L'Hereu Riera

Dilluns 31 de març. Avui toca. Ha arribat l’hora d’inaugurar, amb tota solemnitat, la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín, d’encebar-la de nou després de tot el temps que va estar en stand by, com tantes altres coses al país, a causa de l’agreujament de la situació general provocada per la caiguda del bloc soviètic, a principi dels 90, els anys que aquí es coneixen com a “Período especial”. Eren pocs i va parir la burra, com se sol dir, perquè l’altre bloc, que s’ho mirava des de la seva talaia, a escassos quilòmetres de Cuba en línia recta, no solament no va donar-los un cop de mà ni per amor de Déu, sinó que no va afluixar per a res el cinyell de l’embargament comercial envers l’Illa: a l’enemic, ni aigua! (Al contrari: a mitjan dècada, durant el mandat del president demòcrata Bill Clinton -a qui li agradaven molt els cigars havans, per cert, sigui dit sense mala intenció-, els EUA van proclamar, suposadament com a represàlia per haver abatut les forces castristes un parell d’avions nord-americans, l’anomenada Llei de Helms-Burton -en nomenclatura oficial Cuban Liberty and Democratic Solidarity Act, encara que sembli una broma-, que impedia entre altres coses l’intercanvi de productes entre l’Illa i els ciutadans americans, i que va afectar especialment el subministrament de medicines i aliments, dels quals n’hi ha hagut una gran escassesa tots aquests anys…).
A mig matí, tota la gent de l’expedició catalana, més els artistes músics i actors que se’ns van ajuntar a l’Havana, més la gent d’Holguín, autoritats i ciutadans, relacionats o no amb la fàbrica, som davant de l’establiment rediviu, disposats al nou bateig. Devem passar tranquil·lament del centenar de persones. Les autoritats ocupen el seu lloc a la grada, l’speaker, en Claudio Fuentes, es posa davant del micro, al costat de les banderes de Cuba i de Catalunya, i això engega…

El primer a parlar és en Pere Trias, titular del departament de Cooperació de la Diputació gironina, que va apostar fa temps per aquest projecte i que pot assistir in situ a la certificació que la proposta era sòlida, i que ha donat fruits…
En Claudio va cedint la paraula als oradors citats: el compañero Manuel Molina, vicepresident del Poder Popular, el govern municipal de la ciutat; Benito Pujalte, que ha vingut en lloc i representació del director general del CNOT (Centro Nacional de Ortopedia Técnica), que ha excusat la seva assistència dient que precisament avui tenia audiència al MINSAP, el Ministerio de Sanidad Pública, per uns afers relacionats precisament “con el desarrollo de la ortopedia tècnica” (sic). És ben bé que en Murphy, el fautor de la popular i simpàtica llei que porta el seu nom, té uns cops amagats que no te’ls acabes…
Li toca el torn a en Jan Millastre, en Jan de Lladó, que fa un parlament emocionant i emocionat, repassant el procés que ens ha portat fins aquí, i acaba cridant a l’estrada en Francesc Llimós, el tècnic en plàstics i gerent de la fàbrica Maben de Cornellà de Terri, que ha fet molt per l’èxit d’aquesta aventura, i que va estar, literalment, fins ahir a la nit mateix fent els últims preparatius per posar en funcionament la màquina que ha de fer les parts plàstiques de la cadira de rodes, com les rodes petites davanteres. Personalitzant en ell els nombrosos col·laboradors que hem trobat pel camí, els companys de GERD, l’equip d’en Tano, que ha preparat la inauguració fins als més petits detalls i que fa que tot funcioni com un rellotge suís, li entrega un parell d’obsequis: un quadre de fusta amb la imatge pirogravada de la seva fàbrica del Pla de l’Estany, i un retrat fet en baix-relleu sobre un escut del Barça: en Llimós és un culer recalcitrant, i s’agafa el petit cadeau amb el seu bon humor encomanadís: no s’enrotlla gaire, però sí prou perquè tothom es peti de riure. Ja ho diu en Joan Soler, d’ell: que és un crac. La veritat és que fem un bon equip: treballem, fem una feina de profit, i a més ens ho passem bé. Què més es pot demanar?
Atenció, que arriba el moment més solemne del dia: sona l’himne de Cuba, primer, i tot seguit en Claudio ens invita, als catalans, a cantar l’himne de Catalunya. Ostres, Met! Ja ens teniu allà entonant -prou bé!- Els Segadors, i en terra cubana i a ple migdia, tot allò agafa un significat ben especial… Llàstima que la nostra bandera, que presideix l’acte al costat de la cubana, no sigui l’estelada, perquè és en la cubana que es van inspirar els independentistes catalans que la van importar a Catalunya…!
Tot seguit, sense solució de continuïtat, es talla la cinta: la FIOH queda inaugurada! Sona de nou amb força la música del grup Maguey, a la porta d’entrada de la fàbrica, i un dels actors de l’Havana i la seva petita, vestits de pallasso, fan uns distesos números de màgia; i així, tothom queda invitat a entrar-hi, a veure-la reformada i a punt de produir les primeres unitats genuïnament cubanes, fetes al país amb els recursos, humans i materials, del país. Hi ha la premsa i la TV cubanes prenent nota de tot el que passa. Demà serem notícia a tota l’Illa.
Dinem amb gana, de nou sota els arbres del parc del dia abans. I a la tarda, tot i ser dia festiu, hi ha nova sessió de tallers-debat a la Universitat d’Holguín, aquesta vegada sobre el projecte de la Fàbrica de cadires de rodes holguinera, amb les personalitats que han vingut a la inauguració: els representants del MINVEC, el Ministeri per a la cooperació (Alfredo Garcia); del Ministeri de Sanitat Pública (Dtra. Eumelia Hdez. Pupo); del CNOT; de la Universitat d’Holguín, l’enginyer Daniel Hernández; i de la mateixa FIOH, el licenciado Claudio Fuentes González de la Vega. Aquesta vegada jo no hi assisteixo, però m’expliquen que en Tano ha aprofitat l’ocasió per reclamar coordinació entre tots els estaments implicats, i sobretot que a partir d’ara, que la feina més important, la de posar les bases, ja està feta, que ningú s’adormi a la palla.
Després de fer una visita al Hogar de Impedidos d’Holguín, que acull els discapacitats de la demarcació, a mitja tarda tornem a Playa Blanca, aquesta vegada per sopar-hi un parell de porcs rostits que ens han preparat i que quan hi arribem ja fa hores que van girant sobre si mateixos, enforquillats amb un pal de fusta i amb la pell lluent del caliu. Havent sopat, i just després de l’actuació dels actors de la Casa de la Comedia i del grup Maguey, cau un xàfec impressionant. Sembla que hagi esperat el moment oportú, per tancar la jornada. Sota els porxos, passem l’estona en bona companyia, xerrant pels colzes. I tornem, amb la feina enllestida, cap a Holguín, per passar-hi l’última nit. Demà sortim cap a la Isla de la Juventud, abans Isla de Pinos, que diuen que és la mítica “Illa del Tresor” dels contes de pirates i bucaners…