreu, sortim de l’Havana a les 9 del matí tocades la meitat de la gent, amb tres furgonetes i un minibús; la resta sortiran, si tot va bé, al migdia amb l’autocar que no li va donar la gana d’espatllar-se com l’altre…
Just quan anava a pujar al carro me’n passa una de bona: una dona acompanyada de dues noies que anaven carrer avall frena el pas, i se’m queda mirant: “Fermin?”, em diu. Cagumdena!, és la Finita, la mestressa de la casa de renta on vaig estar allotjat en el meu viatge anterior! En una ciutat de dos milions d’habitants, i a una hora en què ja hauria de ser lluny d’aquí fa estona, anem a coincidir tots dos en aquest precís puntet del temps i l’espai, viure per veure! Ja diuen que el món és un mocador…, però tant?! (I ara que hi penso, sort que vaig marxar de la casa amb el compte pagat!…)

Arribem a Santa Clara, capital de la província de Villa Clara, que ja fa estona que l’astre rei ha passat per la meitat de l’arc del cel… Fa calor, set i gana, però complim el ritu, i anem a visitar el Mausoleo del Che, personatge que està especialment lligat a aquesta ciutat pel fet que ell i Camilo Cienfuegos, amb les respectives columnes de guerrillers, van fer descarrilar, servint-se d’un bulldozer, un tren carregat d’armes i soldats que el dictador Batista volia enviar des d’aquí cap a l’est de l’Illa, i després d’aquesta acció, el 31 de desembre de 1958, els rebels entraven a la ciutat, i al cap de dotze hores Batista sortia de l’Illa per no tornar-hi mai més. En un parc de la ciutat s’exhibeixen a tall de monument el tren i el bulldozer (suposadament els originals).
A dins el Museu, la noia cubana que m’acompanya em diu, retopant un comentari meu sobre el pas del temps en els objectes de les vitrines, que “para nosotros esto no es pasado, sino presente”… Iep!, compte, que no voldria pas crear un incident diplomàtic, encara que el meu comentari no tenia res de polític. Poca broma amb els sentiments de la gent: no seré jo que em fiqui en aquest jardí… El que hagi de ser serà, i jo no tinc res a dir-hi, només faltaria.
Sigui per l’aire estovat del migdia, pel trontoll de la gua-gua o per una certa monotonia amb què desfila el paisatge d’aquesta part del país, estem mig estabornits quan arribem a Taguasco, a pocs quilòmetres, on hi ha una àrea de descans popular on serveixen menjar popular, comida criolla: arròs amb frijoles i puerco, regat amb una curiosa cervesa tirant a dolça que no sé d’on deu haver sortit. My kingdom forr a bottle… of Bucanero!!, que diria aquell.
I reprenem la marxa, per no parar ja fins a Holguín. A banda i banda de carretera, per no variar, tot de gent sola o en grup esperant transport, sigui pagant o fent dit, i sigui el transport de la mena que sigui… De tant en tant veig que el nostre conductor, en Jorge -“Jordi”, ens va dir que es deia, bromejant-, fa un senyal amb la mà que no aguanta el cigarret, amb els dits posats com si aixequés una copa de conyac: “Ho sento, chico, però avui vaig ple…”
Per la finestra veig passar cases i més cases, aquests cubicles on viu el poble cubà, tots iguals però tots diferents… Moltes d’elles tenen reixes a l’entrada, a les finestres i terrasses. Quin sentit tenen tantes reixes, en un país socialista? Una altra paradoxa: tan socials que són els paisans, tan oberts, i tan desconfiats… Alguna cosa no va a l’hora. “El peor enemigo de un cubano es otro cubano”: terrible sentència, que tomba d’esquena. Quina relació deu haver-hi entre el país, les forces diguem-ne telúriques, la gent -tan diversa- que l’ha poblat i el sistema polític tan peculiar amb què s’ha dotat -i de la manera que ho va fer i l’ha mantingut?
