De Guatemala a Guatemejor. Dia 4
Deixa un comentari
Repòs obligat. Hem de portar el bus al taller, que li facin una posada a punt preventiva, perquè té per davant molts quilòmetres a fer en pocs dies, i per darrere uns quants mesos d’inactivitat, i s’ha de desentumir. Aprofitarem la pausa per acabar de visitar l’antiga capital.
Quedem de trobar-nos al Parque, i només d’arribar-hi a en Quico se li rebenta una roda de la cadira (“precisament avui, putu Murphy!”). Encara bo que a Antigua hi ha els companys de Transiciones (i precisament era una de les visites pendents d’aquest dimecres, a la seva seu central), de manera que en un plis-plas es presenten a la plaça i arreglen la pana. Després, amb la mateixa furgona (que té una plataforma elevadora molt original, per no dir revolucionària) ens duen a l’adreça en un extrem de la ciutat on tenen les oficines, el menjador i, just al costat, una impremta que en Tano els ha ajudat a muntar i organitzar, i que està començant a rendir amb bona dinàmica.
Dinem per torns a la mateixa seu, gentilesa de la casa, i en acabat, a mitja tertúlia apareix en John Bell, “el Déu”, que li diu en Tano. És l’ànima de tot això, efectivament, i el pare de la canalla (en bona part de manera literal, perquè va fer mans i mànigues per pujar i donar estudis a uns quants dels treballadors de la casa, quan eren nanos, i ara en són dirigents i formadors alhora dels més joves). És un personatge realment sorprenent, en John, baixat fa un grapat d’anys dels EUA a l’infern guatemalenc, seguint vés a saber quin impuls…
Jo me n’enduc uns quants mussolets per a la meva col·lecció, però també una de les coses més sorprenents de les que trobem exposades: unes boletes fetes d’un material específic (potser de siderita?) que es troba entre el magma expulsat per la boca del Volcà, i que els artesans poleixen fins a arrodonir-lo; com que són imantades, les boletes, les pots llançar enlaire separades i mentre cauen tornen a unir-se entre elles fent uns moviments i uns drings molt entretinguts. Ens adverteixen que anem amb compte on les posem, però, perquè són capaces d’alterar el funcionament de segons quins aparells electrònics.
Vespre: sopar de sopa a la casa adossada del taller. Ens fem un tip de riure primer amb aquell invent que ens vam endur de La Bodegona, una garrafa de llima i una ampolla de tequila adjunta que no hi ha manera de combinar, i quan ho aconseguim el resultat és desastrós; i després la gresca continua amb el “règim” a què hem decidit sotmetre en Quico, que el veiem un pèl prim. “Fes-li l’avió, Jan”, proposa en Tano, i la hilaritat arriba al súmmum.
Després d’acabar-nos de partir la caixa explicant velles anècdotes de la fauna que pul·lulava per Sarrià, a l’oficina de Gerd i de la gloriosa revista L’Atípic, de sobte decidim canviar la ruta prevista pels pròxims dies: no anirem a la [collons de] piràmide de Tikal, que peta més o menys allà on Crist va perdre l’espardenya, i a més en plena selva del nord del país. No ens hi obligava ningú, de fet, però potser sí el tòpic turístic, oi? Amb la perspectiva, doncs, d’estalviar-nos un viatge llarg i pesat (i car, perquè són uns quants dipòsits de gasoil), el bon humor s’escampa encara més.
___________________________________
nb: Vam entrar al mercat d’artesania guatemalenca avisats de l’avidesa d’alguns firaires a l’hora de vendre, que els fa ser molt pesats amb els turistes que desfilen per davant de les seves parades, però en comparació, es veu, aquest dia estaven inusualment tranquils, o poc emprenyadors, vaja. Potser era cosa de la pluja, que esbandeix l’electricitat estàtica de l’ambient, vés a saber…
+ Al sostre del passadís del mercat, sostingut per unes magnífiques columnes de fusta quadrades com carracs de suro, hi pengen uns cartellets on es llegeix això: “Por su seguridad y la nuestra Usted está siendo filmado”, i algun d’ells porta un afegitó mot ben trobat: “Sonría”.