De Guatemala a Guatemejor. Dia 2
Deixa un comentari7 d’octubre de 2013, dl
Instructiu travelling pel mercat de La Antigua Guatemala, una part del qual és a l’aire lliure i l’altra, encara més al·lucinant, es troba sota un enorme cobert sostingut per columnes de fusta. El paisatge humà és tot ell un compendi: a les parades i paradetes hi ha tot el mostrari indígena. Em temo, però, que avui som nosaltres, l’espectacle, i ells els espectadors. La fila índia que fem amb tres cadires de rodes elèctriques (en Quico va amb una d’en Tano de recanvi) més la meva, manual (o “de tracció animal”, com en diem els del gremi fent broma), circulant per aquells passadissos tan estrets i atapeïts, aixeca comentaris al nostre pas, que és lent, més aviat, ves quin remei!
Al mercat ens proveïm de verdura i fruites, que n’hi ha per triar i remenar, sovint preguntant a les venedores què redimonis són i com es mengen… De passada intentem lligar les vestimentes de les dones pageses amb les respectives parles i ètnies, però jo m’hi perdo, i els meus companys em penso que també. Allò és un cafarnaüm de collons…!
Dinar al local de Transiciones als afores d’Antigua, un lloc molt amable i tranquil. “T’he fet una venda”, diu en Tano a l’Àlex, que és el motor d’aquesta empresa peculiar. “Ah sí?, a qui?”. “A aquest”, li contesta, assenyalant-me a mi. És cert que n’hem parlat, d’endur-me’n d’aquí en el viatge de tornada una cadira de rodes de les que fabriquen per als discapacitats guatemalencs. Estaria bé, perquè ens faríem un favor mútuament; i si els hagués descobert abans, li dic, hauria proposat al meu equip de bàsquet d’equipar-nos tots amb les seves competitives cdr esportives.
Un moment!: sota els porxos de la plaça del Parque trobem la Saraí, amb la seva filla de 19 anys, que s’acaba de graduar, ens expliquen, i ho ha fet pagant-se els estudis amb els calés que la mare recull cada dia amb un pot de la voluntat dels transeünts. La Saraí és una dona menuda, tota ella afabilitat, que té una malformació a les cames, i va amb una cadira de rodes atrotinada de tant carregar-la i descarregar-la de la camioneta (el conductor no està per delicadeses) que la porta cada matinada des de casa seva, a les muntanyes, fins a Antigua, on treballa demanant caritat.
Estirant-li la llengua, descobrim que, efectivament (era una sospita fonamentada), paga el diezmo al pastor (al gos del pastor, hauria de dir) de la seva església (una de les múltiples branques evangèliques que proliferen al país), “para ayudar a los [más?] necesitados”… En Tano li diu que respecta la fe de la gent, sigui quina sigui, però que creença i religió no són la mateixa cosa, i em sembla veure en la cara de la dona un segon de dubte.
____________________________________
nb: De tant trontollar per l’empedrat (La Antigua és tota ella un “monument patrimoni de la humanitat”, en el catàleg de la UNESCO, i teòricament no se’n pot tocar ni una pedreta de les velles construccions ni dels carrers), la gent d’aquí diuen que tenen “el culo [una altra paraula malsonant, per cert] de aspirina”: pla i amb una ratlla al mig, haha!
+ Sabíem que parlaven de nosaltres, les pageses del mercat (com en moltes altres societats, en aquesta també són les dones, que penquen), perquè una paraula en castellà, que no deuen tenir en la seva llengua, ho delatava: “especiales”; així és com en diuen, dels minus (o “persones amb diversitat funcional”, segons l’últim acudit del parlar estúpidament correcte), en aquesta terra.