Una altra paradoxa que salta a la vista: el país és eminentment agrícola, no és precisament industrial, i tot i així el 70 per cent de la població és urbana. La pregunta salta també sola: de què viuen, tanta gent junta? El cas és que viuen junts, i els que poden, en cases reixades…
Arribem a Holguín a les tropecientas, just per sopar a la cafeteria de l’hotel, els que s’hi allotgen. La resta -disset persones!- ens acomodem a casa d’uns amics cubans que tenen família a Catalunya i que fa anys que ens coneixem. Tot i el cansament, encara trobem temps i energies per celebrar el retrobament tomando una mica i xerrant i rient fins tard…; anem a clapar a l’hora que canta el gall, que no vol pas dir que claregi, perquè en aquest país, no sé per què, els galls canten a tothora, tant se val que sigui negra nit.

Divendres 28 de març. Sortim d’hora de l’Havana en direcció a Pinar del Río, la província més occidental de l’Illa i la de geografia més ufanosa de les que conec. No en va presenta ella sola dues de les sis Reserves Mundials de la Biosfera que conté Cuba: la de Guanahacabibes i la de Sierra del Rosario. Impressionants contrastos entre les zones planeres i les de muntanyes, moltes d’elles arrodonides com un pa de quilo i que la gent del país en diu mogotes. En un d’ells, espectacular, diuen que el Comandante hi tenia un refugi a dalt de tot, i que durant un temps hi anava a passar dies de lleure. Curiosa, l’afició d’alguns superdirigents mundials pels nius d’àliga…
A mig matí, un matí preciós, arribem a La Palma, un poblet proper a la costa nord de la regió, la que dóna al Golf de Mèxic. Ens espera una comitiva a la porta d’un dels 175 tallers que hi ha escampats per tota l’Illa i en els quals els discapacitats fan treballs d’artesania. El cap del taller, Adalberto González Rodríguez, un invident que fa 20 anys que ocupa el càrrec, ens dóna uns números de la producció –“a destajo”– del seu establiment: 350 pesos cubans de salari mitjà, 20 línies de producció recuperades d’ençà del ‘Período especial’ (el temps de dificultats que els va provocar de rebot la caiguda del bloc soviètic, a partir de 1991), 8 vegades premiats amb la denominació de “vanguardia nacional”, com a productors modèlics… Val a dir que les peces que fabriquen, moltes d’elles fetes de derivats de la palma, són pura filigrana.
Camí de la ciutat de Pinar del Río passem pel Valle de Viñales, una altra filigrana, aquesta obra de la Natura, reconeguda per la UNESCO com a Paisatge Cultural de la Humanitat: no n’hi ha per a menys. Prenem la fresca un moment en un paratge anomenat la Cueva del Indio, una cova excavada pel riu i que és visitable amb canoa, i parem a dinar en un lloc del Valle que sembla una al·lucinació: un prat tancat per una paret grandiosa de pedra on un tal Leovigildo González es va dedicar a pintar un mural enorme, de 80 metres d’alçada i 120 d’ample, amb unes figures dibuixades a l’estil rupestre que representen “l’evolució biogeològica de la regió”… Déu n’hi do! Es veu que l’obra, com que és a la intempèrie, l’han de repintar contínuament, i quan han acabat d’una punta ja han de començar per l’altra, i anar fent, és clar…
L’àpat és magnífic, en aquesta raconada tan verda i cuidada, i al so d’un grup de músics que l’amenitzen, fem el primer mojito del nostre periple cubà.

A la tarda, ja a la capital provincial, visitem la fàbrica de
licors Casa Garay, d’on surten cada dia, per al consum intern,
centenars d’ampolles de “Guayabita del Pinar”. La visita a la
fàbrica de labors del tabac, l’altre producte típic de la regió, que en
té grans extensions conreades, d’aquesta planta, queda per a un altre
dia.
