L'Hereu Riera

La dècada de 1830, mentre a Espanya l’administració s’entretenia dividint l’Estat en les províncies que tots coneixem (entre altres coses perquè en les feien aprendre a l’escola), incloent en aquesta operació político-cartogràfica Catalunya, que va quedar trossejada en quatre (passant per sobre de la divisió tradicional del nostre país en comarques i vegueries, i convidant-lo d’aquesta manera al primer café para todos que l’Estat castanyol s’ha especialitzat amb el temps a servir-nos…, i en aquella ocasió, per a més conya, de la mà dels liberals, que van impulsar la mesura basant-se en els ideals “igualitaris i centralitzadors” sorgits de la Revolució francesa…!), mentre aquí naixia una capital de província que es deia Girona, a Cuba un grup de colons nord-americans fundaven un assentament a la petita illa de Pinos -o de Santiago, o de Siguanea, de Camarcó, de Guanaja, d’Ahao…, o de la Reina Amalia-, i el van batejar amb el nom precisament de Colonia de la Reina Amalia, en honor de la tercera esposa del rei castellà Ferran VII, el Deseado.
El nom actual de Nueva Gerona li van posar més tard com a reconeixement envers el governador i capità general de Cuba, Francisco Dionisio Vives, que havia dirigit la resistència de Girona durant la Guerra del Francès i que va rebre posteriorment l’encàrrec de la Corona de repoblar la petita illa cubana. L’encàrrec, val a dir-ho, va venir estimulat per un ultimàtum que li havia fet la Gran Bretanya, en el sentit que o l’ocupava Espanya com calia -ja que fins llavors, des del descobriment a càrrec de Cristòfor Colom el 1494, li havia fet molt poc cas- o se l’apalancarien ells, i es veu que la disjuntiva va fer el seu efecte: allò que els espanyols no havien fet en 300 anys, ho van fer en un plis-plas…
De llavors ençà ha plogut una mica, i avui Nueva Gerona és una ciutat grandeta, populosa, i que ha gaudit sempre, com a capital del Municipio Especial de la Isla de la Juventud, d’un cert tracte… no direm de favor, però sí especial, també, per part de l’administració socialista, a redós, és clar, de la seva especificitat geogràfica. Això, però, no l’ha pas salvat de compartir amb la resta del país el nivell de precarietat i tota la problemàtica derivada de les dificultats econòmiques generals, no cal dir-ho.
Aquest fet està en la base dels primers moviments d’aproximació que hi va haver l’any 2000 entre les dues Girones, coincidint amb la celebració dels 170 anys de la fundació de la cubana. Una delegació mixta de l’Ajuntament gironí i de la Diputació van desplaçar-se fins allà, i els representants polítics van firmar un primer protocol per a l’agermanament de les dues ciutats. El 2002 l’alcalde Orestes Flores va venir a Catalunya per participar a la Trobada de ciutats catalanes solidàries amb els municipis cubans: la solidaritat amb Cuba cap al futur, de manera que quan l’any següent la gent de GERD vam visitar la petita illa dels pins, la dinàmica d’intercanvis ja havia començat. La contribució del nostre Grup va consistir, sobretot, a fer fixar l’atenció sobre els més necessitats dels necessitats: els discapacitats, que tenen el pèssim costum de quedar sempre en un segon pla, sempre un xic lluny de la llum dels focus…

Així doncs, GERD es va posar d’acord amb l’Ajuntament de Girona per desenvolupar, dins el programa municipal de cooperació i solidaritat, una sèrie de projectes d’ajuda als discapacitats cubans, i específicament als gerundenses. A la capital del Municipio, concretament, es va tirar endavant un projecte de rehabilitació, anomenat Voluntad sin Límites, d’un antic CETD que es trobava literalment en ruïna, i dotar-lo de les eines i màquines suficients per reactivar-lo com a centre productor de l’artesania tradicional de l’illa, basada en l’ús de materials naturals, com és el marbre negre del qual està compost el subsòl, i alhora de manera ambientalment sostenible, ja que es tracta de peces de rebuig que s’aprofiten per reconvertir-les en peces artístiques.
Aquest CETD va ser l’estrella del passeig que tota la colla de catalans vam fer el matí del dia 2 d’abril, dimecres, per diferents punts de Nueva Gerona on GERD ha invertit fins ara diners i esforços. Acompanyats novament pels socis de l’ACLIFIM local, vam reunir-nos davant del taller, on el president de l’entitat, Héctor Tamayo, i la directora van explicar-nos, visiblement satisfets, les característiques de l’establiment i els productes que en surten. No estava pas menys content en Tano, que va explicar a la penya que els 20.000 cucs invertits allà havien aconseguit que el taller pinero es convertís en un exemple de “projecte tancat”, és a dir, realitzat plenament, i que era un exemple també de la importància que té la manera d’invertir bé els calés. “Nueva Gerona ens ho ha fet descobrir”, va dir. I també al Govern, hem d’afegir, ja que arran d’aquest projecte es va aconseguir que destinés més de dos milions de dòlars a la rehabilitació d’altres centres de treball per a discapacitats de tot Cuba.
