L'Hereu Riera

 

11 d’octubre de 2013, dv

A “Pana” tot lo dia, a gaudir de l’indret, que és tan insòlit que trobo que té fins i tot un punt d’irreal.
Al jardí de l’hotel no hi ha colibrís, potser perquè, com ens expliquen, han capolat bona part de la frondosa mata que cobria la tanca del pati. No hi ha flors?, doncs no hi ha colibrís: les matemàtiques no fallen.
El tomb amb barca que teníem previst fer (en principi) al llac està a punt de quedar en res, perquè després d’esmorzar en Jan, el nostre company multiusos, no s’ha trobat bé. Finalment, però, mentre ell reposa a l’hotel ens acostem al moll, i ens enfilem a una de les barquetes, jo el primer. En Quico em segueix, i la Raquel no ho veu clar (de fet, està cagada de por, però té motius per estar-hi, perquè el vent aixeca onades, i el vaivé de l’embarcació, tot i les amarres, és considerable), però es deixa portar en braços per un dels nois que porten el negoci.
Aquestes barquetes solen dur els passatgers a les poblacions que es troben disperses tot al voltant de la riba del llac d’Atitlán (la majoria d’elles amb nom de sant: San Marcos La Laguna, Santa Clara La Laguna, Santa Catarina Palopó…, i Santiago Atitlán i San Lucas Tolimán, al peu dels respectius volcans, en sengles entrades que fan les aigües del llac al voraviu de la seva falda, diguéssim), i que produeixen, ens diuen, una artesania molt apreciada; però amb nosaltres els barquers fan una excepció: una minigira a mida.
El nostre periple lacustre no passarà pas a la història de la navegació, però coi, té el seu mèrit, atesa la mala mar que fa i que ens ha complicat sobretot l’operació d’embarcar i desembarcar. I mira, ja en tenim una altra per poder explicar als nostres néts…
     

No vaig poder escatir si el vent que bufava aquell dia i que aixecava aquell molestós arrissament de la superfície de l’aigua era el xocomil, “el vent del llac”, que té la fama d’emportar-se els pecats dels habitants dels marges de l’Atitlán, i així ho revela l’etimologia de la paraula, composta de les veus maies “xocom”, ‘recollir’, i “il”, ‘pecat’. I a més sol bufar al migdia, que és quan nosaltres navegàvem, però no era tan fort com diuen que sol ser quan es desferma.
Sigui com sigui, no pots deixar de relacionar-lo mentalment amb la nostra tramuntana, que ja sabem que és capaç de cabrejar fins a fer embogir els que la pateixen sovint i dies seguits, però que també se li reconeix la seva capacitat de netejar el cel de mals esperits (i també de l’aire corromput de les superfícies estagnades, quan l’Empordà era terra de maresmes).

Un hom també pensa en Catalunya, i concretament en l’estany de Banyoles, veient circular les barques amunt i avall, impulsades amb motors de gasoil que per força deuen embrutar les aigües, que a damunt no desguassen pas com les de l’estany banyolí, on paradoxalment els motors de combustió estan prohibits de fa temps.
Darrere d’aquest problema hi ha una qüestió econòmica, és clar (les embarcacions elèctriques són cares, per començar), que s’estendria a un plantejament més general de la higiene: l’equilibri en favor d’aquesta entre les aigües netes de la pluja i les aigües provinents del desguàs de les poblacions riberenques.
Si hagués tingut en compte aquestes reflexions m’hauria estalviat la temeritat que vaig fer arribant a port: vaig veure gent banyant-se tranqui·lament, tot i l’agitació de l’aigua, i m’hi vaig afegir, perquè la temperatura de l’aigua, i també de l’aire, era excel·lent; i al cap de poca estona s’hi va ficar l’Abigail. Ella no ho sé, però jo vaig estar uns dies espiant-me el cos, no fos que m’hi sortís alguna mena de bolet, però no va passar res, a Déu gràcies.

En Tano ha estat mirant els nostres moviments des de dalt la rampa que baixa dreta fins a l’aigua, i content de la nostra gesta dóna uns quetzals al Pijo, el nano que ha posat i tret la Raquel de la llanxa. Mentre ens fem unes fotos (amb l’estelada), triomfants, apareix en Jan, ja refet del mal tràngol del matí.
Dinem al port mateix, davant una desfilada interminable de tipus humans i de venedores (aquí les dones ho fan tot, i els homes res, a banda de fer el dropo).
Divertit regateig (un altre esport nacional, indefugible) amb una dona, Victoria, que duu el seu nano, encara un bebè, a coll, subjectat amb aquelles peces de roba virolades que no vaig aconseguir descobrir com se les lliguen, però que deuen resultar d’allò més pràctic, no hi ha dubte, per carretejar les criatures sense deixar de tenir alhora les mans lliures.
L’escena es repeteix més tard al llarg carrer principal del poble, ple de botigues i botiguetes (algú del grup diu que li recorda Platja d’Aro).
D’hora a l’hotel. Demà sortim d’hora també cap a Chichicastenango, que tothom anomena amb la forma abreujada “Chichi”, i entre els guiris com nosaltres amb la gresca que es pot suposar.
_____________________________________

nb: “Yo no me baño, en el Lago. Ahí desembocan las aguas sucias de todos los hoteles“, em diu don Magno, quan a la tertúlia del vespre comentem la jugada…