L'Hereu Riera

Divendres, 4 d’abril. Dia de marxar de Cuba… O no. En teoria avui teníem el dia lliure, per campar-se-les cadascú al seu aire fins a l’hora d’anar a agafar l’avió, a la nit, per tornar a casa. Però ja ho diu la dita: l’home proposa i déu -la companyia aèria- disposa; perquè, tal com era de preveure, els vols s’encavalquen i els avions no van a l’hora. I efectivament, quan arribem a l’aeroport de l’Havana, tots carregats amb els embalums corresponents [“Ara la gent viatja -rics i pobres- amb moltes maletes. Insensata absurditat!”. J Pla, 1969], l’avió de Madrid ni hi és, ni se l’espera: ens confirmen que no arribarà fins demà al matí, de manera que no hi ha més remei que facturar les maletes per demà, per avançar feina, i tornar cap a l’Havana a passar-hi la nit, a l’hotel Habana Libre, això sí, amb les despeses pagades. La companyia de vols, la mateixa gloriosa AirComet de l’anada, deu haver fet números i li deuen sortir, compensant els seus frustrats passatgers d’aquesta curiosa manera. Una altra cosa és la mala imatge que dóna, el que en puguin pensar els seus clients, però sembla que això no els importa pas gaire, als capatassos de l’empresa.
Abans de sortir de la terminal, però, es produeix una convulsió: corre com la pólvora la brama que hi ha un nombre limitat de places disponibles a l’avió d’una altra companyia, Air Europa, i la Paquita, movent-se a tota velocitat, aconsegueix entaforar-hi la major part del nostre passatge: només quedem a terra vuit dels expedicionaris, que hem decidit que ja ens va bé esperar-nos fins demà.
Tornem cap a la ciutat, doncs, en un autocar noliejat per la companyia a passar una nit extra a la capital de Cuba, a l’hotel que es va inaugurar el 1958 com a Habana Hilton i que pocs mesos després Fidel Castro i els seus el van convertir en el seu quarter general, immediatament després d’haver entrat triomfants a la capital, i van rebatejar-lo dos anys més tard com a Habana Libre, havent-lo nacionalitzat prèviament. Quines sensacions devien experimentar, aquella tropa, aquells dies i en aquelles circumstàncies, tenint des de dalt del pis 24è d’aquest immens edifici tota l’Havana i tot Cuba als seus peus!…
Aquest descollonant establiment, que en el seu moment va ser el més alt de tot Amèrica Llatina, es troba al barri d’El Vedado, entre el carrer L i el 23 [l’Havana, que és majorment quadriculada, té un sistema de nomenclatura dels carrers semblant al de ciutats com Nova York, amb lletres i números], que és conegut, aquest últim, per La Rampa; i el dia abans, quan hi vam arribar, semblava la Rambla, més aviat, perquè aquella mica de pluja del camí es va convertir en un diluvi, enmig d’un espetec de llamps i trons espectacular, com no els havia sentit mai, em penso, o almenys no pas amb aquell so metàl·lic tan estrident, que semblava com si el cel fos tot ell un tambor de llauna percudint desbocat…, i en qüestió de cinc minuts el carrer, que fa pendent, com diu el nom, s’havia convertit en un riu, com els de la costa del nostre Maresme.
El hall de l’hotel està decorat amb tot de grans fotos en blanc i negre que testimonien aquells dies de 1959 en què a Cuba devia semblar que tot estava per fer i que tot era possible…

Només d’arribar a l’Habana Libre Tryp -que és com es diu ara l’hotel, d’ençà que el govern el va mig vendre, ignoro amb quina mena de formalisme, a la cadena espanyola Sol Melià, a final dels anys 90-, ens fan passar a la cafeteria, i ens serveixen el sopar. “Menú para vuelos demorados”, llegim a la capçalera de la carta que ens passen, escrita en castellà i anglès: així doncs, no es pot pas dir que la nostra situació sigui gaire inusual, i aquí a l’hotel és evident que no els ve pas de nou, quicir…
Havent sopat pugem a les habitacions, que se suposa que són per dormir-hi, però que podrien servir perfectament per jugar-hi un partit de bàsquet, amb aquella amplada… La que ens han donat és una habitació espaiosa, neta, ben il·luminada, i amb una vista espaterrant sobre l’Havana de nit. M’estiro per provar si el llit és gaire tou, i em quedo fregit a l’instant, adormit com un soc. Portem a sobre molts dies de dormir poc, de beure -de tomar– més i de menjar irregular, i tot aquest excés l’absorbeix ràpidament, com un imant, el flonjo matalàs de la suite havanera. Al cap d’una estoneta vénen els companys a veure si m’apunto a pujar amb ells al Turquino [el Pico Turquino, de 1.900 m d’altitud, és el punt més elevat de Cuba], la cocteleria que hi ha dalt de tot, a l’àtic, on es pot fer un toc sota les estrelles amb música en directe de fons, però de seguida es convencen que ja hi he pujat pel meu compte, diguéssim, i se n’hi van sense mi, i jo continuo clapant a cor què vols.
L’endemà, toc de diana d’hora, esmorzar amb una esgarrapada i cap a l’aeroport internacional de l’Havana altra vegada. Abans de deixar-nos marxar, la burocràcia socialista cubana ens obsequia amb una altra mostra genuïna de la seva manera de fer: tant sí com no, només d’arribar em fan canviar la meva cadira de rodes, que se me l’emporten cap a la bodega de l’avió, per una de la casa, i em passo les dues hores d’espera sobre aquella baluerna metal·litzada infecta, hospitalària, que a més és tan grossa que no cap al lavabo per a discapacitats, i m’obliga a fer virgueries quan hi vaig a canviar l’aigua de les olives. Mentre maniobro em dic, mecagumtot!, que la lògica cubana deu ser la manca de lògica…
L’estona a la sala d’espera passa de pressa. Fem intercanvi d’impressions i de cromos amb unes noies mallorquines que vénen de fer un tomb a l’Illa per recordar, també, segons la seva explicada. La conclusió és unànime: aquest país fa caure de cul per moltes coses, però enganxa, i tant que sí.
Finalment, a les 12 tocades sortim de l’Havana. Quan l’avió enfila el camí del cel, penso en quin moment tan especial hem anat a fer aquesta visita… Quan torni a Cuba, si hi torno, quina Cuba trobaré?