L'Hereu Riera

Divendres 28 de març. Sortim d’hora de l’Havana en direcció a Pinar del Río, la província més occidental de l’Illa i la de geografia més ufanosa de les que conec. No en va presenta ella sola dues de les sis Reserves Mundials de la Biosfera que conté Cuba: la de Guanahacabibes i la de Sierra del Rosario. Impressionants contrastos entre les zones planeres i les de muntanyes, moltes d’elles arrodonides com un pa de quilo i que la gent del país en diu mogotes. En un d’ells, espectacular, diuen que el Comandante hi tenia un refugi a dalt de tot, i que durant un temps hi anava a passar dies de lleure. Curiosa, l’afició d’alguns superdirigents mundials pels nius d’àliga…
A mig matí, un matí preciós, arribem a La Palma, un poblet proper a la costa nord de la regió, la que dóna al Golf de Mèxic. Ens espera una comitiva a la porta d’un dels 175 tallers que hi ha escampats per tota l’Illa i en els quals els discapacitats fan treballs d’artesania. El cap del taller, Adalberto González Rodríguez, un invident que fa 20 anys que ocupa el càrrec, ens dóna uns números de la producció –“a destajo”– del seu establiment: 350 pesos cubans de salari mitjà, 20 línies de producció recuperades d’ençà del ‘Período especial’ (el temps de dificultats que els va provocar de rebot la caiguda del bloc soviètic, a partir de 1991), 8 vegades premiats amb la denominació de “vanguardia nacional”, com a productors modèlics… Val a dir que les peces que fabriquen, moltes d’elles fetes de derivats de la palma, són pura filigrana.
Camí de la ciutat de Pinar del Río passem pel Valle de Viñales, una altra filigrana, aquesta obra de la Natura, reconeguda per la UNESCO com a Paisatge Cultural de la Humanitat: no n’hi ha per a menys. Prenem la fresca un moment en un paratge anomenat la Cueva del Indio, una cova excavada pel riu i que és visitable amb canoa, i parem a dinar en un lloc del Valle que sembla una al·lucinació: un prat tancat per una paret grandiosa de pedra on un tal Leovigildo González es va dedicar a pintar un mural enorme, de 80 metres d’alçada i 120 d’ample, amb unes figures dibuixades a l’estil rupestre que representen “l’evolució biogeològica de la regió”… Déu n’hi do! Es veu que l’obra, com que és a la intempèrie, l’han de repintar contínuament, i quan han acabat d’una punta ja han de començar per l’altra, i anar fent, és clar…
L’àpat és magnífic, en aquesta raconada tan verda i cuidada, i al so d’un grup de músics que l’amenitzen, fem el primer mojito del nostre periple cubà.

A la tarda, ja a la capital provincial, visitem la fàbrica de
licors Casa Garay, d’on surten cada dia, per al consum intern,
centenars d’ampolles de “Guayabita del Pinar”. La visita a la
fàbrica de labors del tabac, l’altre producte típic de la regió, que en
té grans extensions conreades, d’aquesta planta, queda per a un altre
dia.
De tornada al traüt de l’Havana, rebem la notícia que un dels
autocars que ens havien de portar l’endemà de bon matí cap a Holguín
s’ha espatllat, en un servei a Santiago de Cuba -a l’altra punta de
l’illa!-, i no estarà a punt. L’emprenyada de la Paqui, la companya de
GERD que ha organitzat tot el programa de manera impecable, és
monumental; però de seguida es posa a buscar alternatives, perquè sap
del cert que la de l’autocar, tot i el compromís pactat, ja la pot anar
descartant…