De Guatemala a Guatemejor. Dia 5
Deixa un comentari
10 d’octubre de 2013, dj
Viatge al llac d’Atitlán, un increïble, meravellós racó de món.
Abans de sortir de La Antigua Guatemala, però, vénen al taller de Transiciones una colla de minus joves, alguns d’ells encara uns marrecs, a prendre’s mides per fer-se unes cadires de rodes de bàsquet personalitzades. Són de Cobán, una ciutat al centre del país, i el cap de brot, Edgard, ens explica que estan muntant una associació de discapacitats, i que s’han posat en marxa començant per l’esport, amb la creació d’un equip de basquetbol adaptat.
En Tano i en Jan agafen la casualitat (si ho és) al vol i quedem ràpidament per fer-los una visita més endavant, des d’Aguacatán, que és a uns 100 o 150 quilòmetres en línia recta (després podrem comprovar que hi ha línies rectes molt tortes…, com els rengles amb què diuen que escriu Déu les seves disposicions sobre les humanes criatures). La supressió de Tikal com a objectiu d’una etapa del nostre viatge propicia aquesta inesperada oportunitat (i ves per on, resulta que Cobán es troba precisament en un punt mitjà de la ruta que duu a la regió de les piràmides, de la qual hem anat sabent, mentrestant, que presenta moltes dificultats d’accés per als conductors de cdr).
Les nostres perspectives de veure un quetzal, el mític ocell de vius colors i llarga cua que és present en tants aspectes i tantes postals de la vida del país (començant per la moneda nacional, a la qual dóna nom), disminueixen, però se’ns n’obriran bé prou d’altres, això rai.
En un apart, en Tano li fa saber que li duem un regalet: uns quants genolls mecànics i altres peces igual de valuoses, material de segona mà que ens va buscar i recollir en Xevi de l’ortopèdia Bosch, de Girona, i que vam transportar fins aquí amb el nostre equipatge. En John quasi s’emociona, i ens abraça a tots dos. “Déu ens ha beneït, avui”, em diu després el meu vell company de fatigues.
En una raconada que fa la carretera que ens porta a la gran bassa d’Atitlán, la famosa carretera Panamericana (Interamericana, en diuen aquí del tram que travessa el país de dalt a baix), apareix un restaurant/motel (de luxe, per als paràmetres guatemalencs), on dinem en companyia d’alguns ianquis passavolants.
Quan la llum de la tarda va de baixada arribem a les envistes de la gran massa d’aigua d’Atitlán, que a aquella hora apareix com una enorme taca blavosa que ho impregna tot. Baixem cap al llac pel nord, travessant Sololá, un municipi tot ell en pendent que fa la sensació que hagi de rossolar sencer, cases i gent, cap a l’aigua d’allà baix al fons.
La vista és espectacular, simplement. Des d’un mirador a peu de carretera es veu arran d’aigua, petitó, Panajachel, que és on sojornarem, i a l’altra banda de llac, davant per davant en la distància, la silueta somorta, quasi en penombra però imponent, majestuosa, del volcà Atitlán; davant seu, un xic més baixet, la del Tolimán, en eterna companyia; i més al fons, a la nostra dreta, el de San Pedro, tots tres superant els 3.000 metres d’altitud.
Mentre baixem, tenim ocasió de veure repetidament mostres d’un dels esports nacionals de Guatemala: l’avançament en ratlla contínua. Excel·leixen (que ja és dir!) en aquesta pràctica els autobusos de línia, que en aquest país no són de titularitat pública, o regularitzats per l’administració, com a tots els altres que conec, sinó privats, i van a preu fet: el primer que arriba a una parada arreplega els passatgers que esperen transport, així de bèstia, i noi, allò és una cursa frenètica que et deixa acollonit…! En la baixada cap al llac, que és molt pronunciada, l’ajudant del conductor treu mig cos per la porta davantera, agafant-se amb les mans a la barra, i l’avisa quan pot (és un dir) avançar el vehicle que tenen davant i que no els deixa córrer prou…
El xofer del nostre bus, don Magno, havia treballat en un d’aquests autocars de línia regular i ens explica algunes anècdotes que exemplifiquen la duresa de l’ofici.
Sopem al carrer, amb un fred que pela, a aquella hora (probablement per la humitat del llac). De tornada a l’hotel (el Monte Rosa, un lloc senzill però molt acollidor: una renglera d’habitacions a peu pla que donen a un pati), llarga sobretaula fent el rom, la Raquel, en Quico i jo. Sota el porxo i arrecerats per la paret vegetal del pati, anem libant lentament la grossa botella de rom que traginem des del súper d’Antigua i que encara resistirà unes quantes vetllades més.
_______________________________________
… el Quetzal representa las más altas dignidades religiosas de nuestros ancestros? Constituye el espíritu o nawal del guerrero k’iche’ Tecún Umán. El Quetzal fue declarado el 18 de noviembre de 1871 Ave Nacional.