De tornada al traüt de l’Havana, rebem la notícia que un dels
autocars que ens havien de portar l’endemà de bon matí cap a Holguín
s’ha espatllat, en un servei a Santiago de Cuba -a l’altra punta de
l’illa!-, i no estarà a punt. L’emprenyada de la Paqui, la companya de
GERD que ha organitzat tot el programa de manera impecable, és
monumental; però de seguida es posa a buscar alternatives, perquè sap
del cert que la de l’autocar, tot i el compromís pactat, ja la pot anar
descartant…

Passejada amb cotxes de cavalls per alguns dels punts més turístics de la ciutat: la Plaza de la Revolución, amb el monument i el memorial a José Martí, el ‘Héroe nacional de Cuba’, el Callejón de Hamel (‘genuíno exponente de la cubanía’), Paseo del Malecón, més llarg que un dia sense pa, i la Habana Vieja, amb la plaça de la Catedral, la Plaza de Armas, el Capitolio… Som una bona colla, cap a quaranta persones, i componem un seguici que deu fer realment el seu efecte… 
Em penso que no havia fet mai tan genuïnament el guiri com avui.., és espectacular. Els companys que han muntat l’excursió s’hi han lluït: em trec la barretina!
Havent dinat ens arribem, a peu, ja que és a quatre passes, a la Casa de la Comedia, un edifici declarat patrimoni artístic i que tot i això es troba en un estat molt precari, que d’altra banda és un tret comú a una bona colla d’edificis de la ciutat, per no dir la majoria. Amb els companys de viatge ho hem comentat a bastament, aquests dies: l’Havana és una ciutat preciosa, i això malgrat que està molt descuidada, i moltes de les seves construccions cauen a trossos, de manera que el dia que es posi guapa enlluernarà. De fet, en això es comencen a detectar moviments: al Malecón, a la ciutat vella, hi ha molts edificis envoltats de bastides, en ple procés de reforma…, però s’hi veu al darrera una intenció turística. Convertir Cuba en una destinació turística deu estar al cap d’un fotimer de personatges de diferent plomatge, ara mateix, segur…
Alguna cosa d’això devia haver-hi en les paraules que ens va dirigir als visitants en Dimas, ànima de la Casa de la Comedia i director teatral de solvència contrastada i de llarg historial, que ens va fer de cicerone. Quan ens explicava el projecte de reforma integral de l’edifici -pressupostat en 15.000 euros, una quantitat impensable en un projecte semblant a Europa, i insignificant tenint en compte la magnitud i els beneficis de la reforma, impulsada des de GERD-, va subratllar primer que les obres serien totalment respectuoses amb l’original, i després que ells, tant en aquesta feina concreta com en la teatral, treballen per la comunitat havanera, no pas pel turisme… També va dir, per a qui el volgués escoltar, que el seu teatre no el fan pas per anar en contra, sinó que el que volen amb la seva denúncia és millorar. “Soñar no cuesta nada, pero hay que soñar…”, va reivindicar. “La Utopía es tener un pie en el suelo y otro en el cielo”.
Ni fet exprés, mentre acabàvem aquest acte va passar una xaranga pel carrer: una colla d’actors, acompanyats per un grup de músics amb instruments de percussió, anaven a fer una perfomance en un carreró proper, que en un plis es va omplir de gom a gom. L’actuació, inclosa dins un programa extens de manifestacions culturals populars, va ser sensacional, al ritme de bongos, timbals, esquellots i tambors.
La tornada cap a l’hotel, els uns, i a les casas de huéspedes on estàvem repartits, els altres, va ser radicalment diferent del matí: en coco-taxi, que són uns tricicles muntats sobre una Vespa, amb la carrosseria arrodonida, pintats de groc i amb capacitat per a dos o tres passatgers, segons el volum dels passatgers. Impressionant cursa la que van organitzar els nostres conductors [foto de l’entradeta], enmig del trànsit infernal de l’Havana! Quin estil! Allò era una cursa, i no pas aquesta collonada que es munten un cop l’any a Montmeló per a ninyatos mitòmans..!