L'Hereu Riera

Dimarts 1 d’abril. Matí de comiats: a Holguín hi hem fet una bona feina, i hi hem fet també bones amistats, i tot plegat ho deixem enrera aquest matí per anar cap a l’antiga Isla de Pinos, “la de los mil nombres”: des del de Siguanea dels aborígens al de San Juan Evangelista que li va posar l’almirall Colom quan la va descobrir, passant, entre molts altres, pel de “Isla de las Cotorras” o “Isla del Tesoro”, noms més literaris, sí, però amb una base històrica, ja que aquí s’hi venien a refugiar, efectivament, les tripulacions de pirates i corsaris abans i després de les seves temibles aparicions pel mar Carib per interceptar vaixells de les flotes regulars carregats d’or i plata. Finalment, després de la Revolució triomfant, el socialisme castrista la va rebatejar com a Isla de la Juventud, arran de les macromanifestacions gimnàstiques de joves entusiastes seguidors del règim que aquest hi organitzava i que diu que eren tan lluïdes… El binomi règim-joventut gimnasta (del color que sigui, el règim) és d’una exasperant fixesa: els hi agrada més que un boli a un beneit, com se sol dir… Quina mania més curiosa!
Per fer el viatge fins a l’Illa del Tresor la gent de GERD ens tenen preparat un avió xàrter, i el cel un altre matí esplèndid: des d’allà dalt, resseguint la línia de la costa a 7.000 metres d’altitud, veiem desfilar la inacabable filera de cayos -illots allargassats de totes les mides i de tots els colors del verd antillans- de l’arxipèlag de Los Jardines de la Reina. Tot un luxe asiàtic sobre les aigües del mar Carib!
A pocs quilòmetres -o milles marines- d’aquí en direcció al continent es troben les famoses Illes Caiman, que són colònia anglesa i de dimensions minúscules i que tanmateix guarden -aquestes sí, i no és cap llegenda- immensos tresors d’or i plata, i tot i estar carregades fins al pal de la bandera del vil metall, ni s’enfonsen, ni les fan naufragar els huracans, ni les atraquen els navilis pirates… Sembla que més aviat van fent, i navegant amb vent de popa, tot i que no es mouen de lloc.

Aterrem plàcidament a l’aeroport de Nueva Gerona, on ens espera la gent
de l’ACLIFIM local, que ens reparteix ràpidament a tots per diferents
cases de lloguer que ens tenen preparades a diferents punts de la
ciutat. A la que compartim en Jan i jo, a mitja tarda s’hi presenta la
Cecilia Hernández, responsable de l’Asociación a l’illa i activista
molt combativa pels drets dels discapacitats -i notable cantant
melòdica, val a dir-ho, que ja ha recollit uns quants premis en
diversos certàmens a nivell nacional. És una dona de conversa amena i
de riure fàcil i encomanadís, però tampoc té pèls a la llengua. De
parlar molt i fer poc ella en diu “nadar fuera del agua”, i això és el
que es fa, segons ella, en determinades actuacions d’àmbit local, i es
mostra molt crítica també amb les ajudes tècniques que arriben a Cuba
procedents de la Xina. Però ens parla, això no obstant, dels progressos
que s’han fet: de la plana web d’ACLIFIM, de la publicació de
L’Atípic-Cuba, que diu que tenen ganes de rependre’n l’edició; de
MIFAS, l’associació gironina que ella coneix a través del seu
president, Pere Tubert; de “Ventana a la esperanza”, l’espai que ella
porta a Radio Caribe; del butlletí informatiu El Diablo Cojuelo que
dissenya, redacta i realitza amb uns quants col·laboradors seus…; del I Encuentro Internacional de Mujeres con Discapacidad que estan preparant pel mes de novembre a l’Havana…
La
Ceci, com li diu tothom, ha vingut acompanyada de la periodista Mayra
Lamotte Castillo, que escriu al periòdic Victoria, “el portal de la prensa cubana”, on redactarà la crònica de la nostra visita.
Una estona més tard, quan el sol ja és a dormir i ha afluixat la calor -fa estuba i gens de brisa: no es mou ni un bri d’herba, malgrat que estem al costat del mar, però molta menys de la que jo recordava de l’altra vegada, que era en ple estiu, i aquí és insuportable-, nosaltres sortim a fer un xarrup. Ens trobem al bulevard, a les taules de davant d’un bar que no tanca mai, i fem uns mojitos per refrescar la gola. Em ve al cap la vella cançó que cantava en Jaume Arnella: “No vagis a la mar / a encomanar les penes, / no vagis a la mar, / les aigües en van plenes… / Vora vora del port / hi ha una vella taverna, / vora vora del port, / un bar de mala mort…”.
Tornem a la llar a hores petites, i amb l’hora que és i tot plegat, els carrers de Nueva Gerona ens semblen tots iguals -de fet ho són: aquesta ciutat és una pura quadrícula-, i ens costa de trobar el cau. Finalment, un xicot que passa s’ofereix a acompanyar-nos. Resulta que és un taxista que tornava d’endreçar el carro al garatge, de manera que podem dir que fa amb nosaltres l’últim servei del dia -o de la nit-, però a peu…