L'Hereu Riera

Em feia mandra anar-hi, però la insistència del meu germà d’armes Tano va poder més que la meva galvana, i m’hi vaig apuntar. A més, l’ocasió s’ho valia: una excursió col·lectiva de catalans, la majoria gironins, a Cuba que tenia com a acte central, el dia 31, la (re)inauguració de la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín, en aquesta ciutat de l’Oriente insular, capital de la província homònima i una de les més boniques i endreçades de les que conec de la Isla Bonita (*), que tampoc són gaires, de fet: Guantánamo, Camagüey, Ciego de Ávila, Santa Clara i Pinar del Río…, les que flanquegen la carretera que va de punta a punta de l’illa, vaja, i sense comptar l’Havana, la capital del país, que se li ha de donar menjar a part.
Però anem a pams…

Aquesta és la distància que hi ha, un pam, comparativament, entre l’aeroport de Girona -que, dit de passada, deu tenir un dels rècords mundials de creixement ràpid: qui l’ha vist i qui el veu!- i el megamaxiaeroport internacional de Madrid-Barajas, el más de tot del món mundial, pel qual la megalomania castellana -la dels “portuguesos carpetovetònics”, com en deia amb mala bava el senyor Pla Casadevall- ens fa passar als pobres perifèrics tant si es vol com si no es vol, tingui o no tingui lògica, aquesta estúpida escala, aquesta ridícula i absurda interrupció en un trajecte de 10 hores de vol…
La qüestió és que, fet el minisaltiró de Girona a Madrid, toca fer recés: dinar -pagat pels perifèrics de la seva butxaca, és clar- i migdiada, fins a l’hora de sortir l’avió gros, que en aquesta ocasió es va allargar fins a les 3 hores d’espera: quan arribem a la porta d’embarcament hi ha un fotimer de gent esperant, amb els nervis de punta, que l’obrin d’una maleïda vegada, entre ells tot un curs d’estudiants valencians que van de viatge a Varadero, i que aplaudeixen irònicament qualsevol aparició d’algú de la companyia, Air Comet, que passa olímpicament de donar explicacions. Finalment entrem a l’avió, primer els que anem en cadira de rodes: la Montse Pous i jo, i tres passatgers més. Per entrar a l’avió des del finger, com que el passadís de l’avió és molt estret, et col·loquen en una cadira que hi passa just, i que solen manipular dos operaris; però aquest cop els operaris no són enlloc, i el noi de la porta que ens ha entrat decideix fer ell mateix la transferència, i ho fa amb tan mala traça que amb l’estrebada provoca una luxació a la Montse en un braç. Tot i així l’entren a l’avió, però allà dins es munta un guirigall, que augmenta de volum quan fan entrar tot el passatge. Finalment arriba un metge de l’aeroport, i enmig d’una gran confusió, decideixen baixar la noia de l’avió i dur-la a un hospital de la ciutat. Per a la Montse, la seva mare i la seva tia s’ha acabat el viatge a Cuba… Quan l’avió ha arrencat, hem de sentir, per acabar-ho d’adobar, com el comandant demana excuses pel retard barrejant-hi barroerament la presència de les cinc persones discapacitades, amb una de les quals “ha habido un pequeño incidente”, diu, el molt barrut… Ningú s’aixeca per anar a la cabina a trencar-li la cara per la indelicadesa, però decidim que a la tornada presentarem una reclamació col·lectiva.
En això, volem ja sobre Portugal, i després sobre la immensitat blava, a 11.000 metres d’altitud… Abans de fer-se fosc, passem sobre unes taques verdes precioses: són les Açores. (Les puc veure perfectament perquè, contràriament a les altres vegades que he anat en avió, m’han fet seure al costat de la finestra “per raons de seguretat”, precisament!). La noia que tenim al costat, del grup de la Universitat de Gandia, que ens explica que és mig portuguesa, ens en va dient els noms: Santa Maria, Sao Miguel, Pico, Sao Jorge, Faial, Flores…
(I pensar que va ser en la pau d’aquest paradís terrenal que els tres bombers piròmans van venir, ara fa 5 anys justos, a declarar la guerra al desèrtic Iraq de les armes de destrucció massiva…!)
I bé, doncs avui cap al tard, o demà, segons com es miri, ja serem a Cuba… En quin dia deuen viure el personal d’aquests avions transoceànics, que salten la bassa cada dos per tres? Em fan pensar, mentre espero que em baixin a terra, en el personatge d’aquella novel·la de l’Umberto Eco que va naufragar en una illa situada just en el meridià de la terra on el dia passa d’ahir a demà: qui sap si és aquest embull filosòfic espacio-temporal, en el fons, allò que provoca el jet lag…

[Foto de l’entradeta: sobrevolant l’illa de Pico, amb el seu volcà, coberta amb un barret de núvols. A montanha nasce do mar e cresce até ultrapassar as nuvens. Em volta o
azul do céu e da água, as manchas verdes das ilhas que a sua altura
domina. É assim o Pico, cone vulcânico que a mão do homem transformou em vinhedos e pomares irrompendo entre a lava negra…]

_{(*) Amb el nom de “Isla Bonita” és coneguda l’illa de La Palma, la més occidental de les Canàries. Però amb aquest nom es va referir a la Isla caribenya en Jean, el noi cubà que ens acompanyava en el meu primer viatge, ara fa 4 anys, després de tenir una penosa topada amb la policia de l’Havana: “Esto es la Isla Bonita, Fermin..”, em va dir sense que el sentissin, entre l’emprenyada i la resignació. I aquest és el nom que em ve a la memòria amb qualsevol representació de la Cuba dels balseros, encara que les balses d’ara tinguin ales i vagin per l’aire i no pel mar.}