Ens van convidar a cafè -deliciós cafè cubà, que te’l serveixen amb el sucre posat, i sempre amb el punt just, per al meu gust- i ens van ensenyar com treballen, amb quina habilitat graven a les peces rectangulars de marbre qualsevol cosa, lletres o dibuix, que els hi demanis. Mentre bado d’una banda a l’altra, em fixo en un piló de diaris vells que hi ha en un prestatge: Juventud Rebelde, Trabajadores…, i l’exemplar que agafo d’aquest últim, per fullejar-lo, porta la data del 27 de setembre del 2004: parbleu!, però si és del dia que un servidor de vostès feia 50 tacs!! Me’l vaig endur, i el guardo a casa, per comparar-lo amb el número que publiquin el 27 de setembre del 2054, a veure si hauran canviat gaire les coses…
El periple per la ciutat va continuar, a ritme cubà però sense parar: el centre d’ortopèdia, la llar d’avis (majoritàriament ocupat per avis, amb molt poques àvies, vull dir), i el servei de menjador infantil, on cada dia cuinen 3.000 àpats per repartir entre les escoles gironines, i que s’ampliarà a la resta de l’illa el dia que hi arribi una furgoneta que ja fa temps que és a Sarrià de Ter preparada per enviar-l’hi, pendent només dels llastimosos tràmits burocràtics fronterers.
Després de passar per la seu d’ACLIFIM, i ja amb el sol caient a plom, fem la visita obligada al “Museo Presidio Modelo”, que en diuen museu però que en realitat no és més que l’antic presidi que van aixecar en temps de Batista, copiant fil per randa una presó idèntica de no recordo quin dels Estats Units, per engarjolar-hi tota mena de dissidents (entre ells Fidel Castro i la resta de rebels de Sierra Maestra), ja que era impossible fugar-se’n, i que els actuals governants n’han arrencat les reixes i l’han deixat tal com era, sense tocar-hi res. Literalment: és a dir, que pràcticament no hi han fet ni obres de conservació, i ara els sostres dels diferents mòduls, per exemple, presenten uns esbornacs impressionants. Aquests mòduls són circulars, i tenen fins a cinc pisos de cel·les amb una característica molt curiosa: van ser fetes sense portes. I no en tenien perquè no calia, ja que al centre del pati interior s’aixeca una torre, també rodona, de vigilància des de la qual un sol guarda -que hi accedia per un túnel des de l’exterior- amb un fusell les controlava totes, i el pres que tenia l’acudit de traspassar el llindar de la porta era tirotejat immediatament. Això ens ho explicava el guia que vam tenir en el viatge anterior, el company de la Ceci, que li deien “el Hemingway de Nueva Gerona”, perquè hi tenia una gran retirada, efectivament, amb la seva barba i els cabells blancs, i en sabia un niu. També ens va dir que les cel·les de càstig no eren en cap lloc subterrani sense llum del sol, sinó tot el contrari: eren a dalt de tot, sota teulada, on havien de suportar una calor molt semblant a la que deu fer a l’infern.
A la tarda vam anar de banyusca a la platja d’Arenas Negras, un lloc de campismo a poca estona de la capital, que en diuen així pel color de la sorra, que ve de la desintegració del marbre amb què està feta tota l’illa. De fet, a sota nostra mateix n’hi ha grans blocs, es veu, i com que el color negre absorbeix l’escalfor del sol, representa que tenim sota l’aigua un termo gegant, i l’aigua està a la mateixa temperatura que a la banyera de casa: una pura meravella, però a més refrescada la superfície per una amable brisa marina i amb un horitzó verd de palmeres i de les suaus ondulacions de les muntanyes del Gironès de l’altra banda del mar oceà…
La meitat sud de l’illa és tota ella un Parc Nacional Marí, anomenat de Punta Francés, i la costa, verge com és, té una riquesa submarina impressionant, pel que expliquen. Ens hi volíem arribar, però sembla que s’ha de demanar un permís especial amb antelació. Llàstima, perquè deu ser un regal per als ulls. I ja no diguem sota l’aigua… ¿Com no ha de ser així, en punts d’immersió que porten noms com aquests: Cueva Azul, Pasaje Escondido, Cueva de los Sábalos, Piedra de Coral, Ancla del Pirata, Paraíso de las Levisas, Pequeño Reino…?